La insuportable intrusió de la política en la cultura

Hi ha una pràctica habitual de la política professional que no es remarca prou: col·loquen com a responsable del món de la cultura qualsevol addicte al partit de torn, amb un únic requisit, que sàpiga llegir i escriure. Sí, és broma, però ja sabeu que en una broma sempre hi ha una part petita de… broma. Per portar la cultura d’un país, d’una diputació o d’un ajuntament no hi posen mai els més preparats en la matèria. I si passa és per casualitat o per fer bona aquella idea que l’excepció confirma la norma.

Miquel Iceta és el penúltim exemple d’aquesta intrusió d’un polític que ocupa un càrrec fonamental en el sector cultural (ministre espanyol del ram, poca broma) sense tenir cap mèrit. Segons la Viquipèdia, Iceta es va matricular a la Facultat de Química durant un any, no indica si mai va assistir a cap classe; més tard, va anar a parar a la Facultat d’Econòmiques de la UAB, però després de cursar cinc vegades seguides el primer curs i d’exhaurir totes les convocatòries possibles, va ser expulsat del centre. Al partit, en canvi, va fer carrera. Oh, i tant! Allà, els ascensos tenen uns altres mecanismes (sic).

Ja sé que això també passa en alguns altres sectors que no són els de la cultura: la meritocràcia no dóna punts dins els partits polítics, en cap i sense excepció. I Miquel Iceta (com els seus col·legues José Montilla i Antonio Balmón, per exemple) ha ocupat molts càrrecs sense haver passat pel sedàs del coneixement que la societat exigeix als qui no militem en cap formació. Passa en tots els sectors, però en l’àmbit cultural aquesta intrusió s’ha convertit en costum i els partits hegemònics s’atreveixen a posar-hi qualsevol ignorant (tret de saber llegir i escriure; ja ho he dit, això) per quadrar els governs. Un altre exemple: Daniel Giralt-Miracle acaba de publicar les seves memòries i, fugint momentàniament de la seva proverbial civilitat, recorda amargament la poca preparació en la matèria de Caterina Mieras, la consellera de Cultura que va posar Pasqual Maragall en el primer tripartit.

Aquest és el context. Ara voldria explicar l’últim cas que he conegut d’aquesta insuportable intromissió de la lògica dels partits en allò que hauria de ser la defensa d’una cultura independent. Un sector que ha de ser controlat pels poders públics, és clar, però que no s’hauria de moure sota els capricis habituals de la burocràcia per la burocràcia o, pitjor encara, de l’amiguisme partidista.

El cas és que l’Ajuntament d’Alella posa en perill la continuïtat de Can Manyé, un espai cultural que, els darrers quinze anys, ha aconseguit fer-se un lloc important entre els equipaments destinats a l’art contemporani. I això és difícil: fora de Barcelona, la continuïtat d’espais dedicats al pensament és plena d’obstacles. I cal protegir-los des de la professionalitat i l’expertesa, no amb administradors incapacitats que poden ser allà com al negociat de cementiris. Com passa amb els polítics destinats a Cultura, tal com he explicat en els tres primers paràgrafs d’aquest text.

Alella torna a ser exemple, doncs, dels comportaments erràticament neoliberals dels seus dirigents. Fa poques setmanes, vaig explicar un pla per a construir a la zona de la Miralda, tradicionalment dedicada a l’agricultura, un parc empresarial, seixanta habitatges i dues o tres grans superfícies comercials. Amb estratagemes legals, els poders polítics presumptament d’esquerres d’Alella es posen al servei de l’especulació i consoliden el que jo en deia muralles horitzontals, és a dir, construir, construir i construir per afavorir els afavorits de sempre.

I, ara, com si l’Ajuntament d’Alella volgués tornar-me a donar arguments per a escriure sobre el poblet del Maresme, m’assabento que s’ha engegat la campanya Defensem Can Manyé com a Espai d’Arts Visuals d’Alella. No us vull atabalar amb els detalls del problema, tot és legal, però amaga el menyspreu cap a la necessària independència del món cultural. A Can Manyé no hi pot anar a parar un funcionari qualsevol, escollit d’una borsa de treball, sigui per mètodes reglats o per amiguisme, tant se val. Si Can Manyé ha arribat al prestigi que té és perquè al capdavant hi ha hagut persones preparades en el camp cultural. I si es vol despatxar la persona que hi ha ara (encara que no se n’expliquin les raons, fora de les excuses burocràtiques), que es faci un concurs per a proveir la plaça exigint coneixements explícits sobre art.

Potser li costa d’entendre aquesta exigència, a l’alcalde d’Alella, llicenciat en dret? O a la regidora de Cultura del municipi, el currículum de la qual tampoc llueix per mèrits intrínsecs al càrrec que ocupa? La cosa és molt senzilla: posarien un llicenciat en història de l’art a comandar la policia local? Oi que no? Potser ha arribat el moment que la gent de la cultura hem d’exigir una mica de respecte per la nostra professió, o pel conjunt de les nostres professions. Personalment, no m’he passat mitja vida ajudant a formar joves entusiastes a la universitat en matèries artístiques i culturals perquè, a la pràctica, els llocs de treball que ells i elles haurien d’ocupar siguin destinats o decidits per gent a qui la cultura (especialment, la que ho vol fer trontollar tot) sembla que els destorba.

Llarga vida a Can Manyé, sense excuses administratives ni intromissions.