La Internacional Cristoneofeixista

La Internacional del odio (Icària, 2020), del doctor en teologia Juan José Tamayo, és una anàlisi profunda de la nova relació entre religió i política a Llatinoamèrica, els EUA i Europa. L’aliança entre l’extrema dreta i el cristianisme fonamentalista ha creat uns moviments populistes d’inspiració neofeixista, gairebé una nova religió: la Internacional Cristoneofeixista.

És un moviment que s’alimenta de l’odi, el genera, el fomenta i creix arreu del món, fins al punt, segons l’autor, de canviar el mapa politico-religiós del món. Són Trump, Bolsonaro i Salvini, però a més del Brasil, els EUA i Itàlia, també s’ha instal·lat i avança amb força a Espanya, Polònia, Hongria, Costa Rica, El Salvador, Colòmbia, Bolívia i Nicaragua.

El gran motor del nou moviment neoliberal ultradretà mundial és l’odi contra la ideologia de gènere i el feminisme, els immigrants, els musulmans, el moviment LGTBIQ+, el matrimoni igualitari, la interrupció voluntària de l’embaràs, el laïcisme i l’ecologisme. És un moviment ampli que nega, per exemple, el canvi climàtic i la violència masclista, i recull els beneficis del descontentament polític i social de molts milions de persones arreu del món, potenciant els nacionalismes, l’exclusió, l’individualisme, el racisme i la xenofòbia. És un fenomen polític creixent que ja té el poder en alguns països i va guanyant, no sempre democràticament, representació parlamentària, com succeeix a Espanya, i aviat, potser, succeirà a Catalunya.

El missatge cristoneofeixista uneix les sectes cristianes creacionistes que recolzaren Bush i Trump, els militars feixistes de Bolsonaro, els negacionistes del canvi climàtic i els de la pandèmia, com es va posar de manifest aquest any amb manifestacions, també, a Madrid i Barcelona. També acull els neonazis alemanys, italians i grecs, i la important impregnació nacionalcatòlica que encara professa la dreta extrema i l’extrema dreta espanyola i les jerarquies de l’Església catòlica, majoritàries a la Conferència Episcopal. En aquest òrgan, alguns dels bisbes, com ara Antonio Cañizares, han expressat en públic idees i actituds de to inquisitorial amb estil i vehemència franquista sobre l’educació, el sexe, la immigració, l’avortament i l’eutanàsia.

L’autor de l’assaig, el doctor en teologia i filosofia Juan José Tamayo, té un llarg historial de professor i conferenciant internacional en universitats europees, llatinoamericanes, africanes i nord-americanes. Amb més de setanta llibres publicats, és secretari general de l’Associació de Teòlegs i Teòlogues Joan XXIII i membre del Comitè Internacional del Fòrum Mundial de Teologia i Alliberament.

La Internacional del odio és una anàlisi profunda i un crit d’alerta que investiga i explica com s’ha anat construint aquesta Internacional de l’odi, que tants rendiments polítics comença a donar per a molts. Alhora, apunta les bases per a la seva desconstrucció, uns fonaments per a crear una societat igualitària i respectuosa amb les minories i les diferències, interreligiosa, intercultural, interètnica i solidària amb les víctimes de l’odi de gènere, racial o de classe.

A l’extrema dreta de déu

“La religió està segura en mans dels filòsofs, deia Nietzsche. I deia bé. Tanmateix, quan surt del camp de la filosofia i passa a mans dels ‘professionals d’allò que és sagrat’ és per posar-se a tremolar”, reflexiona Tamayo. Al llarg de l’assaig amplia la idea definint i denunciant els nous tentacles de la ultradreta cristiana en expansió arreu del món.

La idea d’aquest llibre va néixer al Brasil, on l’autor estava convidat a donar uns cursos universitaris sobre “Teologies del Sud: decolonialitat i pràctiques emancipatòries”. Era el 2019. Bolsonaro era a la presidència i Lula a la presó. El Brasil era llavors l’epicentre efervescent del cristoneofeixisme. La realitat que va viure en contrast amb el que ell ensenyava a la universitat i la interacció amb els seus alumnes el va impulsar a fer l’estudi.

Bolsonaro compta amb el suport d’un important sector dels evangèlics brasilers. Un alumne de Tamayo li va fer el següent comentari: “A l’església ens prohibeixen de parlar de política i Bolsonaro fa teologia.” “Bolsonaro és teòleg?”, preguntà Tamayo. “No, mai ha estudiat teologia, però constantment parla de déu i cita –o manipula– la Bíblia.” La interpreta de manera fonamentalista per tal de legitimar la seva política homòfoba, masclista, anti-indígena, anti-afrodescendent, anti-ecològica i ultraliberal. “Llavors és un teòleg cristoneofeixista”, respongué Tamayo, “que ha segrestat la Bíblia i ha posat déu al seu servei.” I a més a més, va prosseguir el professor, és el seu predicador més important al Brasil i al món, en aliança amb els sectors evangèlics fonamentalistes, amb Trump, amb els partits d’extrema dreta i amb els governants europeus xenòfobs.

