28.02.2022 - 20:52
|
Actualització: 28.02.2022 - 21:52
Ahir Josep Borrell, una vegada més, tampoc no va poder mantenir tancada aquesta boca tan grossa que té i no es va saber estar de fer un comentari clarament provocatiu en què comparà el president ucraïnès, Zelenski, amb el president Puigdemont. Segons Borrell és una gran sort que Zelenski no siga la mena de líder que s’escapa amagat amb un cotxe –va dir recorrent a una de les fake news més habituals de l’espanyolisme ultra.
Puigdemont ja li va respondre, posant els punts sobre les is, però personalment encara he trobat molt més divertida la resposta del periodista eslovè Luka Lisjak. Lisjak, editorialista de Delo, el diari més important d’Eslovènia, ha reaccionat a l’astracanada dient: “Quan Borrell diu que Zelenski no és un xicot que fuig amagat amb un cotxe –fent una pausa dramàtica– al·ludeix a una història apòcrifa sobre el trasllat de Puigdemont a Brussel·les, l’octubre del 2017. Però, sense voler, això implica que Catalunya, també, és un territori sota ocupació estrangera.”
La lògica de la resposta del periodista eslovè és implacable, com ho és també la que expressa el president Puigdemont quan es demana en veu alta si Josep Borrell volia sang als carrers de Catalunya i si el seu comentari d’ara significa que Barcelona ha de ser Kíev, per a fer-se respectar a Brussel·les. La pregunta és retòrica i viciada, com és natural, per la polèmica del moment. Però, dit això, la resposta no és tan evident com podria semblar. I Borrell sembla que encara no ho sap.
I no ho és perquè, de fet, n’hi ha dues, de respostes europees, contradictòries fins i tot, però que cada vegada s’acosten més. La primera, la més simple i visible, diu que sí, que els polítics europeus només reaccionen quan hi ha un bany de sang i que són completament insensibles a qualsevol problema polític si no va acompanyat de violència. Això ja ho sabíem i no ens ha d’estranyar en excés. Ho vam veure amb molta claredat el Primer d’Octubre.
Però hi ha una segona resposta, que és que, si bé és cert que la Unió Europea encara actua prou irresponsablement en termes polítics, alhora ja no es pot negligir sense cometre un greu error d’apreciació que la legalitat europea, amb aquells qui som europeus, no es deixa arrossegar per aquesta lògica tan antiquada. I per això fan tanta nosa un estat i un nacionalisme espanyols que bufen com bous cada vegada que perden un conflicte jurídic a Europa a mans de l’independentisme català. Que és sempre. No una vegada ni dues: sempre.
I, evidentment, com que passa això –com que també hi ha aquesta segona resposta europea que ell no té més remei que acatar–, el senyor Borrell ha d’aguantar mossegant-se els llavis la presència al Parlament Europeu dels exiliats catalans i els dards que constantment li claven a la seua fina pell. Dards que, molt segurament, expliquen a partir d’una psicologia gairebé elemental l’estúpida i insensata –molt insensata per al càrrec que ostenta– incontinència del tal Josep Borrell.
PS1. La Pissarreta d’avui repassa el paper de Bielorússia que ahir va canviar la constitució per a permetre la presència de l’armament nuclear rus al seu territori.
