La Indo-xina, el desastre immens del colonialisme francès

De la guerra d’Indo-xina (1946-1954) se’n parla poc. Va ser eclipsada per tota la narrativa que va originar la guerra del Vietnam (1955-1975) i els conflictes paral·lels o posteriors que han arrasat la regió: guerres civils de Laos i Cambotja, dictadura de Pol Pot i la invasió vietnamita de Cambotja. L’estat francès va perdre la guerra d’Indo-xina a la batalla de Dien Bien Phu, un error estratègic monumental del comandament militar francès. Els EUA també van perdre anys més tard la guerra del Vietnam, després d’haver bombardat intensament i massacrat aquest país, i grans àrees dels veïns Laos i Cambotja.

La guerra d’Indo-xina va ser la metxa que va fer esclatar tota la regió durant dècades. De guerra en guerra. És un dels conflictes moderns més llargs i sagnants del segle XX. Un episodi clau que, molt encertadament, Éric Vuillard aborda a Una sortida honorable (Edicions 62).

El punt de partida que va motivar la curiositat de l’escriptor va ser una guia de viatges del 1923 sobre la Indo-xina. Mentre la fullejava es va topar amb un anunci d’una armeria situada al centre de Hanoi que venia “armes i municions de caça i de guerra, tota mena d’accessoris per a caçadors i turistes, pistoles automàtiques o carrabines”. I, més endavant, el típic vocabulari bàsic francès-vietnamita. Les expressions que calia saber dir als anys vint eren: “vés a buscar un carretó”, “de pressa”, “aixeca la capota”, “abaixa la capota”, “torna enrere”, “espera’m ací un moment”, “porta’m al banc”, “al cafè”… tot de frases per a donar ordres als xofers o als conductors dels rickshaws.

A partir d’ací Vuillard es va documentar i va trobar informes interessants als arxius i a les biblioteques i hemeroteques. Seguint el fil dels seus dubtes i intuïcions va anar confegint la seva pròpia narració, personal i meticulosa, fixant-se en aquells episodis, gairebé seqüències, que li havien cridat més l’atenció per comprendre l’essència del colonialisme francès i de la catàstrofe causada.

El registre literari que Vuillard empra amb molta subtilesa, grans dots d’observació i de sàtira continguda, despulla els fets i els mostra tal com eren, en tota la seva cruesa i absurditat. La seva mirada sobre aquells fets ens aporta elements d’anàlisi importants que, normalment, passen desapercebuts en els llibres d’història. La literatura permet de descobrir uns altres angles per entendre la brutalitat i, alhora, la ridiculesa d’uns fets molt tràgics que s’han intentat de minimitzar. La història s’escriu sovint amb grans plans seqüència, la literatura permet d’aturar la càmera i fixar-se en els detalls essencials que s’ignoren.

Per situar-nos en la magnitud i conseqüències del conflicte, reprodueixo una nota final de l’autor: “En el bàndol de França i dels Estats Units, en total hi va haver quatre-cents mil morts, si comptem també els tiradors (tiralleurs) i els supletius indo-xinesos, tropes colonials que formaven bona part del nostre exèrcit. En el bàndol vietnamita, la guerra va provocar almenys tres milions sis-cents mil morts. Deu vegades més. Tants com francesos i alemanys durant la Primera Guerra Mundial.”

La vida d’un vietnamita valia deu vegades menys que la d’un francès

De les dades podem deduir que aleshores la vida d’un vietnamita valia deu vegades menys que la d’un francès. Com es va arribar a aquesta situació? Per què? Qui i com va crear aquesta ideologia perversa i inhumana? Qui movia els fils dels grans actors de la trama? Fins on arribava la seva intel·ligència? I la seva immoralitat? I el seu menyspreu supremacista? Quines discussions va originar el decurs de la guerra a París? Com van reaccionar els polítics? I els empresaris i les elits econòmiques? És possible que el secretari d’estat nord-americà oferís dues bombes atòmiques al ministre d’Afers Estrangers francès? Com era i quina formació tenia, el general Henri Navarre, que va idear l’error estratègic que va causar la derrota vergonyosa de Dien Bien Phu?

Éric Vuillard (Lió, 1968) escriu subtilment per trencar el silenci i el cinisme interessat del poder i dels seus cronistes i historiadors. Omple de vida i de veritats amb la seva literatura els buits que hi ha en el relat i aconsegueix de donar pistes al lector per millorar la comprensió dels fets històrics. Els francesos són especialistes a dissimular o mirar d’esborrar de la història aquells episodis poc honorables del seu passat. Un exemple clar és el desconeixement que hi ha encara en molts sectors de la població sobre el maltractament despectiu a què van ser sotmesos els republicans espanyols que van travessar la frontera l’any 1939, després de tres anys de guerra contra el feixisme.