La Bíblia és l’instrument de Bolsonaro per a legitimar la violència institucional, de l’extractivisme i del racisme contra la població negra i les comunitats indígenes. Cal recordar que Bolsonaro, quan era diputat, va afirmar: “L’error de la dictadura va ser torturar i no matar.”

De retorn a Espanya, en perspectiva, i comparant amb la nostra realitat i l’europea, Tamayo va observar que es tracta “d’un fenomen mundial amb efectes polítics, econòmics, culturals, ecològics i religiosos devastadors, que transforma el mapa polític i religiós amb el perill de convertir el món en un colós en flames”.

L’autor fa un recorregut per països on la Internacional Cristoneofeixista ja s’ha instal·lat, a Europa, els EUA i molts països llatinoamericans, observa el funcionament del moviment i les formes d’engendrar l’odi contra els col·lectius immigrants i refugiats, feministes, ecologistes, musulmans. Ho fa imposant uns valors religiosos, diu l’autor, que amb freqüència són contraris a l’esperit originari de les religions. Un factor important que el llibre explica mot bé venint d’un autor teòleg i bon coneixedor de la teologia de l’alliberament i els debats en el si de les religions.

Segons que explica el llibre, sembla que no estem tan lluny de la construcció de l’odi que va assolir el nazisme. En revisar els textos que li han estat útils per a comprendre com es creen els discursos i les pràctiques de l’odi, Tamayo cita, i ho subratllo, com a “molt il·luminador i plenament actual”, el text d’una conferència del filòsof de l’Escola de Frankfurt Teodor Adorno sobre l’ascens del Partit Nacional Democràtic Alemany, titulat “Trets del nou radicalisme de la dreta” (1967).

Vox i HazteOir, puntals del cristoneofeixisme espanyol

De l’ampli estudi de Tamayo val la pena destacar com afecta aquest fenomen a l’estat espanyol. HazteOir, organització catòlica espanyola d’ultradreta, forma part del lobby internacional CitizenGo. Vox és el seu partit polític aliat. L’Osservatore Romano, òrgan oficial del Vaticà, qualifica Vox d’extrema dreta, mentre que alguns arquebisbes espanyols, com ara Antonio Cañizares, de València, afirmen que no és d’extrema dreta “en absolut”, sinó “de dretes i constitucional”. L’accés de Vox a les Corts i a institucions d’algunes regions espanyoles ha propiciat l’ascens a càrrecs polítics de membres de HazteOir.

La Conferència Episcopal no dóna suport a Vox institucionalment, però hi ha molts bisbes que sí que ho fan a títol individual. El bisbe d’Alcalà d’Henares, Juan Antonio Reig Pla, el de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, el d’Oviedo, Jesús Sanz, el de Burgos, Fidel Herráez i el de Còrdova, Demetrio Fernández, són integristes polítics i activistes que han manipulat la interpretació de l’Evangeli al servei de la seva causa. Hi ha declaracions de Vox i dels seus acòlits que són delictes d’odi. No obstant això, cal dir que l’acció governamental i de la justícia espanyola ha penalitzat i corregit alguns dels seus plantejaments.

Un exemple, la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), en contra del papa Francesc i Càritas, va rebutjar expressament que el salari mínim vital fos permanent, com a resposta a la mesura aprovada pel govern PSOE-UP per alleugerir la desgràcia econòmica dels més pobres a causa de la pandèmia. Sorprèn aquesta declaració, afirma l’autor, quan la CEE rep cada any de l’estat entre 250 i 280 milions d’euros anuals, destinats, en part, al pagament de sacerdots i bisbes i al manteniment del culte. “A déu el que és de déu i al Cèsar el que és del Cèsar”, va dir Santiago Abascal en sintonia perfecta amb la Conferència Episcopal. També van dir que el confinament era un “arrest domiciliari” i “un estat policial”.

Membres de HazteOir i de la societat secreta paramilitar El Yunque s’han introduït a Intereconomia i La Gaceta, Telemadrid, La Razón, el PP, la universitat i els moviments catòlics i diocesans. Les manifestacions d’odi declarades públicament pels bisbes són la seva guia. El bisbe de València va qualificar la igualtat de gènere d’imposició “dictatorial, lliberticida i estalinista”. Malgrat que tots ells estan en clara oposició al pensament del papa Francesc, s’hi van abonar quan va dir que “tot feminisme acaba essent un masclisme amb faldilles”, frase que després va intentar de matisar. José Ignacio Munilla, bisbe de Sant Sebastià, per exemple, va titllar el feminisme de “cosa del diable”.

