La independència de Catalunya, una gran oportunitat democràtica per a Europa

Aquest article ha estat publicat originalment en anglès a Horizons, en el número de la primavera del 2023 d’aquesta publicació.

La crisi entre Espanya i Catalunya no és nova, sinó que hi ha hagut un conflicte polític i institucional entre les dues nacions des del segle XVIII, pel cap baix. Durant aquest temps, Catalunya ha fet uns quants intents de proclamar la independència. Ho va fer el 1810, però dos anys després va ser incorporada a l’imperi napoleònic i després va tornar a Espanya el 1814. Ho va tornar a fer el 14 d’abril de 1931, però en poques hores es va convertir, per primera vegada, en una regió autònoma d’Espanya. Hi va tornar l’octubre de 1934, fet que anà seguit d’una dura repressió que va portar a la presó el govern català fins a la victòria del Front Popular el 1936 –això va ser l’inici de la insurrecció franquista. Finalment, el 27 d’octubre de 2017, hi va haver una altra declaració d’independència, en un episodi que, malgrat les aparences, no s’ha acabat ni de bon tros.

Amb l’excepció del 1931, la resposta espanyola a la proposta catalana ha estat sempre la de rebutjar el diàleg i recórrer a la repressió. Les imatges de la policia espanyola agredint ciutadans que votaven en el referèndum d’autodeterminació el primer d’octubre de 2017 –trinxant col·legis electorals i confiscant urnes– van fer la volta al món i van tornar a posar Catalunya a les portades arreu.

Poc després, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, va ser empresonada, i el president del govern, Carles Puigdemont, se n’anà a l’exili, dos fets que de cap manera són habituals a l’Europa democràtica, però sí a Espanya. En relació amb això, és important d’analitzar el destí personal dels tretze presidents de la comunitat autònoma de Catalunya que hi ha hagut del 1931 ençà per a comprendre millor que les relacions entre Catalunya i Espanya no han estat mai fàcils. Cinc van ser empresonats en algun moment de la seua vida, dos van ser inhabilitats pels tribunals per raons polítiques, sis van anar a l’exili –un dels quals només sols fou president a l’exili– i un, el president Lluís Companys, va ser empresonat per la República Espanyola del 1934 al 1936, es va exiliar el 1939, va ser lliurat a Espanya pels nazis i afusellat pel règim franquista. Amb l’excepció de l’actual president del govern català, tan sols dos dels 13 presidents catalans del període autonòmic han evitat la repressió.

Curiosament, un d’aquests dos presidents que no va patir repressió, Pasqual Maragall, és el protagonista principal del gran canvi d’aquests anys. Maragall va ser un lluitador antifranquista, socialista, batlle de Barcelona durant els Jocs Olímpics de 1992, i de mica en mica va passar de ser federalista a adoptar posicions independentistes.

Pasqual Maragall es va convertir en president del govern català l’any 2003, quan substituí Jordi Pujol, el carismàtic nacionalista de dreta que havia governat l’autonomia catalana entre el 1980 i el 2003. El govern que va formar Maragall en arribar a la presidència va reunir el Partit dels Socialistes de Catalunya –afiliat al PSOE espanyol–, els postcomunistes i l’única formació independentista de l’època, Esquerra Republicana.

En aquelles eleccions, Esquerra va obtenir el 16,59% dels vots populars. El 2022, vint anys després, el moviment independentista, ja dividit en tres forces diferents, va aconseguir el 52% dels vots populars. Del 16% al 52%. És evident que un canvi d’aquesta magnitud no és gaire comú, de manera que comprendre com es va fer aquest salt tan gran és la clau per a entendre el conflicte català actual.

Autonomia catalana: el pacte que Espanya no ha respectat

Després de la mort de Francisco Franco, l’oposició democràtica es va posar d’acord amb la dictadura a inaugurar un nou règim, la missió del qual era suavitzar el perfil d’Espanya per permetre’n la integració europea. Encarrilar els conflictes nacionals, especialment els de Catalunya i el País Basc, tingué un paper clau en la democratització que es va fer inevitable. Aquest va ser l’origen de l’actual “estat de les autonomies”. Es va concedir l’autonomia a totes les regions i als territoris africans per diluir el potencial poder autònom dels catalans i bascs. I es va establir un model informal de govern, el sistema de les “dues claus”.