Un retrat precís i irònic de les elits del poder

A Una sortida honorable l’autor ens pinta un fresc molt realista i esperpèntic de com eren, actuaven i pensaven les més altes esferes del poder colonial francès. Tant polític com econòmic. Els gestors i beneficiaris de l’explotació i de la tragèdia posterior de la Indo-xina van ser les elits d’una societat francesa superba, supremacista, altiva fins al punt grotesc, cínica, grollera, de gests grandiloqüents i pedants. Tanmateix, en el fons, era gent no gaire cultivada, i molt ambiciosa i interessada, fins a embolcallar i dissimular l’espoli i l’esclavatge amb paraules d’aparença caritativa i generosa. Duien el progrés a uns pobles endarrerits, primitius i, com ells deien, “sense història”. En canvi d’apropiar-se de les seves riqueses naturals.

El gran poder econòmic colonial francès tenia tentacles familiars i comercials, confessables o inconfessables, en la majoria d’estaments que regien i influïen en la societat. El govern i el parlament, la premsa o l’Església. Vuillard és meticulós i precís en la descripció dels ambients i els personatges. Ens mostra la història al ralentí, fixa la càmera en els detalls que ens passaven desapercebuts. Amb ell descobrim que aporten molta llum al relat que crèiem saber.

Fa uns retrats molt gràfics, coloristes i irònics dels grans protagonistes de la història (empresaris, polítics i militars), en què ens pinta el gest, l’aspecte i, fins i tot, els pensaments i l’estat d’ànim del personatge. El retrat objectiu ens obre les portes a la subjectivitat del personatge a l’hora de prendre decisions clau que marcaran fatalment el destí de milions de persones a l’altra punta del planeta.

El mètode Vuillard

L’autor ja ens va oferir una bona mostra del seu estil literari, i de la seva peculiar i incisiva mirada crítica sobre els fets històrics a L’ordre del dia (Edicions 62), premi Goncourt 2017. Narració en què disseccionava els fils visibles i invisibles que van causar el començament de la Segona Guerra Mundial i la implicació decisiva dels empresaris en l’ascens de Hitler al poder.

A Una sortida honorable es fixa i ens descriu al detall algunes escenes protagonitzades per banquers, empresaris, parlamentaris i militars. Entre la ironia més subtil i la sàtira més grotesca, l’autor ens transporta a l’atmosfera i les accions que es duien a terme en els llocs de poder decisius de la guerra d’Indo-xina: alguna sessió clau del parlament francès, reunions al palau del governador de Hanoi, al palau de Matignon, el gran desastre de la batalla de la vall de Dien Bien Phu o una visita a una plantació de cautxú on es maltracta físicament els treballadors.

El llibre dedica una atenció especial i rigorosa a desentrellar amb noms i cognoms la teranyina espessa d’interessos econòmics, polítics i matrimonials o de parentiu que fonamenten l’elit de París que mou els fils del colonialisme i de la guerra, i pren decisions que afecten les vides i el benestar de milions de persones a la Indo-xina. L’autor recorda a Claude Levi-Strauss i la seva teoria dels matrimonis intertribals, per examinar “el sistema enginyós de combinatòries de la burgesia financera, de fortes tendències endogàmiques”.

Els interessos econòmics de Michelin, del Banc d’Indo-xina, de la Societat de Cautxús d’Indoxina i de les grans empreses forestals i mineres colonials són el gran consell d’administració en l’ombra de l’immens negoci de l’explotació colonial. Pel qual la batalla de Cao Bang podria anomenar-se la batalla per la Societat Anònima de les Mines d’Estany de Cao Bang. La de Mao Khê, batalla per la Societat Francesa de les Mines d’Hulla del Tonquín. La de Ninh Binh, batalla per la Societat Anònima de les Mines d’Hulla de Ninh Binh i, així successivament.

El ridícul del comandant francès a la televisió americana

Un dels capítols més brillants és la genial narració d’un programa de la televisió americana: Meet the Press (NBC) de l’any 1951. De fet, l’autor ja l’havia publicat a Le Monde Diplomatique fa un parell d’anys amb el títol “Un prodigiós galimaties”. El convidat al programa és el comandant en cap de les forces franceses al Vietnam, el general Jean de Lattre de Tassigny, que havia viatjat als EUA per demanar ajuda a Washington.

A partir de la crònica minuciosa d’allò que va passar en el debat del programa en què el general francès va fer un ridícul majúscul, tant per l’escàs domini de l’anglès com per la incapacitat d’expressar-se en general, el lector té clar que els francesos eren simples titelles dels americans, que, de fet, són els que van finançar en gran part aquella guerra.

Un moment clau de l’emissió, en què hi ha més polítics i periodistes convidats a fer preguntes al general, és quan el senador republicà Henry Cabot Lodge, que el 1960 formaria part de la candidatura de Richard Nixon, fa un seguit de preguntes a De Lattre que el fan acabar dient: “La guerra francesa d’Indo-xina és com la guerra de Corea per als nord-americans.”

