09.05.2018 - 22:00
‘El seu talent es manifesta en la selecció de paraules que no utilitza’
(Stanislaw Jerzy Lec, escriptor polonès)
Tremolo de pensar el dia que algú s’empescarà el concurs del Català/ana Més Bonic/a de l’Any. Un mig camí entre allò del Català de l’Any i la tria de l’Hereu i la Pubilla. D’un poble que per Sant Jordi compra el que compra se’n pot esperar qualsevol cosa.
Cada vegada que l’Ateneu Barcelonès o La Vanguardia ens propinen un concurset sobre paraules preferides, els CDR del Bell Mot corren a desempolsegar l’estoig de les joies familiars per treure aquells camafeus de la besàvia que ningú es posa des de l’últim any que hi va haver envelat a la plaça del Diamant. Les perles finalistes de ‘Les 10 Paraules Més Boniques‘, convocat per la DGPL dins un projecte holandès que es diu Terra de Llengües, han estat: corprendre, pipiripip, andròmina, xaragall, atzucac, paraula, fressa, regalimar, aixafaguitarres, xubec, ombrívol, dempeus, lluny, xerric i fetillera. No són, naturalment, les preferides dels catalans, només les de les aproximadament deu mil (ho poso en femení perquè el vuitanta per cent eren senyores) que hi han participat, gent suposadament més sensible a aquesta mena de crides. La sensibilitat, com els gustos, sempre és difícil de justificar.
Els deus mots que finalment ens representaran al Jardí de les Llengües, doncs, són aquests: aixopluc, xiuxiuejar, moixaina, atzavara, tendresa, enraonar, amanyagar, ginesta, llibertat i caliu. Acudits a part, d’aquest podi se’n desprenen un parell de conclusions. La primera, molt visible: que el so que atorga caràcter a lo pus bell catalanesc és indiscutiblement el de la ics o xeix, aquest fonema fricatiu (postalveolar, per ser més exactes) que ens encisa, ens encaterina i àdhuc ens abelleix, sobretot perquè els castellans no el tenen. Fins i tot un terme tan desconegut com sobec (mallorquinisme per ‘accés de son, becaina’) ha hagut d’aparèixer amb la variant xubec. Ja se sap que una bona xeix sempre fa la migdiada més dolça.
La segona conclusió, no tan immediata, ens diu que els aimadors i aimatrius de la llengua consideren que les paraules de cada dia, les d’anar a la feina, no han de ser boniques sinó vulgars, lletjotes, poder malsonants i tot. De les vint-i-cinc esmentades, quantes formen part del vocabulari quotidià? L’adverbi lluny, els substantius ginesta, paraula i llibertat, i poder fressa per als gironins. I para de comptar (ja sé que ara em direu que no, que vosaltres aneu etzibant andròmines, xiuxiuejos i enraonamentes a tort i a dret, però no cal que us hi escarrasseu: jo us escolto cada dia. Mireu caliu, per exemple: si fins i tot arran de la campanya pels presos Twitter es va omplir de queixes reivindicant-lo davant de la invasivitat d’escalf…). No hi surten gilipolles, puto, sispli ni matxirulo, quatre dels tops actuals de la llengua oral. I evidentment no estic suggerint que hi surtin, ans al contrari: si reconeixeu que no són mots dignes d’anar a una expo universal, per què ens els claveu contínuament entre cap i coll?
Aquest vestit de casament que a la lletraferidura sentimental li agrada posar-se en públic, i alerta que ara això puja de nivell, té a veure amb un dels mals que ens afligeix com a comunitat: la submissió. Tal com ha passat al llarg de la història dels pobles a qui els han arrabassat el codi lingüístic, el discurs dominant propaga la idea que hi ha un codi superior (el del conquistador, en el nostre cas també anomenat lengua común) i un d’inferior (l’autòcton). Això fa que els parlants nadius s’ofeguin de prejudicis envers la pròpia llengua. Un dels quals és el de no parlar mai prou bé. Soyez propres, parlez français. Com dient, les altres són brutes i pudentes. Agafeu un catalanoparlant i tindreu un ésser que dubta, que desconfia del seu propi idiolecte, convençut que parlar bé només està a l’abast dels qui en saben. I per això, quan surt de casa, mira d’imitar l’estàndard insípid i castellanitzat dels telenotícies o, encara pitjor, de les celebritats que fixen models (futbolistes semianalfabets, polítics filigranescos, tertuliaires balbucejants). El resultat és la idea pràcticament unànime que els mots i expressions col·loquials (una gran part dels quals no apareixen al diccionari normatiu) són caca. Res de més frustrant per a un filòleg que intentar fer entendre a un parlant central, per exemple, que l’article masculí lo és tan genuí com el: si la normativa diu que el, doncs el. Encara que mig país faci servir lo (i que a sobre el reculli el DIEC, com és el cas). I qui diu l’article diu la morfologia verbal (siga, vaic, hai, fessen…) o el lèxic dialectal. Com més insegur se sent el parlant més norma exigeix. Vol saber què és correcte i què no, encara que la majoria del fet lingüístic visqui als extensos marges de la normativa, obligada per pura pragmàtica a ser reduccionista, quasi minimalista, sovint encarcarada.
Que bonic que hauria estat, en canvi, si en comptes de l’ensucramenta habitual, haguéssim respost a la crida de Terra de Llengües amb l’esperit Sant Esteve de les Roures. En lloc d’aquesta projecció edulcorada del que ens agradaria ser, una descripció més realista del que som: feiners i gens de defallir, per exemple. I una mica ploramiques també. Però tossuts. I amb empenta. I amb tirada tribunera o tribunaire. Per què no ho proveu? L’única condició és que siguin mots que feu servir habitualment, que els dieu amb ganes de dir-los i de quilòmetre zero. No cal que surtin al DIEC, però si són d’importació no valen. D’acord? Per predicar amb l’exemple, la meva aportació és un terme que he escrit en aquest mateix paràgraf. Pentasíl·lab i sinònim de cursileria, embafamenta o enfitament.