Bàsicament, funcionava així: el Parlament de Catalunya podia aprovar la llei bàsica, el denominat estatut d’autonomia. Però, una volta aprovat, el parlament espanyol, les Corts, tenia el dret de revisió i esmena, fins i tot a la baixa. Aquesta era la seua clau. Després, l’estatut tornava a Catalunya, on el poble tenia la segona clau, que era votar-lo en un referèndum, per rebutjar-lo si consideraven que havia estat massa modificat a Madrid. L’estatut no era aprovat fins que no havia passat per les dues claus.

El president socialista, Pasqual Maragall, era conscient dels problemes que Catalunya no havia pogut resoldre a causa de la indefinició de les competències i de la pobresa del finançament com a resultat de la contínua espoliació fiscal de la població catalana. I va decidir d’elaborar un nou estatut d’autonomia dins el marc de la constitució espanyola per resoldre aquests problemes.

Catalunya estava atrapada en una dinàmica perillosa, dècades després del pacte de la transició. L’estat del benestar era insostenible a causa del dèficit fiscal entre allò que Espanya recaptava en imposts i allò que retornava. El govern autònom era responsable de la sanitat, l’educació, la policia i l’assistència social, entre més coses. Però el finançament provenia de Madrid, que continuava recaptant la major part dels imposts dels catalans.

El debat sobre aquesta xifra ha estat molt intens aquests últims anys. En qualsevol cas, és una enorme càrrega per al servei públic català. En el moment en què Maragall era president, un comitè d’experts va concloure que la diferència entre la despesa de l’estat en la comunitat autònoma i els ingressos fiscals que en rebia (en imposts o cotitzacions a la seguretat social) era del 6,6% del PIB de Catalunya i del 24,5% dels ingressos amb què els catalans contribueixen a les arques de l’estat. Més concretament, el 2002 la xifra era de 9.220 milions d’euros, una xifra que finalment va augmentar a 20.196 milions d’euros el 2019.

La solidaritat amb les regions més pobres no ha estat mai el problema. El problema era que els ciutadans catalans, que pagaven més, rebien menys serveis que els altres. I amb això la capacitat del govern català per a mantenir l’estat del benestar estava amenaçada. Per a un socialdemòcrata com Maragall, això no podia ser.

El Parlament de Catalunya, per tant, va redactar un nou estatut. Va intentar de reformular la relació amb Espanya d’una manera més igualitària. Tots els partits catalans, tret del Partit Popular, van aprovar la llei l’any 2006. Hi va haver 120 vots a favor i 12 en contra. És important de recordar aquesta xifra, perquè una de les acusacions dels nacionalistes espanyols és que Catalunya és dividida i que les demandes són inacceptables per falta d’una majoria significativa. Però és un fet que les demandes no van ser satisfetes ni amb una majoria superior al 90%.

Llavors, d’acord amb el sistema de les dues claus, la llei va ser aprovada al parlament espanyol. Els únics vots en contra van provenir del PP i d’Esquerra Republicana, partit independentista, que sentia que el parlament espanyol havia modificat massa allò que el parlament català havia votat. I, finalment, es va aprovar en un referèndum amb un 73,9% a favor i un 20,7% en contra, bàsicament provinent del sector independentista i aquells que estaven decebuts amb les modificacions. Llavors tot va esclatar.

En una situació sense precedents, tot i que la llei ja havia estat aprovada pels dos parlaments i pel poble, i havia estat signada pel monarca, el Tribunal Constitucional espanyol, a instàncies del Partit Popular, es va convertir en una mena de tercera cambra del parlament i va modificar encara més l’estatut, retallant-lo segons la seua voluntat. No s’havia vist mai res d’igual.

Això va succeir el 2010 i va marcar el començament del procés independentista, car una gran part de la població catalana tenia la sensació que s’havia trencat el pacte constitucional d’una manera unilateral, autoritària i injusta. També van sorgir sospites que el poder judicial interferia en el procés democràtic. Si l’autonomia podia ser vista com un procés d’autodeterminació interna pels catalans, la decisió del Tribunal Constitucional espanyol de desmantellar l’estatut d’autonomia va obrir la porta a l’autodeterminació externa.

