01.09.2016 - 02:00
Arran de la polèmica del Born, aquest estiu s’ha parlat d’impunitat. La impunitat del franquisme és filla de la democràcia, dels pares de la constitució, dels pares de la pàtria. O de les pàtries. La impunitat són els pares, vaja. Majoritàriament, tots els polítics dels partits clau en temps de transacció i autonomies van pactar la llei del silenci que va imposar la impunitat dels franquistes. El pacte es va dir Llei d’Amnistia, quan s’havia d’haver dit Llei de Punt Final.
D’una altra banda, em sembla absurd creure que l’exhibició d’una estàtua de Franco en un context crític antifeixista, cosa que no dubto, sigui insultar la memòria de les víctimes. Almenys, no les que jo conec. Per contra, quan el criminal sortia fent gracietes al Polònia, sí que em semblava una banalització molt gratuïta. Però, és clar, allò donava molta audiència, era un èxit nacional de la nostra, i feia riure a les tietes. Quina mania tenen a fer-nos riure!
Tampoc no crec que pugui provocar l’efecte contrari: el d’adhesió. En dubto molt. Jo mateix vaig patir, personalment, la visió d’un pessebre gegant entre les runes del 1714, dins del Born. Caspa de sagristia per la vena. Superada la prova, em vaig fer més ateu, més àcrata i més anacionalista que mai.
Encara més, per tal de contribuir al foment de la reflexió crítica sobre el nostre patètic passat, jo assumiria el risc d’exhibir a la tan sol·licitada esplanada del Born l’estàtua de Jordi Pujol que el poble de Premià va tirar a terra, tot just sentir-lo confessar els seus delictes. Seria la manera de comprovar si l’exposició d’estàtua en espai públic potencia el nombre d’addictes a la persona i l’obra de qui protagonitza l’estàtua.
O bé ens podríem concentrar davant l’estàtua de Cambó, a Pau Claris, i reflexionar sobre el fet que una ciutat dediqui monuments a un individu que va contribuir a finançar un cop d’estat feixista espanyol que va bombardejar-la, amb l’ajut nazi i mussolinià, i va originar milers de morts entre la població civil desarmada. És clar que potser fóra més assenyat de traslladar el monument a l’esplanada del Born per viure l’experiència en un entorn més propici a la reflexió i al recolliment contemporani.
El Born comença a fer fortor de lloc sagrat. Malaguanyada biblioteca! Prohibit fer qualsevol mena de reflexió que no estigui dins del catecisme de l’independentisme políticament correcte. Uf! Quin avorriment! Que pesats que es posen tots els oracles i masovers de l’emperador Pu-yi quan creuen que tenen raó! Es posen estupends. Són més demòcrates, més antifranquistes i més de tot que ningú.
Fóra més pràctic que paréssiu, els uns i els altres, de discutir mamarratxades per treure rendiment electoral i us concentréssiu en la feina del cada dia i els problemes reals de la gent, que per això, ni més ni menys, us voten i us paguen.
