La investidura de la gent

La política institucional catalana viu encallada en la nit del 21 de desembre. No pas el carrer, on les entitats i, especialment els CDR –espais de treball col·lectiu, apartidistes, desobedients i no violents–, han pres el pols a la situació. Ells són els que han respost amb determinació a les agressions d’un estat que des que va veure fracassar l’aposta de les eleccions ha intensificat la repressió amb Millo com a botxí. Ens volen muts, sotmesos i capcots. Violències d’un règim que vol tancar per dalt allò que nosaltres hem obert per baix, per on més mal els fa. I els és igual que pel camí perdin la formalitat de la seva suposada democràcia. De fet, les institucions de l’estat estan molt més acostumades al funcionament autoritari que no pas a cap altre. Cultura de dictadura. Franquisme que no se’n va. 155 way of life. Fins al punt que els partits catalans han proposat com a president el legítim guanyador de les eleccions, el segon de la llista –pres provisional i, per tant, teòricament amb tots els drets polítics garantits– i un ex-conseller amb un discurs d’investidura amb zero contingut rupturista, i en cap dels tres casos l’estat no ha garantit que aixecaria el 155. A hores d’ara, ningú té segur que el 155 desaparegui es formi el govern que es formi. Així estem.

Per això a nosaltres ens sembla tan important que, en un context com aquest, d’inseguretats i opressions, ens mantinguem fidels a allò que ja hem fet i decidit: l’1 d’octubre, el 3 d’octubre i el 21 de desembre. Que fem una investidura d’un president de la Generalitat, destituït il·legítimament pel 155, que avui viu en una presó com no passava des de Companys, és totalment necessari. Per això ens vam oferir a entrar a la mesa del parlament, proposta que ni tan sols ha estat resposta per la resta de partits republicans. Puigdemont ha de ser restituït com a president. Salvant totes les distàncies històriques necessàries, us imagineu que mentre Companys hagués estat a la presó, Irla l’hagués substituït abans d’hora? Avui no ho entendríem. Tanmateix, és cert que aquesta posició avui és minoritària dins el moviment republicà en l’àmbit institucional. Així de cert i així de fred. De fet, la CUP-CC, que com se sap no és el partit de Carles Puigdemont, s’ha quedat quasi sola defensant aquesta posició, que ha estat també un crit repetit als carrers des de fa setmanes. Nosaltres som on érem el 30 de gener. Hi som conscients també de les sumes i les restes i del pes que tenim. Honestedat, sempre. Per això hem mantingut quatre abstencions a qualsevol proposta que volgués sortir per un camí que no fos Puigdemont o un programa d’avenç clar i nítid en la República. Lògica solidària i antirepressiva.

I en la part de programa és important que ens hi aturem. Hem dit que si hi havia un programa de govern que apuntés a traçar propostes de recuperació de sobiranies, és a dir, de control públic i democràtic de sectors estratègics, que apostés per educació i sanitat públiques, recuperés les lleis socials suspeses i apuntalés una proposta de Procés Constituent com a mecanisme de ruptura popular vers el règim del 78 estàvem també disposats a fer pas endavant conjunt. Perquè volem situar la vida i els drets socials i polítics dels catalans i les catalanes al centre, al cor de la República. Ho hem dit. Ho hem proposat i hem explicat que després de la legitimació popular de l’1 d’octubre i el 21 de desembre enteníem que havíem de recuperar el president o presentar un programa amb tot allò que es va presentar aquella tardor des del moviment republicà, que no era en cap cas mera gestió post-155. Fer-ho com és previst en qualsevol democràcia liberal parlamentària. O és que el PP no ho fa amb un 33% dels vots al conjunt de l’estat? Dir i fer, conscients del context i del moment. Tanmateix, les converses sobre programa tampoc no han estat mai una prioritat per part dels agents republicans.

Som perfectament conscients que un programa d’acord amb allò que vam dir i fer a la tardor també té riscos personals. Tenim clar que la deriva autoritària de l’estat no té límit. De fet, en aquest mentrestant institucional, la repressió ja apunta a la gent del carrer que participa en qualsevol CDR del seu poble o barri. Té set de venjança, aquest estat-monstre on ens toca malviure. Corruptes i bords. Però, tornem-hi, a hores d’ara sabem que la repressió només s’aturarà si renunciem a ser republicans, si acceptem que el nostre parlament no sigui sobirà. Qualsevol altra cosa, és a dir, exercir allò que som, ens implicarà segurament més incerteses i algun embat repressiu més. Però la política ja no pot ser infidel a allò que hem votat, que hem decidit. Amb totes les mirades obertes. Amb totes les propostes per a estudiar. És clar que sí, però amb determinació i nitidesa. I fora, allà on la vida és vida, ens tocarà aprendre a practicar una unitat ferma i sense escletxes en l’àmbit democràtic i antirepressiu. Ens calen estratègies conjuntes als jutjats, però també als carrers. Hem de defensar políticament totes les persones represaliades, hem de constituir un Pacte pels Drets Civils i Polítics i hem de sortir al carrer no tan sols simbòlicament, sinó d’una manera conjunta i perseverant que faci trontollar l’esquema repressiu de l’estat. Fàcil de dir i complicat de fer, segurament. Però imprescindible.

Finalment, un annex que cal que no passem per alt en temps d’institucionalitat fallida: tenim centenars de càrrecs electes que poden fer un paper en aquest moment que vivim. Les associacions municipalistes fins ara han estat massa pendents de què passava a Palau i no han exercit un paper prou determinant, però hauríem de saber expressar que no som ni un president, ni deu consellers, sinó centenars que hem pres la humil decisió de no retrocedir també a les institucions. Fer-ho amb aquestes associacions o sense, però fer-ho, perquè som milers d’electes amb possibilitat de reunir-nos, constituir-nos i proposar-nos per fer el que calgui i impulsar la República. De fer camí desobeint. Amb determinació i coratge. La mateixa decisió que centenars de milers de persones van prendre l’1 d’octubre.

Lluc Salellas, regidor de la CUP a Girona i portaveu del secretariat nacional de la CUP