La internacionalització de la conca de l’Ebre com a exemple

Hi ha sectors de l’unionisme que fa mesos que proven d’activar una campanya per a negar d’una manera irracional o tramposa els beneficis de la independència. Ahir hi van tornar: unes declaracions de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, en què assegurava que amb la independència tindríem garantit el cabal ecològic de l’Ebre foren l’excusa que aprofitaren.

Una vegada i una altra, es tracta de negar les evidències. Aquests darrers anys, l’independentisme ha fet una feina ingent per a demostrar com milloraria el país amb la independència. Ara aquests grups pretenen negar-ho. Sense aportar-hi dades, només negant-ho i manipulant la informació. Per això és important de repetir una vegada i una altra les raons que justifiquen i aconsellen el pas cap a una república independent catalana i no deixar-nos entabanar.

En el cas de l’Ebre, molt específicament, els beneficis són ben obvis. Perquè hi ha dos instruments que s’activarien amb la independència i que canviarien automàticament la gestió del riu i la conca. El primer, l’obligació que tindria el nou estat català d’aplicar la directiva marc de l’aigua europea (2000/60/CE). I el segon, el fet que la conca del riu seria considerada automàticament conca internacional i, per tant, caldria aplicar-hi la normativa internacional que fa al cas i el canvi del model de gestió.

Actualment, la conca de l’Ebre és gestionada íntegrament per la confederació hidrogràfica que porta el nom del riu, amb seu amb Saragossa i totalment dependent de l’estat espanyol. Amb la independència, el principal canvi seria que aquesta confederació no tindria cap possibilitat de decidir les polítiques de l’aigua a Catalunya. Concretament, les conques del Segre i la Noguera Pallaresa quedarien sota jurisdicció catalana i la de l’Ebre esdevindria una conca internacional sobre la qual cap dels estats no podria prendre decisions bo i sol. Tanmateix, el nou estat català tindria el dret de decidir sobre els afers interns de la conca compartida, com ara la concessió de cabals de reg a les planes del Segrià i l’Urgell o la implantació de cabals ambientals a l’Ebre.

A més, el fet de convertir la conca de l’Ebre en conca transnacional obligaria a la cooperació transfronterera entre el Regne d’Espanya i la República de Catalunya, d’acord amb el ‘Conveni sobre la protecció i ús de cursos d’aigua transfronterers i de llacs internacionals’, signat a Hèlsinki el 17 de març de 1992 i ratificat tant per Espanya com per la Unió Europea (decisió 95/308/CE). Aquest conveni determina que les parts han de garantir que les aigües transfrontereres es facen servir de manera raonable i equitativa. També la convenció de les Nacions Unides, de 21 de maig de 1997, sobre el dret dels usos dels cursos d’aigua internacionals per a fins altres que la navegació, a la qual s’adherí l’estat espanyol el 24 de setembre de 2009, determina que els estats ‘utilitzaran un curs d’aigua internacional de manera equitativa i raonable, amb l’objectiu d’assolir l’ús òptim i sostenible i el gaudiment màxim compatibles amb la protecció adequada del curs d’aigua, tenint en compte els interessos de la resta d’estats situats en el curs d’aigua de què es tracte’. Si fins ara l’estat espanyol pot aplicar les polítiques que considere oportunes a tota la conca, a partir de la independència això serà impossible i, per tant, Catalunya podrà garantir l’aplicació de les polítiques que determini convenients, oimés si, com passa amb el cabal ecològic, es recolzen en la directiva marc de l’aigua europea.

L’evidència, doncs, és incontestable.