Què pintava l’estat francès en aquella guerra? I els Estats Units? L’estat francès era el titella i els EUA els que pagaven i movien els fils? Hem de tenir en compte que dos dels personatges que apareixen en el llibre són el secretari d’estat nord-americà John Foster Dulles i el seu germà Allen, el primer director civil de la CIA. Per preservar els interessos econòmics de les multinacionals mineres i del petroli americanes, tots dos van organitzar cops d’estat i accions secretes arreu del món que causaren centenars de milers de morts. Com ara la caiguda del president guatemalenc Jacobo Árbenz Guzmán, que feia perillar els interessos de la United Fruit Company, i l’assassinat de Patrice Lumumba per a preservar els negocis de les multinacionals mineres.

Un film documentari excel·lent

La France est notre patrie (2015), film del cineasta cambotjà Rithy Pahn, és el complement perfecte per a la novel·la d’Éric Vuillard. N’he seleccionat algunes imatges per il·lustrar aquest article. És un gran treball de muntatge d’imatges d’arxiu sobre el passat colonial francès a la Indo-xina. Hi ha filmacions de propaganda molt diverses sobre “la bondat i la generositat” de l’estat francès amb les colònies del sud-est asiàtic: Vietnam, Laos i Cambotja. La combinació de seqüències, sense veu, amb un fons musical discret, és molt impactant i il·lustrativa.

La manera de filmar i els cartells explicatius dels documentaristes colonials francesos destil·len el paternalisme i el cinisme que, en el fons, nodria tota la trama de l’explotació econòmica i comercial que l’estat francès havia bastit a les colònies. Es veuen les condicions deplorables dels treballadors semiesclaus a les plantacions d’arròs, de cautxú, a les mines o a les explotacions forestals. L’actitud superior i, fins i tot, despectiva dels colons francesos en la feina, l’esbarjo festiu, els esports o el tracte amb les dones indígenes, que apareixen com joguines somrients a disposició dels tocaments i els capricis eròtics de l’amo blanc.

Es fa evident la propaganda constant de les “grans aportacions” de la metròpoli en matèria sanitària, escolar, religiosa i de transports. Tota la trama de vida i societat construïda per afavorir els seus negocis que, de retruc, imposava als nadius les seves idees, costums, ètica i moral. Substituïa la seva cultura per la francesa. Les idees que convenien al poder metropolità per a sotmetre i dominar més bé els colonitzats i esclavitzats súbdits d’ultramar. De fet, la ideologia colonial no és res més que una superestructura artificial creada i construïda per imposar un nou ordre que serveixi per a justificar o invisibilitzar la rapinya dels recursos naturals dels països conquerits.

Del cineasta Rithy Pahn, ja n’he parlat alguna vegada. Tota la seva obra és una reflexió i una denúncia sobre la repressió brutal i les matances que van patir aquests països durant ben bé trenta anys, especialment el seu país, Cambotja. La guerra d’Indoxina, en què l’estat francès va perdre el seu petit imperi colonial asiàtic, va ser el detonant que va encendre la metxa de molts més conflictes bèl·lics a la regió. Un estat de guerra permanent, de la guerra d’Indoxina a la del Vietnam, incloent-hi les guerres civils de Cambotja i Laos, la dictadura de Pol Pot i la invasió vietnamita de Cambotja.

És un dels cineastes que han aprofundit més i millor en la memòria i l’amnèsia, que han denunciat la crueltat, la brutalitat i el menyspreu per l’ésser humà que va arrasar aquella zona del món d’ençà dels anys quaranta i durant gairebé mig segle, si hi incloem les conseqüències i els mals col·laterals que encara pateix la població. Com ara l’explosió de mines antipersones o de restes de bombes de fragmentació. De fet, Rithy Pahn i la seva família van viure i patir les conseqüències del colonialisme i de les successives guerres posteriors, fins a ser víctimes de la violència i la repressió de Pol Pot.

Rithy Panh (Phnom Penh, 1964) tenia onze anys quan va ser capturat pel règim dels khmers roigs. A tretze, va començar la fugida. Gran part de la seva família va ser exterminada. El seu pare va deixar de menjar com a protesta i es va morir. Un germà seu va tornar a Phnom Penh i no el van veure mai més. Un cunyat seu que era metge va ser executat a una cuneta. La seva mare, abans de morir-se, li va donar aquest consell: “Has de continuar caminant a la vida, Rithy. Passi el que passi, has de continuar caminant.” I així ho va fer. Fins avui.

Quan els vietnamites van enderrocar el règim de Pol Pot el 1979, el nen Rithy Panh va poder fugir del país a un camp de refugiats de Tailàndia i després a l’estat francès, on viu ara. Amb els anys ha esdevingut un cineasta i documentarista de fama mundial. Els seus relats audiovisuals, així com la darrera obra d’Éric Vuillard, Una sortida honorable, són una necessitat de justícia històrica. Treuen a la llum la història de les víctimes del sud-est asiàtic, tan oblidades i tan massacrades. Cosa que l’estat francès ha volgut ignorar i el cinema nord-americà sobre el Vietnam ha contribuït a esborrar, de tant posar el focus en els pobres soldats americans o en la maldat de Nixon i Kissinger.