Algunes diòcesis espanyoles apliquen cursos per a “guarir” l’homosexualitat. No és una pràctica exclusiva del catolicisme d’estat a Guinea Equatorial, com explicàvem fa poc. Entre elles destaca la d’Alcalà d’Henares, presidida pel bisbe Juan Antonio Reig Pla, que ubica els gais a l’infern i ofereix misses per Franco a Paracuellos amb banderes inconstitucionals. Ha estat premiat per HazteOir per la seva defensa “de la dignitat humana”. Tot plegat en perfecta comunió amb els EUA, on trenta-sis estats apliquen pràctiques “legals” anti-homosexualitat que ja han afectat set-centes mil persones.

Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, amb el suport de Ciudadanos i Vox, va afirmar en campanya que per a defensar “un concebut no nascut” calia considerar-lo un membre més de la unitat familiar per a tramitar el títol de família nombrosa o sol·licitar plaça als centres escolars.

“Amb els meus fills no et fiquis”

Els programes educatius per a impartir educació afectiva-sexual van ser molt combatuts pels evangelistes peruans. L’odi envers els homosexuals es va fer evident a les paraules del pastor evangèlic peruà Rodolfo González Cruz quan afirmà: “Els homosexuals són gent perduda, corrompuda i infeliç i estan condemnats a mort.”

En la mateixa línia, i no és casual, HazteOir va fer el 2019 la campanya “Mis hijos, mi decisión”. Poc després, Pablo Casado, president del PP, va dir: “Treguin les mans de les nostres famílies”, i “Els meus fills són meus”, en al·lusió als plans educatius del govern PSOE-UP. Estenen el concepte, per a ells sagrat, de propietat privada del neoliberalisme a l’apropiació absoluta dels fills.

Són idees i actituds que ja no són minoritàries, en absolut, i que ens retornen als temps de la inquisició i de la dictadura. L’arquebisbe de València, el cardenal Antonio Cañizares, ha dit que l’educació afectiva-sexual escolar és pròpia “de la Xina comunista, l’Alemanya nazi i la Cuba comunista”.

El cavall de Troia de la immigració i la demonització de l’Islam

L’odi de la Internacional Cristoneofeixista es dirigeix especialment contra immigrants, refugiats i desplaçats. I això els va molt bé per guanyar adeptes aquí i arreu d’Europa i dels EUA. Sobre els immigrants, l’ínclit cardenal Cañizares, contradient les paraules del papa Francesc, va afirmar: “Aquesta invasió d’immigrats, és aigua neta?”, qualificant-los de “cavall de Troia” contra la història i la identitat dels pobles.

A més de rebatre tots els arguments d’aquest estil, basant-se en la Bíblia hebraica, segons la qual Jesús va dir: “Era immigrant i em vau acollir”, Juan José Tamayo rebat la frase de Cañizares amb una definició de Zygmunt Bauman sobre la identitat: “És com un mosaic al qual li manca una tessel·la.” El llibre analitza i rebat més temes, com ara la islamofòbia, la teologia de la prosperitat (“el primer empresari que coneixem és déu”), el negacionisme del canvi climàtic i l’antidarwinisme en favor del creacionisme.

Capítol a part mereix la suposada vinculació directa dels polítics amb déu. Bolsonaro es considera un enviat de déu: “El Brasil per damunt de tot i déu per damunt de tots.” George Bush declarà que complia una missió de déu quan, amb el suport de Tony Blair i José María Aznar, va declarar la guerra a l’Afganistan i l’Irac contra l’eix del mal. Els croats del segle XXI.

Trump ha seguit i ampliat l’estela de Bush en tots els sentits, fixant, per exemple, l’eix del mal a l’Iran, Corea del Sud i Veneçuela. Ha fet mítings amb l’arquebisbe ultraconservador de Nova York, Timothy Dolan. I a Itàlia, Matteo Salvini ha besat el rosari en mítings públics.

A l’estat espanyol, Jorge Fernández Díaz, quan era ministre de l’Interior el 2014, va concedir la medalla del mèrit policial a una verge, concretament a Nuestra Señora Santísima del Amor.

La transició religiosa pendent a l’estat espanyol

L’estat espanyol no és confessional, ni ateu, ni laïcista, però tampoc no és un estat laic o senzillament no confessional, afirma l’autor. L’Església catòlica, hereva del nacionalcatolicisme franquista, gaudeix encara d’enormes privilegis fiscals, educatius, culturals, patrimonials, immobiliaris, empresarials i polítics. Encara té molt de poder a l’estat espanyol. Per això, Tamayo esbossa els canvis constitucionals i legals que caldria efectuar per a fer definitivament la transició religiosa i convertir l’estat espanyol en un estat laic.

Al final, l’autor exposa com es construeix el discurs de l’odi i com es pot desconstruir. Com a discursos alternatius a la ideologia cristoneofeixista apunta algunes idees. El retorn dels altres i la trobada amb ells com a resposta al racisme i la xenofòbia. La tolerància religiosa i humanista. El respecte al ‘plurivers’ (que no univers) religiós, cultural i ètnic com a resposta als fonamentalismes. El lideratge i empoderament de les dones en resposta al patriarcat polític, religiós i cultural. I, per descomptat, el laïcisme en oposició a la religió com a guia per configurar la vida política, social i cultural.