Els antecedents: Espanya és un estat excèntric a Europa

Enfrontat a un problema polític, el govern d’un estat democràtic reacciona cercant una solució política, preferentment mitjançant el diàleg. Aquest no ha estat el cas d’Espanya, com és ben sabut.

Durant cinc anys, d’ençà de la violació de l’estatut i arran de la gravetat de la situació, els partits catalans van mirar de trobar una solució acordada amb Espanya que canalitzàs les aspiracions d’una població cada vegada més indignada. Van provar d’establir un pacte fiscal. Va fracassar perquè el govern espanyol ni tan sols volia parlar-ne. Es van proposar mesures per a promoure la llengua catalana. No van ser mai acceptades. Es va debatre la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació i les autoritats catalanes van demanar formalment a Madrid més d’una dotzena de vegades l’autorització corresponent, seguint l’exemple del referèndum escocès. Madrid ho va rebutjar.

No solament es va negar qualsevol possibilitat en aquesta línia, sinó que el nacionalisme espanyol –que no havia desaparegut mai de l’escena, però havia estat camuflat– s’intensificava cada vegada més socialment. El franquisme tenia la base ideològica en el nacionalisme espanyol. Per aquesta raó, el nacionalisme espanyol va estar negativament marcat durant dècades i semblava socialment i políticament irrepresentable. Però d’ençà de l’arribada del segle XXI, abans de la crisi catalana però enmig de la crisi basca, el nacionalisme espanyol ha tornat a augmentar –tan combatent i inflexible com sempre. I la crisi catalana, especialment a causa de la violenta intransigència del rei, ha situat el nacionalisme espanyol fermament al centre i ha trencat els acords de la denominada “transició democràtica”.

Per això, si es volen comprendre els esdeveniments actuals, cal entendre abans aquest període clau de la història espanyola. Durant la dècada de 1940, gairebé tot Europa era dominada per dictadures. Espanya, amb el seu règim aliat a l’Alemanya nazi, no en va ser cap excepció. Però ara ho és, perquè Espanya és l’únic estat europeu que no s’ha desfet del seu passat dictatorial. No s’ha fet cap trencament amb la dictadura, ni s’han depurat les institucions de l’estat.

Després de la mort de Franco hi hagué un pacte entre febles. Amb l’excepció de Catalunya i el País Basc, l’oposició democràtica era molt fràgil i la dictadura també era molt dèbil i necessitava integrar-se a Europa. Per tant, es va activar una operació de transició del franquisme a un sistema formalment democràtic, que havia de deixar intactes les fonts de poder del vell règim militar rebel. I així es va fer.

Sobre la base d’una llei de reforma del règim franquista, es va aprovar una constitució per un parlament que no era –i això és una dada molt significativa– una assemblea constituent. Es van emblanquir les estructures de poder del règim franquista que encara són vigents avui dia. El rei Juan Carlos, nomenat personalment per Franco, que trencà la línia dinàstica legal, es va convertir d’avui per demà en un rei democràtic i profundament corrupte, com tots vam poder veure després. El poder judicial va canviar els rètols de les portes, però poc més. El sinistre Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura va esdevenir l’Audiencia Nacional el 5 de gener de 1977, però els jutges, els funcionaris i els casos que investigaven eren els mateixos. Una llei d’amnistia va alliberar els presoners democràtics, però alhora va actuar com a llei d’oblit, prohibint i impedint qualsevol persecució dels criminals al servei de Franco. Mentrestant, l’exèrcit continuava governant. L’article segon de la constitució espanyola, que defineix la relació entre les nacionalitats i l’estat, no va ser redactat pels polítics, sinó pels militars, que els van obligar a incloure un text seu, com han admès públicament i per escrit diversos redactors de la constitució.

Les arrels de l’anomalia democràtica espanyola es poden rastrejar. Arran de la crisi catalana, els governs espanyols, tant si són del PP com del PSOE, han repetit fins a no poder més que la democràcia es basa en la supremacia de la llei, de manera que han plantat la llei enfront de la voluntat del poble. I aquesta és la clau de la llei de  reforma política del règim franquista, la mateixa frase, en el capítol primer. Una llei d’un règim feixista que ara es pot trobar a la web oficial del Butlletí Oficial de l’Estat teòricament democràtic. Per més increïble que puga semblar, no s’ha derogat mai.

