22.10.2020 - 21:50
«No es necessita res més que no estigui dins l’obra. S’han escrit piles de llibres estupends els autors dels quals fa anys que són morts i no els pots desenterrar. Però tens el llibre, i un llibre et pot fer somiar i pensar.» És David Lynch a Catching the Big Fish (2006, en castellà a Reservoir Books, 2016, traducció de Cruz Rodríguez Juiz). En aquest llibre, un petit vademècum per a artistes de totes les arts, Lynch prova d’explicar com se li acudeixen les idees, la importància de la meditació en el seu art i molts altres detalls, anècdotes i consells sobre el procés de creació i difusió d’una obra. Ell parla de cinema, però tot el que diu és traslladable a altres arts, inevitablement.
«De vegades la gent es queixa perquè els costa entendre una pel·lícula, però jo crec que entenen molt més del que es pensen. Perquè tots hem estat beneïts amb la intuïció: tots tenim el do d’intuir coses.» Llegint Lynch m’adono que allò que de vegades no sé explicar quan tinc la sort de parlar amb els meus lectors, i em desgranen la lectura que han fet del que he escrit perquè els digui si l’encerten o no, és senzillament confiar en la intuïció de qui et llegeix. I no és fàcil aconseguir-ho, perquè primer has de confiar en el que escrius, i per fer-ho penso que has de desconnectar de tot i centrar-te en tu mateix, en el que vols crear. Lynch ho fa meditant, i així troba les idees que neden en la profunditat de la seva consciència, el peix daurat que tots volem atrapar.
Desconnectar de tot per centrar-te en tu mateix i en el que vols crear demana no pensar en el que vindrà després, en els possibles lectors o espectadors. «No saps el que arribarà a la gent. Però si t’atures a pensar com afectarà la gent o si farà mal a algú o si provocarà una cosa o una altra, hauràs de deixar de fer pel·lícules. Només fem les coses que ens enamoren i no sabem mai què passarà.» En plena creació, en plena efervescència, doncs, has de deixar de pensar en qui et llegirà, en qui veurà les teves pel·lícules o escoltarà la teva música, no per en acabat dir-li «au, espavila’t», sinó per deixar-li clara una cosa importantíssima, que confies en ell. L’art, necessito posar-me estupenda, neix d’aquesta doble confiança, en tu mateix i en el lector, espectador, oient. I per arribar-hi cal aquesta confiança en tu mateix, primer, i confiar en l’altre, després, la confiança com un bumerang al revés.
Escrius des de tu mateix, sense pensar en qui et llegirà, però hi ha un moment, quan ja confies del tot en el que has escrit, que has d’activar l’altra confiança, la que diposites en el lector, perquè qui et llegeix no vol sentir-te explicar el que has escrit, només llegir-te i llegir en tot el sentit del verb, interpretar el que has escrit amb les seves eines, les que té ell, no les que tu li deixis als marges de la pàgina, com molles de pa perquè no es perdi en el bosc del text.
Trobo que el peix daurat de Lynch, aquest llibret endreçat per conceptes —idees, consciència, interpretació, traduir la idea, identitat, muntatge final, sentit comú…— on el cineasta explica com crea, fa bona parella amb un altre petit vademècum per a escriptors, aquest de to verdós, Breus notes sobre literatura-Bloom, de Gonçalo M. Tavares (Periscopi, 2016, traducció de Pere Comellas), també endreçat per conceptes, però ara en ordre alfabètic, com un diccionari terminològic per a creadors.
A l’entrada del concepte aristocràcia, Tavares escriu: «Entenc totes les paraules, però no entenc el text del tot: aquest és l’efecte de la literatura-Bloom», i és ben bé això el que diu Lynch quan parla del do de la intuïció que tots tenim. Potser el primer efecte és el de no entendre del tot l’art que tenim davant, o d’haver-lo entès d’una manera massa planera, superficial, però cal que com a lectors confiem també en la nostra capacitat d’intuir què ens vol dir l’art que llegim o mirem; cadascú de nosaltres tindrà la seva pròpia manera d’interpretar-lo, i totes seran ‘vàlides’ perquè l’artista confia en nosaltres, ens ha confiat el seu art.
A les Breus notes… Tavares té alguns moments en què potser es passa de frenada, com quan, a l’entrada geometria, afirma: «La mort de la literatura comença en el moment que el lector és capaç de preveure el comportament de les frases següents.» Aquí el faríem frenar una mica i li demanaríem que no ens espantés els lectors, però potser estaríem pecant de… paternalistes? Si hi ha cap lector que llegint això s’espanti, té diverses opcions, la més fàcil és deixar el llibre, però també el pot qüestionar, el pot posar en dubte, hi pot discrepar. Això Tavares ho sap, com Lynch, perquè el seu grau de confiança primer en ell mateix com a escriptor i després en els seus lectors és altíssim, i aquesta és la literatura, penso, que interessa, sobretot, llegir i, si pot ser, escriure.
«No enregistro comentaris del director per a les edicions en DVD de les meves pel·lícules. Sé que la gent gaudeix amb els extres, però ara, amb tants complements, sembla com si la pel·lícula hi sortís perdent. Hem de preservar la pel·lícula. Hauria de destacar per si sola.» Torna a ser Lynch, que es veu obligat a explicar per què no farceix els seus DVD d’explicacions sobre el que pretenia en cada seqüència dels seus films. En els llibres això són els paratextos, que en molts casos fan més nosa que servei, sobretot si te’ls trobes abans de l’obra, com si a l’entrada del cinema topessis amb un expert en Lynch que t’expliqués, sovint a més amb tecnicismes que et volen enlluernar, el que estàs a punt de veure. No em vull ni imaginar com serien els ‘comentaris del director’ en un llibre, notes a peu de pàgines més llargues que un dia sense pa, per aclarir cada imatge, cada joc de paraules, cada referència cultural, cada vés-a-saber-què del text.
M’encomano a Lynch i sobretot a Tavares, a partir d’ara, per dir que tot és dins del llibre, i que el que se’n tregui serà mèrit compartit, primer de qui ho va escriure, sí, però també de la intuïció de qui ho llegeix. «No es necessita res més que no sigui dins l’obra.»
