29.05.2022 - 21:40
|
Actualització: 30.05.2022 - 08:03
Dijous de la setmana passada vaig participar en un acte organitzat per l’ANC a Banyoles. Entre el públic, hi havia l’ecòleg Ramon Folch. Folch és un dels nostres científics eminents, però també és una persona que, en el curs dels anys, ha demostrat en gran manera la seua implicació amb la societat i el país, i la seua enorme i afinada capacitat d’anàlisi. I quan el debat va derivar cap al pessimisme i la decepció, Folch va prendre la paraula en sengles intervencions, per mi memorables, que m’agradaria provar de transcriure-us avui, encara que això que faré siga solament un reflex pàl·lid d’allò que vam viure.
Abans aclariré que les seues paraules m’han esperonat a fer una repassada a vista d’ocell de la situació del procés d’independència, perquè crec que, després de tot allò que vam viure la setmana passada, hem tocat fons i cal. Però també perquè estic molt cansat, fart i tot, de la tristesa i l’abatiment que plana dins el moviment independentista. Miraré de fer-ho aquesta setmana amb una sèrie d’articles editorials que us demane que tingueu l’amabilitat de tractar-los com un tot.
La corba portadora i la corba descriptora
Gràcies al seu ofici, la primera intervenció de Folch va descriure un element capital per a entendre la nostra realitat –i, de fet, qualsevol realitat. Ens va recordar que, segons l’escala que fas servir per mirar, es veu una cosa o se’n veu una altra.
Concretament, va parlar de la diferència que hi ha en representació estatística entre la corba descriptora i la corba portadora o corba resultant. La terminologia pot fer arrufar el nas, però estic més que segur que tots entendreu la descripció gràfica. Una corba descriptora és la que descriu el moviment més concret i immediat i sol representar-se amb moltes dents de serra. Perquè, a curt termini, els esdeveniments solen ser caòtics i contradictoris. En canvi, a llarg termini, la corba portadora pot donar una imatge molt diferent del mateix fenomen, perquè allò que reflecteix no és, per entendre’ns –i ara banalitze–, el minut-a-minut sinó l’any-a-any. I és d’acord amb això que es fa perfectament possible la coincidència en el temps d’una corba descriptora en què el procés d’independència és en un moment de baixada depriment i una corba portadora en què és en l’apogeu. Si fa no fa com explica aquest gràfic rudimentari:
Apel·le a la vostra memòria perquè entengueu que això que explique no és pas cap subterfugi per a fer pujar la moral. Recordeu, per exemple, el post-9-N. La convocatòria d’aquella consulta va originar un trencament absolut entre CiU i ERC. I supose que tots deveu recordar, ni que siga vagament, el solemne discurs d’Artur Mas del 25 de novembre de 2014 a l’Auditori del Fòrum de Barcelona, després de la votació, en què proposava d’anar a fer la independència. I que, una setmana després, Oriol Junqueras li va respondre amb un altre discurs en què li portava la contrària en tot, el 2 de desembre al Palau de Congressos de Catalunya. Aquells dos discursos van convertir la política catalana en una guerra freda de partits. No es parlaven entre ells. Els militants de tots dos grups s’insultaven i en algun cas es van agredir i tot. No recorde un moment més desesperant que aquell, en què tot semblava definitivament perdut.
La corba descriptora, en el moment dels dos discursos, devia fer una dent de serra tremenda cap avall. Però, en canvi, vist amb la perspectiva de la corba portadora, tot allò que va passar entorn del 9-N va significar una pujada enorme que desembocà en la sorprenent i inesperada formació de Junts pel Sí, que es va presentar a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya el 20 de juliol de 2015, mig any després de declarada la guerra civil independentista –si ho puc dir així. I tot allò que va venir després.
Arribats ací, la tesi central que Folch va descriure de manera brillant diu que si mirem la corba descriptora, hem fet una baixada impressionant en molt pocs dies; però si mirem la corba portadora, som en un dels moments més enlairats, si no és el més enlairat, del procés d’independència de Catalunya. Alerta!, no parlem, necessàriament, de dades electorals, de xifres de votants. Però sí de l’avanç del conflicte en la línia del temps. I, precisament, dijous Pedro Sánchez havia dit al congrés espanyol que és clar que fan servir Pegasus per espiar-nos. I què pot significar això sinó que ens considera directament enemics, els enemics d’Espanya, els enemics de qui Espanya té por? I què vol dir que Espanya, i el PSOE, es descare d’aquesta manera, sinó que no pot dominar-nos d’aquella manera de “muelle”, tal com aconsellava Felip V, i ara, per l’agudització del conflicte, ha d’enderrocar tots els ponts per poder defensar-se?
Vist en aquest context i amb aquesta perspectiva, és evident que l’actual govern és un desastre nacional que cal fer fora tan aviat com siga possible –i això ho vaig dir jo i no pas ell. Però, vist de la perspectiva històrica del conflicte nacional, nació contra nació, que enfronta Catalunya amb Espanya, el combat no és ni de bon tros acabat ni tampoc decidit en favor d’Espanya. Diria que més aviat a l’inrevés.
La batalla de les Ardenes
Continue relatant la intervenció de Folch –i espere que ell tinga la benevolència d’acceptar l’abús intel·lectual que en faig– perquè encara va reblar més el clau recordant una altra obvietat, aquesta centrada en la Segona Guerra Mundial.
Vista ara, la Segona Guerra Mundial va ser victoriosa per als aliats. Però hauríem de recordar i entendre que això no va ser així el 1939, quan Alemanya envaí Polònia. Ni el 1940, quan envaí Noruega, Dinamarca, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França. Ni el 1941, quan hi hagué Pearl Harbor i el començament de l’ofensiva sobre la Unió Soviètica. Perquè no fou fins el 1942 que els aliats començaren a guanyar batalles. I algunes de ben contradictòries. La batalla de les Ardenes, per exemple, la començà guanyant clarament Alemanya quan es desfermà, el 16 de desembre de 1944, i no fou fins el dia 24 que els aliats no aconseguiren de frenar l’ofensiva i capgirar la sort.
A partir d’aquesta constatació, Folch es demanava si quan Churchill va pronunciar el seu famós i emocionant discurs davant els Comuns el 4 de juny de 1940 –“lluitarem a les platges…”– cap londinenc podia imaginar-se que guanyaven ells. I la resposta òbvia és que no, de cap manera no era possible d’imaginar-s’ho. És clar que no. Londres, aquells dies, aquelles nits, rebia bombardaments en massa i Alemanya acabava d’envair mig Europa sense gairebé oposició. I amenaçava l’illa. La situació no podia ser més desesperada.
Què vol dir, això? Que una guerra, un conflicte, tan sols s’explica bé al final. Així doncs, és evident que hem perdut moltes batalles. Innecessàriament i per l’estupidesa pròpia gairebé totes. Però també cal dir que ells no guanyen. I, en qualsevol cas, aquells qui vulguen discutir aquesta afirmació almenys haurien de reconèixer que encara som enmig d’una guerra, mal que siga metafòrica, amb una boira intensa que ens tapa els ulls i ens dificulta la comprensió del terreny que trepitgem. I que, per tant, pot passar qualsevol cosa. Però que ja fa dotze anys que hi som abocats, cosa que diu moltíssim de la nostra resiliència i la nostra capacitat. D’aquesta perspectiva, i disculpeu que siga tan directe, donar-se per vençuts a mig camí o creure’s la propaganda enemiga no és pas una posició assenyada. Ni tan sols racional. Diria que ni tan sols decent.
(Demà continuarà.)