El fet és que després de la mort de Franco només es van tancar algunes institucions. Algunes altres van sofrir canvis cosmètics, però la majoria van romandre inalterades. Quan es va fer la pregunta “i què passarà després de Franco?”, un dels confidents del dictador va respondre: “Després de Franco, les institucions!” Unes institucions que es van presentar com a noves institucions democràtiques, però que eren la personificació i la preservació dels principis del règim nascut en oposició a la democràcia i la garantia de la continuïtat d’aquests principis. El més important, la “sagrada” unitat d’Espanya.

A vegades és difícil d’entendre i explicar fins a quin punt Espanya, tot i ser formalment un país democràtic, es troba profundament arrelada en els principis i les condicions de la dictadura. En una fossa comuna, encara avui hi ha, assassinat pel règim de Franco, Federico García Lorca, sens dubte un dels poetes més grans que Espanya ha donat al món. No és que el seu cos no haja estat trobat, sinó que no ha estat cercat. Gairebé cinquanta anys després de la mort del dictador al seu llit, encara hi ha 114.000 republicans i demòcrates afusellats per la dictadura que romanen sense identificar. Els seus cossos són en cunetes al costat dels camins. Segons les Nacions Unides, solament Cambotja té més persones desaparegudes que Espanya. En contrast, el cos de Franco es va mantenir en el seu mausoleu estatal fins l’any 2019, i quan va ser traslladat el govern socialista ho va fer amb respecte oficial i amb reconeixement de cap d’estat.

El procés d’independència com una ruptura democràtica

En cas d’un problema polític, el govern d’un estat democràtic hi reacciona cercant-hi una solució política, preferentment mitjançant el diàleg. Però quin és l’incentiu per al diàleg en un estat que, gràcies a la seua peculiar institucionalització des de la dictadura, pot canviar la voluntat del poble servint-se dels jutges? El diàleg implica cedir, i per quina raó hauries de cedir quan saps que pots decidir qui és membre del parlament i qui no ho és, qui és president i qui no ho és, i què significa el vot, independentment del vot popular i la voluntat dels ciutadans?

Aquest és el context fonamental del conflicte actual entre Catalunya i Espanya. I és en aquest context que tot allò que ha passat aquests últims cinc anys també té un significat per a la Unió Europea. Catalunya ha presentat una proposta política basada en un camí reformista i que ha obtingut el suport del poble en cada etapa. La resposta d’Espanya ha estat la negació dels drets fonamentals, una repressió indigna d’un sistema democràtic, amb condemnes fins a tretze anys de presó basades en delictes arcaics, com ara la sedició i la rebel·lió, i una negativa total a cercar cap solució política que permeta al poble català de canalitzar institucionalment la seua voluntat. El Catalangate, el cas més gran d’espionatge del programa Pegasus al món, n’és un exemple clar. Al Parlament Europeu, els partits espanyols –de l’extrema dreta als socialistes– han defensat unànimement la necessitat i el presumpte “dret” d’espiar els catalans, fet que ha sorprès la resta de la cambra.

La seqüència actual del conflicte arranca el 2015, amb la formació d’una gran coalició per la independència sota el nom de Junts pel Sí. Es va presentar a les eleccions al parlament català i va guanyar. S’hi va presentar amb un programa aprovat per la Junta Electoral espanyola. El programa estipulava que hi hauria una declaració d’independència al cap de divuit mesos. Junts pel Sí va obtenir 62 dels 135 escons del parlament, una clara victòria, i va formar un govern després d’arribar a un acord amb la CUP, un partit d’esquerra radical favorable a la independència que havia guanyat 10 escons. Junts pel Sí i la CUP, plegats, superaven la majoria absoluta al parlament català. Junts pel Sí va agrupar els dos principals partits nacionalistes catalans de l’època, Convergència i Esquerra, però sobretot va reunir personalitats independents de tota mena i les associacions cíviques que havien promogut i organitzat les immenses manifestacions públiques en favor de la independència. En fou el millor exemple la cadena humana que va travessar el país l’11 de setembre de 2013, seguint l’exemple de la Via Bàltica. Van ser 400 quilòmetres continus de persones estrenyent-se les mans.

L’any anterior, el govern català havia convocat una primera consulta sobre la independència, que no era un referèndum formal i no tenia l’aprovació del govern espanyol. Però, segons que ha eixit a la llum amb els anys, en gran part per revelacions periodístiques, aquella convocatòria va portar el govern espanyol, llavors en mans del PP, a activar l’anomenada “operació Catalunya”. Bàsicament, en aquesta operació, hi havia dues vies paral·leles. D’una banda, un espionatge en massa i la fabricació d’informació falsa sobre els líders independentistes per part d’un grup de policies al capdavant dels serveis d’intel·ligència. Amb la complicitat dels principals diaris espanyols, aquest grup va inventar acusacions de corrupció i tota mena de falsedats sobre els dirigents independentistes i va aconseguir d’alterar la normalitat del procés electoral. D’una altra banda, es va fer un canvi en la llei, un canvi fet a mida, que atorgava al Tribunal Constitucional poders punitius i que el va convertir en l’ariet per a atacar les posicions adoptades pel moviment independentista al parlament català.

I així va ser. El 6 i 7 de setembre de 2017, quan el Parlament de Catalunya va aprovar per majoria absoluta la llei del referèndum i la llei de transició jurídica i constitucional de la República Catalana, el Tribunal Constitucional espanyol va encapçalar l’atac contra aquestes lleis. Els partits espanyols, que només tenien 52 escons dels 135, van abandonar el Parlament de Catalunya i les tensions es van disparar. Cal remarcar que tot això va passar perquè els parlamentaris catalans intentaven de complir el mandat electoral explícit en el seu programa i que els ciutadans havien votat. Dies després, un vaixell ple de policia espanyola va arribar a Barcelona i va començar a detenir polítics, a confiscar oficines governamentals, a perseguir partits i, sense èxit, cercar les urnes que permetrien de celebrar el referèndum d’autodeterminació el primer d’octubre.

Aquell dia, 2.286.217 catalans, el 43,02% del cens electoral, van anar a les urnes malgrat la violència desfermada per la policia espanyola als col·legis electorals. El resultat va ser del 90,18% a favor de la proclamació de la República Catalana, proclamació que el parlament va fer efectiva el 27 d’octubre de 2017. El govern espanyol va reaccionar-hi abolint immediatament l’autogovern i ordenant la detenció dels principals dirigents polítics i socials catalans. No obstant això, en un tomb dels esdeveniments que va canviar la història de Catalunya i sens dubte també la d’Europa, una part del govern va optar per l’exili.

La crisi catalana posa de manifest l’Espanya il·liberal

L’any 2000, l’historiador francès Pierre Rosanvallon va proposar un nou concepte per a descriure el règim de Napoleó Bonaparte: “démocratie illibérale” (‘democràcia il·liberal’). El terme va ser immediatament adoptat per a descriure règims formalment democràtics que, no obstant això, menyspreen i combaten els valors democràtics. Dins la UE hi ha un consens absolut que Polònia i Hongria, si més no, s’inclouen en aquesta categoria.

La manera com actua Espanya, com reacciona davant de la proposta catalana, és igualment il·liberal, indigna d’una democràcia. L’intent de resoldre el conflicte amb la justícia penal no solament és un gran error, sinó que també és un menyspreu del principi bàsic de la democràcia. Tot i això, és un fet que el pànic dels altres estats europeus enfront de la perspectiva d’obrir una capsa de Pandora nacional, amb una crida a la correcció de fronteres, inicialment va retardar la comprensió d’allò que havia passat. I Espanya va poder aprofitar-ho per sortir-se’n momentàniament.

El component il·liberal de la reacció espanyola potser es pot entendre millor situant-lo en el marc d’allò que el sociòleg israelià Sammy Smooha ha definit com a “democràcia ètnica”. Amb aquest terme ens referim a una situació en què el sistema polític combina una estructura de domini i opressió ètnica amb el reconeixement dels drets democràtics, polítics i civils per a tota la població, incloent-hi les minories. Segons aquest esquema, no tots els ciutadans pertanyents a un grup nacional són perseguits necessàriament en tot moment (no és una “democràcia Herrenvolk” com la definida per a l’apartheid sud-africà), però tots els membres d’una minoria nacional saben que es troben sota sospita especial i que seran tractats de manera discriminatòria si els passa res, precisament perquè no pertanyen a la “nació central” que monopolitza el control de l’estat.

