The Washington Post · William Booth i Karla Adam

Londres, Regne Unit. Va ser un advocat d’esquerres que va defensar anarquistes vegans abans de processar terroristes en nom de la corona britànica. Va ser editor d’una revista trotskista durant la joventut, però ha entusiasmat els capitalistes posant la “creació de riquesa” al centre del programa del Partit Laborista enguany. Va ser un antimonàrquic que va ser nomenat cavaller com a Sir Keir i ara li tocarà de reunir-se, com a nou primer ministre, cada setmana amb el rei.

Tot plegat fa que la seva història i trajectòria siguin complexes i desordenades. I també fa que sigui difícil d’anticipar quina mena de primer ministre serà Keir Starmer.

Un dels seus biògrafs va confessar que era “difícil de definir”. Starmer, de seixanta-un anys, ha fet servir aquesta ambigüitat a favor seu. La gent ha pogut projectar sobre seu allò que ha volgut creure. Durant molt de temps, fins i tot es va beneficiar del rumor que havia estat la inspiració per al personatge de l’advocat de drets humans Mark Darcy (Colin Firth) als llibres i pel·lícules de Bridget Jones. (Però no ho havia estat.)

Ser moltes coses per a molta gent diferent pot haver ajudat Starmer a aconseguir una gran victòria. El Partit Laborista torna al poder després de catorze anys en la foscor i els votants han relegat els conservadors a l’oposició. Però quin és realment el mandat de Starmer, a part del seu lema de campanya evident, “Canvi”? En una enquesta d’Ipsos del mes passat, la meitat dels enquestats va dir que no sabia què representava.

Col·legues seus el descriuen com un “home molt reservat”. Té una esposa, Victoria, i dos fills adolescents, els noms dels quals no ha fet mai públics, i un gat, que es diu Jojo. Ha expressat preocupació sobre l’impacte que un trasllat al 10 de Downing Street tindrà en la seva família.

No és un polític brillant, però els seus amics diuen que pot ser implacable. “És molt constant”, explica Tom Baldwin, periodista i antic assessor de comunicació política laborista, que fa poc ha publicat una biografia de Starmer. “No inspirarà la gent amb grans discursos, però podria arreglar les coses.”

Les arrels a la classe treballadora

Starmer serà el dirigent més de classe treballadora del Regne Unit en una generació –després d’un primer ministre que segons alguns càlculs era més ric que els membres de la reialesa. En la campanya electoral, Starmer es va presentar dient: “La meva mare era infermera, el meu pare era fabricant d’eines.” Va parlar de créixer amb factures impagades i que li tallessin el telèfon. La pasta “era un menjar estranger” a casa seva. La família no viatjava. Starmer va treure bones notes als exàmens i va aconseguir d’entrar en una escola secundària elitista. Va ser el primer de la seva família a anar a una universitat –primer, a Leeds, i després un any a Oxford.

Ha dit que volia ajudar les famílies joves a obtenir la seva primera hipoteca, perquè la modesta casa adossada de guix dels seus pares ho havia estat tot per a la seva família: “Ens va donar estabilitat, i crec que cada família mereix el mateix.” Cita la feina d’infermera de la seva mare i l’atenció que va rebre per una síndrome inflamatòria debilitant, que van inculcar-li l’admiració pel Servei Nacional de Salut britànic. La seva esposa també treballa per al NHS, en salut laboral, cosa que diu que li ha donat una visió de les lluites d’un sistema infradotat i amb retard. Starmer diu que el seu pare se sentia molt poc respectat perquè treballava en una fàbrica, que era emocionalment distant. Com a pare, Starmer diu que intenta de parar de treballar el divendres a les sis per estar amb els fills. Tot i que és ateu, sovint fan el sopar de sàbat seguint l’herència jueva de la seva esposa.

Starmer com a advocat

Col·legues que van conèixer Starmer abans no entrés a la política diuen que les pistes sobre com governarà es poden trobar en el seu llarg recorregut com a advocat. Diuen que no va ser mai un “advocat de jurat” –l’advocat cinematogràfic que fa un argument final apassionat– sinó un “advocat de jutge”, que va construint el cas amb precedents, lleis, fets. De fet, quan representava l’oposició durant les preguntes setmanals del primer ministre a la Cambra dels Comuns, l’estil de Starmer sovint es descrivia com a “forense”.

