La incompetència confessa de Pradas segella i rubrica la negligència de Mazón

El 16 de juliol de 2024, dia de la Mare de Déu del Carme, la patrona de la gent de la mar, era un dia xafogós a València. La crisi del Consell de la Generalitat, causada per l’eixida fulminant de Vox, havia passat ja el punt d’ebullició i Carlos Mazón remava perquè semblara que no passava res, que les aigües eren calmes. Una crisi curta. Els uns se’n van i els altres hi entren, un automatisme institucional, una cerimònia en l’edifici administratiu Nou d’Octubre amb les famílies i els equips dels consellers. Ja està.

En aquell context, Elisa Núñez, que era la consellera de Justícia i d’Emergències de Vox, va dir unes paraules de comiat. Ella no volia marxar d’aquell Consell que, més que cap altra cosa, havia estat un grup d’amics per a ella, però Abascal havia abaixat el polze i castigava el PP a governar en minoria. A la seua substituta, Salomé Pradas, Núñez li va dir amb la veu entretallada: “Tinc la certesa que, amb tu, la conselleria està en les millors mans.” Pradas, que deixava Medi Ambient, va dir que, tot acceptant la cartera, assumia com a desafiaments fonamentals “modernitzar la justícia i assolir que el servei d’Emergències i extinció d’incendis siga tan efectiu com siga possible, dotant-los de les eines necessàries”.

Divendres, aquestes paraules rebotaven per les parets de vidre de la Ciutat de la Justícia de València, quan l’ex-consellera Pradas confessava, entre llàgrimes i sanglots, que ella no estava preparada, que no tenia cap experiència en matèria d’Emergències, que el seu càrrec institucional i que tot el pes del departament requeia sobre els tècnics. Que ella era una professora de Dret Mercantil. Que no en sabia res.

Un parell de dies abans de la declaració com a investigada en la fase d’instrucció, el seu cercle personal havia filtrat als mitjans de comunicació que, d’ençà de la tragèdia, Pradas està desolada, que viu un viacrucis personal, que s’ha aïllat en un pis i que, anímicament, està molt tocada.

A desgrat que aquest entorn havia anunciat que diria tota la veritat, que col·laboraria amb la justícia perquè se sabera tot, Pradas va arribar al jutjat envoltada de càmeres, escridassada per les víctimes i protegida per les preguntes del seu advocat. Una capa impermeable de qüestions amb una única intencionalitat: espolsar-se les culpes. Ni tan sols va voler aparentar aquesta col·laboració amb la justícia responent l’interrogatori que la jutgessa s’havia preparat. Només va contestar al seu advocat, l’ex-magistrat Eduardo de Urbano, que havia preparat l’interrogatori per fer que, amb les respostes, Pradas descarregara totes les responsabilitats en els tècnics.

No és nova, aquesta mostra de desconeixement. En les hores immediatament posteriors a la gota freda, Salomé Pradas va tenir un atac de sinceritat en dir en unes declaracions a la televisió pública, À Punt, que no en sabia res de l’existència del sistema EsAlert, que va ser un tècnic qui li ho va dir [Jorge Suárez, el sots-director d’Emergències, segons que s’ha sabut després]. Quan va rebre un munt de crítiques per aquestes declaracions, l’ex-consellera va voler rectificar tot dient que l’havíem entès malament, que no havia dit allò que tot el món havia sentit que deia. Divendres, en presència de la jutgessa Ruiz Tobarra, del fiscal i dels advocats de les diferents acusacions populars i particulars, va deixar clar que aquelles paraules que li van sortir de tan endins van ser l’única veritat que es va dir durant la gestió de les primeres hores dels efectes devastadors de la gota freda. Eren l’evidència revelada: la responsable d’Emergències era una incompetent confessa en emergències.

Una altra cosa, que en realitat és la primera, que va voler fer Pradas va ser alliberar de tota sospita i de tota acusació i de tota culpa l’encara president de la Generalitat, Carlos Mazón. Va dir que no el van esperar per enviar el missatge d’alerta i va fer més afirmacions amb la intenció d’exculpar-lo de l’absència del CECOPI durant les hores crítiques de la vesprada. Per què hi havia de ser el president de la Generalitat al Centre d’Emergències el dia que al País Valencià s’esdevenia l’emergència més mortal que es recorda?

Però la jugada no li va eixir gaire redona, a Salomé Pradas, perquè declarant-se indocumentada i incompetent destapava la inanitat, la neciesa i la negligència de Carlos Mazón a l’hora de nomenar els seus consellers. El de Carlos Mazón és el pecat original, l’origen de tots els mals. És el president de la Generalitat qui tria i nomena els membres del seu Consell. Ell va triar Salomé Pradas Ten com a consellera de Justícia i Interior bo i sabent que això incloïa la gestió de les emergències. En el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana del 12 de juliol de 2024 apareix el decret de nomenament amb la signatura de Carlos Mazón Guixot.

Durant tota la legislatura, Carlos Mazón ha presumit d’haver elegit el “govern dels millors”. Aquesta frase tan suada és una herència del PP d’Aznar i tots els caps dels executius la repeteixen una volta i una altra encara que saben que han nomenat persones indocumentades, ignorants de les matèries que gestionen perquè són afiliats al partit, perquè els han de pagar un favor, perquè ocupen una quota o dirigeixen una família o un sector, perquè els saben fidels i mai no els deixaran venuts… Hi ha mil maneres per a justificar un nomenament racionalment incomprensible.

Quan els nomenats s’equivoquen, sempre els queda l’opció de disparar cap avall, cap als tècnics del departament. I això és el que va fer, davant la jutgessa, Salomé Pradas: disparar contra els tècnics que, segons que va dir, tenien entre tots més de cent anys d’experiència en la gestió d’Emergències. Per tant, per què s’hauria d’haver preocupat ella de saber què gestionava? Per què hauria de saber ella que hi havia un sistema per a avisar la població amb una carpeta plena de missatges ja preparats per segons quina fos l’emergència de què s’havia d’avisar…? Per què havia de saber Salomé Pradas que si plou a la capçalera d’un riu o un barranc, les aigües baixaran tot cercant una desembocadura siga a la mar, siga a l’Albufera? Per què havia de saber ella que les emergències van de recursos, de materials, d’efectius, de comunicacions… però també i, sobretot, de vides humanes en risc en cas d’incendi o d’inundació? Una professora de Dret Mercantil no ha de saber que si l’aigua arriba a dos metres i mig d’alçada dins una planta baixa, els habitants s’ofegaran?

Una professora de Dret Mercantil, ni tan sols està obligada a donar la cara davant les víctimes i els damnificats que esperen a les portes del jutjat que isca de la declaració i té dret de fugir, amagada i covarda, protegida per la policia, per una porta de darrere.