Amb una definició tan complexa, la crisi catalana s’hauria mantingut confinada en un racó sense solució possible i mal entesa per l’opinió pública i els polítics de la resta d’Europa. Però una sorprenent maniobra tàctica del govern català va obrir la porta a una convergència d’interessos amb la construcció europea que, cinc anys després, ha portat el conflicte a un punt interessant no tan solament per a Catalunya sinó també per a Europa.

Just després de la declaració d’independència, la majoria del govern català, encapçalat pel president Puigdemont, va aprofitar la seua llibertat de moviment com a ciutadans europeus i es van establir a Brussel·les abans que les autoritats espanyoles emetessen ordres d’arrest contra ells.

El nacionalisme català ha estat sempre profundament europeista, però aquesta vegada va anar encara més enllà. Els dirigents catalans se n’anaren a l’exili basant-se en la seua ciutadania europea i en la disposició a ser jutjats pels tribunals europeus, tribunals independents en contrast amb l’evident manca de democràcia i del biaix nacionalista dels tribunals espanyols.

En un primer moment, la maniobra, dissenyada per un equip de juristes capitanejats per Gonzalo Boye, no va ser entesa perquè era massa revolucionària. I els polítics i la premsa espanyola van pensar que era un acte desesperat, tot i que en realitat era un pas audaç cap endavant. Catalunya responia a l’acorralament d’Espanya convidant Europa a triar bàndol. I el fet més important és que sabia com fer-ho. No per mitjà de la classe política, sinó per mitjà dels altres tribunals nacionals i, sobretot, per mitjà dels tribunals europeus: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). Reivindicaven per a ells mateixos els drets democràtics europeus consolidats en el Tractat de Lisboa, precisament perquè també gaudien de la ciutadania europea juntament amb la ciutadania espanyola. D’aquesta manera, situaven aquest tractat per sobre de la constitució espanyola i com la veritable constitució a invocar, cosa que és efectivament així.

De resultes d’allò, mentre els líders independentistes que es van quedar i van reconèixer l’autoritat espanyola es van exposar a tota mena d’arbitrarietats, van ser empresonats i foren expulsats de la política, els polítics a l’exili van lluitar i guanyar els seus casos en tots els tribunals. I també van guanyar les eleccions europees a Catalunya. Avui dia, tres d’aquests polítics són eurodiputats, tot i que Espanya encara no els reconeix.

L’arrest del president Puigdemont a Alemanya el març del 2018, a petició del sistema judicial espanyol, va ser el moment clau. Quan la policia alemanya el va detenir, tan aviat com va entrar al país, el poder judicial espanyol, la classe política i els mitjans de comunicació més nacionalistes van celebrar-ho, convençuts que en poques hores el president seria enviat a Madrid i empresonat. Estaven encegats per la idea que Europa encara era només un club d’estats amics que s’ajudaven mútuament. Però com que Europa ja no és tan sols això, es van haver d’enfrontar a la realitat. Avui dia, Europa és una “nació” en construcció i, sobretot, una àrea de llibertats garantides a tots els europeus i no solament als ciutadans d’aquest o aquell estat.

La gran visió de la maniobra es va confirmar al juliol quan el tribunal de Schleswig-Holstein va decidir que no hi havia prou base per a l’extradició de Carles Puigdemont a Espanya pels delictes de rebel·lió, sedició o desordres públics, perquè, després d’un anàlisi dels fets, el tribunal no considerava raonables aquestes acusacions de les autoritats espanyoles. El sistema automàtic a què aspirava Madrid no va funcionar i el president de Catalunya va ser posat en llibertat després de passar uns quants dies a la presó. A Espanya, l’alegria començava a convertir-se en ansietat.

La por va créixer quan les autoritats judicials de Bèlgica, Escòcia i Itàlia també van refusar l’extradició dels polítics a l’exili, quan el Consell d’Europa va exigir la llibertat dels presoners polítics (que es féu efectiva quan alguns havien passat tres anys, vuit mesos i una setmana a la presó), el retorn dels exiliats (que encara no s’ha esdevingut) i una reforma legal que eliminaria els càrrecs més inacceptables en una democràcia, com ara la sedició (una reforma que sí que s’ha dut a terme). Fins i tot les Nacions Unides han intervingut en diverses ocasions per denunciar les violacions comeses per l’estat espanyol contra el moviment independentista català.