Al començament de la carrera, Starmer es va unir a Doughty Street Chambers, coneguda per assumir grans casos controvertits de drets humans. Va lluitar contra la pena de mort en països de la Commonwealth. Starmer també va treballar pro bono per a una parella d’anarquistes vegans que repartien fullets acusant McDonald’s de salaris baixos, crueltat animal i suport a la desforestació. El fabricant d’hamburgueses els va demandar per difamació, i el cas i els seus molts recursos van durar una dècada, una de les lluites legals més llargues de la història britànica. Va acabar en una mena d’empat.

Starmer va sorprendre –i molestar– alguns dels seus col·legues quan es va convertir en el fiscal principal del país. Va supervisar la primera persecució britànica de terroristes d’al-Qaida. Va presentar càrrecs contra polítics tories i laboristes atrapats en un escàndol de despeses explosiu, revelat per primera vegada per la premsa. Ell i els seus fiscals van ser acusats de biaix quan van actuar durament en les detencions i càrrecs contra gent que havia participat en aldarulls a Londres després de la mort en mans de la policia d’un home negre anomenat Mark Duggan el 2011.

El seu títol de cavaller va arribar el 2014, en reconeixement de la seva feina per al Servei de Persecució de la Corona.

Starmer com a polític

Starmer no es va implicar en la política electoral fins a cinquanta-dos anys. Això va ser fa tan sols nou anys, en un país en què molts membres del parlament han començat a planificar la pujada al poder a la universitat. Va ser elegit per representar el districte londinenc de Holborn i St. Pancras el 2015 i va servir de “ministre a l’ombra” a l’oposició, amb la feina ingrata de negociar la posició vacil·lant del Partit Laborista sobre el Brexit. Starmer s’oposava a deixar la Unió Europea, però molts votants laboristes de classe treballadora hi estaven a favor. El terme mitjà incomprensible del partit era que no estava ni a favor ni en contra del Brexit, sinó que volia un segon referèndum. Aquest embolic probablement va contribuir a la derrota colossal contra els conservadors el 2019. Però després d’aquella elecció, el dirigent laborista, Jeremy Corbyn, va plegar i Starmer va fer una passa endavant. Es va proposar de refundar el Partit Laborista.

Els crítics el defineixen com un oportunista. Els seus aliats li acrediten haver purgat membres que havien contribuït a la percepció pública que el Partit Laborista tenia “un problema d’antisemitisme”. Starmer també es va desplaçar cap al centre per fer el partit elegible una altra vegada. “Keir ha tret tota l’esquerra del Partit Laborista”, va explicar el magnat John Caudwell a la BBC. “Ha sortit amb un conjunt brillant de valors i principis i maneres de fer créixer el Regne Unit en  total sintonia amb les meves opinions com a capitalista comercial”, va dir. I els laboristes es van alegrar que ho digués.

Starmer com a primer ministre

Els partidaris de Starmer esperen que sigui un dirigent transformador –una mena de versió renovada de Tony Blair–, però temen les profundes divisions dins el seu propi partit. “Crec que ha demostrat ser bastant implacable respecte de canviar el seu partit”, opina Tony Travers, un expert en política de la London School of Economics. Però també ho aplicarà al govern? “Haurem d’esperar i veure”, diu. En què creu, Starmer? “Creu en el pragmatisme, a desenvolupar polítiques resolent problemes, no per mitjà de teories grandioses. I no arriba a la taula mai amb pressupòsits ideològics”, explica Josh Simons, que va dirigir el think tank centrista Labour Together.

Els crítics a la seva esquerra sospiten que Starmer no serà agosarat, sinó que s’ajustarà a un centre suau. Gran part del seu focus serà en la política britànica –intentar d’enfortir l’economia i abordar la percepció de la gent que els costs diaris s’han tornat incontrolables. Vol reduir els costs elevats de l’electricitat amb una nova empresa pública de serveis verds. Vol reduir els temps d’espera per a cites mèdiques i dentals. La política exterior del Regne Unit gairebé mai canvia amb un nou govern, i Travers creu que continuarà “sorprenentment inalterada”. Starmer ha dit que el Regne Unit continuaria essent un membre fort de l’OTAN; que donaria suport a Ucraïna en la seva guerra contra Rússia i també al dret d’Israel de defensar-se contra Hamàs, tot i demanar un alto-el-foc. Finalment, tot i que el Brexit es veu com un fracàs, i no hi ha entusiasme per a un altre referèndum, el Regne Unit amb Starmer probablement provarà de tenir una relació més estreta amb la Unió Europea. Els crítics han descrit Starmer com a avorrit. No ho és. La part més interessant –per al Regne Unit i el món– serà veure què farà ara que ell i el seu partit tenen poder.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb