La temuda invasió del Líban per l’exèrcit israelià ja és una realitat. Les tropes del Tsahal tornen a ser en territori libanès, la setena vegada del 1978 ençà. Encara no sabem quines intencions tenen. Si s’aturaran al riu Litani i es conformaran amb l’ampliació del perímetre defensiu de l’estat d’Israel, tot centrant la guerra en l’Hesbol·là, o si intentaran una guerra generalitzada contra l’estat libanès.

Que la intenció siga l’una o l’altra és molt important. La majoria dels països àrabs poden tancar els ulls si l’opció és la primera, si la invasió es presenta com una operació “només” contra l’Hesbol·là. Però no podran romandre quiets si l’atac és contra un estat sobirà i reconegut, membre de les Nacions Unides i de la Lliga Àrab.

L’actitud que adopten els perses també serà determinant de l’abast del conflicte. Ahir van respondre amb una salva de míssils sobre Israel, però això tothom ho dóna per amortitzat. Caldrà veure si és una anècdota i prou o si té continuïtat. Si en té i, sobretot, si ens encaminem a una guerra generalitzada al Llevant, aleshores que Abraham i la seua descendència s’apiaden de tots nosaltres. No em sé imaginar cap conflicte més perillós al món.

Aviat farà un any de l’atac d’Hamàs que va desencadenar aquesta nova fase d’una guerra que ve del fons del temps. La brutalitat d’Hamàs va colpir el món, però la reacció posterior d’Israel també.

Cadascú pot pensar com vulga, moralment i políticament. Dissortadament, a Occident –i sembla que molt especialment als Països Catalans–, tot allò que passa al Llevant es viu a partir de la posició política de cadascú, i més amb voluntat de refermar-se que no pas d’entendre. Com si la racionalitat no fos possible. Cadascú pot pensar, doncs, com vulga i tancar-se cegament en la seua trinxera. Però la realitat –són dades pures posades netament sobre la taula– és que la guerra del Líban no pot tapar la catàstrofe de Gaza.

Perquè en el moment d’escriure aquest text, Hamàs encara té 101 ciutadans israelians segrestats dins Gaza, malgrat l’enormitat de l’atac militar israelià. I cada dia que passa la supervivència d’aquesta gent es fa més difícil. Mentrestant, Gaza ha estat literalment arrasada, amb nou habitants de cada deu desplaçats fora de casa, segons les dades de les Nacions Unides. I la cosa més important és que no hi ha cap pla per al futur d’aquest territori. Israel no accepta que l’Autoritat Nacional Palestina se’n faça càrrec, ni accepta el desplegament d’una força multinacional. I no fa res per reorganitzar Gaza, per restaurar-hi els béns mínims –llum, aigua, clavegueram– que qualsevol ciutadà, en qualsevol part del món, mereix.

Però tampoc no hi ha cap solució a la vista per als 60.000 israelians desplaçats del nord del seu país pels atacs de l’Hesbol·là, començats ara fa un any en solidaritat amb Hamàs. L’Hesbol·là no necessita gaires excuses per a atacar Israel, això ho sabem tots, però és evident que la gravetat de la situació és determinada per la crueltat de l’ocupació israeliana de Gaza, que ha sobrepassat tots els límits d’allò que es pot considerar moralment acceptable.

El problema és que si fins ara l’Hesbol·là ha lluitat per solidaritat amb Hamàs, a partir d’avui la guerra ja és la pròpia i això fa pensar que els atacs sobre la frontera i el nord d’Israel no solament no es frenaran sinó que és més que probable que s’intensifiquen.

D’aquesta manera, l’espiral de violència creix, contra la impotència i la impaciència creixent de la Unió Europea i dels Estats Units, que no troben la manera de frenar el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu. I tots ens veiem perillosament al caire de l’abisme.

PS1. A VilaWeb seguim la guerra del Llevant amb tots els detalls, nit i dia. Avui us oferim, de manera especial, dos testimoniatges de primera mà. Per començar, aquesta entrevista amb Tomàs Alcoverro, el mític corresponsal de La Vanguardia a Beirut, que ha volgut analitzar amb Andreu Barnils la situació creada arran de la invasió del país: “No hi ha cap altre guanyador que Israel“. I en segon lloc aquest relat de Xavier Montanyà sobre la seua estada a Damasc el 2006, que ens ajuda a entendre millor la figura i la importància del líder mort de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là. Per a qui vulga acostar-se a la realitat sense apriorismes, són dues peces excepcionals.

PS2. Avui s’ha anunciat que la segona Lliga del Paraulògic començarà el dia 14. L’experiència de l’any passat demostra que el Paraulògic ha transcendit la seua naturalesa de joc en línia i ha esdevingut una eina de cohesió social i cultural en el món real. Per això us demanem un ajut econòmic per a la Lliga, que demana una organització molt complexa amb actes en ciutats de tots els Països Catalans i desplaçaments de gent que hi participa. Si esteu contents de jugar-hi cada nit i podeu ajudar-nos, aneu a aquesta pàgina i feu-hi la vostra aportació.