La incomoditat del PSC amb els presos polítics

L’empresonament dels polítics catalans ha canviat la vida parlamentària dels partits, tant dels afectats com dels qui el fan servir per a atiar el debat. Entremig, el PSC, que durant l’aplicació del 155 (al qual va donar suport) i els primers dies d’empresonament va adoptar un perfil baix, sense aplaudir ni censurar per no incomodar ningú. Però, arran de l’entrada de Pedro Sánchez a La Moncloa, ja no hi ha perfils baixos que valguin i el socialisme veu els presos com un element incòmode. Els socialistes no acaben de trobar un discurs clar i tenen dificultats per a moure’s en l’equidistància.

Aquesta incomoditat es palpa des dels inicis dels empresonaments. Ho va il·lustrar molt bé el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, durant la campanya electoral del 21-D, quan va dir que, si eren condemnats, ell en demanaria l’indult: ‘Algun dia hi haurà un judici, una sentència i veurem si hi ha condemnes. Després s’haurà de buscar la forma que les persones no es vegin penalitzades i, per tant, en algun moment caldrà parlar d’indults.’ No va ser cap improvisació i ho va dir en més d’una entrevista. La polèmica originada per haver posat tal proposta damunt la taula li va valer uns quants retrets d’alguns companys de partit.

El més contundent i polèmic, Josep Borrell, ex-president del parlament europeu i actual ministre d’Afers Estrangers espanyol, que llavors era una de les cares mediàtiques de Societat Civil Catalana i no se’n perdia ni una concentració. Es va adreçar sense matisos a Iceta i el va renyar: ‘Miquel, tu els vols perdonar ràpidament perquè ets molt bona persona. Jo no sóc tan bona persona. Està bé això de cosir ferides, però abans s’han de desinfectar. Perquè si les cuses sense curar, després es podreixen. S’ha de curar el cos social, per això cal passar bé el desinfectant i després, és clar, s’ha de cosir’. I es va recrear amb la metàfora: ‘Perquè una societat no pot viure si el quaranta i tant per cent de la gent està convençuda que li aniria millor fora. Això no pot ser. Si una proporció tan gran de la gent pensa que estaríem millor fora, aquest és un país malalt.’

Borrell, com a representant del PSOE, va fer retrocedir Iceta i aquest va haver de rectificar: ‘Sens dubte, es tractava d’una proposta prematura i s’ha de deixar aquí.’ La situació resumeix a la perfecció el sotmetiment dels socialistes catalans al partit matriu, el PSOE, que al seu torn adopta una actitud d’intransigència respecte dels presos per tal que el PP i Ciutadans no els venguin com el govern que ‘cedeix al xantatge dels independentistes’.

Iceta és qui representa més bé l’actitud del PSC de no voler prendre partit, i la va demostrar en unes declaracions de la setmana passada. Va argumentar que, si no havia anat a veure els presos, era pel temor que tant independentistes com unionistes instrumentalitzessin la trobada. Aquests càlculs són condicionats per la proximitat de les eleccions andaluses.

Reconeixement de la politització de la justícia
A dins el PSC també hi ha sensibilitats diferents. Si algun dia podíem sentir Iceta dir  que la presó preventiva s’allargava massa, la portaveu del partit, Eva Granados, no ha mostrat mai cap concessió als presos. Va defensar per complet l’escrit d’acusació de la fiscalia i l’advocacia contra ‘qui va incomplir les lleis’, i va assenyalar que la Moncloa no influiria en la sentència: ‘No serà l’Advocacia de l’estat espanyol ni la Fiscalia, sinó la Sala del Suprem qui dicti la sentència.’

Tanmateix, en la cimera de partits de divendres promoguda pel mateix PSC, els socialistes catalans van reconèixer implícitament que la justícia es pot polititzar. Van posar damunt la taula que una renúncia a la unilateralitat seria una ‘bona aportació al millor desenllaç possible de les actuacions judicials’, en referència al judici contra l’1-O. Amb aquesta oferta, el PSC reconeix que els presos són polítics. Perquè si són a la presó és perquè van decidir unilateralment de convocar un referèndum i de proclamar la República.