Aquest arsenal de decisions judicials ha deixat Espanya en una posició delicada respecte dels altres estats europeus i, sobretot, en relació amb el pròxim intent de Catalunya de declarar-se independent, que Espanya ja no podrà reprimir com ho va fer el 2017. Però, d’un punt de vista històric i del desplegament de la ciutadania europea consagrada en el Tractat de Lisboa, el fet més important és que el cas català ha contribuït a accelerar el projecte constitucional europeu, de manera que ha obert l’espai a la defensa dels drets individuals de tots els europeus, però també ha contribuït a resoldre problemes semblants al català, en un marc molt més democràtic i obert que no el que solen tenir els estats membres.

El reconeixement de la minoria

En aquest context, és d’una importància especial la sentència C-158/21 dictada pel TJUE el 31 de gener de 2023. En resposta a la sol·licitud del jutge espanyol per a l’extradició des de Bèlgica del ministre de Cultura exiliat, Lluís Puig, el Tribunal va aclarir que no s’hauria d’extradir una persona si hi ha sospita que, fins i tot en un estat formalment democràtic, hi ha discriminació contra persones que pertanyen a un “grup objectivament identificable”. Això és una minoria, en aquest cas una minoria nacional, i en uns altres casos religiosa, lingüística, sexual o de qualsevol altra mena.

Com expliquen bé Neus Torbisco i Nico Krisch, quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va ser requerit pel Tribunal Suprem espanyol a tractar un seguit de qüestions prejudicials relatives a Lluís Puig, va haver de prendre una elecció fonamental. Podia posar-se el barret de la integració europea, un barret que ha portat durant gran part de la seua existència, eliminant fronteres i obstacles injustificats entre estats membres de la UE. O bé –i aquesta fou l’elecció– podia posar-se el barret constitucional. És un barret més recent, reforçat per la Carta dels Drets Fonamentals i el Tractat de Lisboa dels primers anys 2000. És el barret d’un tribunal que verifica les accions dels governs i els tribunals estatals ordinaris, d’un tribunal que defensa els drets individuals contra la raó d’estat, d’un tribunal que interpreta la llei d’una manera que permet la protecció de les minories i els grups vulnerables contra els riscs objectius dels drets dels seus membres sorgits de les compulsions autoritàries o repressives de les majories poderoses. En essència, la funció de protecció que justifica el paper central que tenen els tribunals constitucionals arreu.

El salt que s’ha fet amb aquesta sentència és molt important, tant per a Catalunya com per a Europa. Fins ara, els tribunals només podien oposar-se a la persecució de les persones basant-se en fallades sistemàtiques, com a Polònia o Hongria. Però, d’ara endavant, els tribunals també hauran de rebutjar la persecució de les persones si un “grup objectivament identificable” de persones, tot i viure en un estat funcionalment democràtic, no té els drets respectats de manera igualitària. La democràcia ètnica, que és el concepte que defineix millor què és Espanya, implica per definició que el comportament de l’estat és diferent, no pas a causa dels fets que ocorren, sinó a causa de la condició nacional, ètnica i de grup dels individus afectats. I el Tribunal, en aquesta històrica sentència, ha assumit la responsabilitat d’advertir que això és totalment inacceptable en el marc democràtic i legal europeu.

Ara la pregunta és com anar un pas més enllà. Com pot aquest “grup objectivament identificable de persones” resoldre el problema de la discriminació a què és sotmès? I quina responsabilitat té Europa per a posar fi a aquesta discriminació quan l’estat membre de la Unió que discrimina no vol fer-hi res? Preval el dret de cada estat sobre els drets dels ciutadans europeus, o l’existència de la ciutadania europea obliga les institucions europees a garantir els mateixos drets per a tots, independentment del seu estat d’origen?

Els interessos de la “construcció nacional” europea i del procés independentista català aniran de bracet per respondre a aquesta pregunta. I és per això que el procés d’independència català és també una oportunitat, una oportunitat inigualable, per a la democràcia europea.