La impossible memòria col·lectiva

Patti Smith diu que aquest llibre és una petita joia però Nona Fernández respon (l’hi he llegit dir en una entrevista) que no vol que el lector passi una bona estona, i entremig de l’una cosa i l’altra hi ha Space Invaders (Minúscula, 2022), la nova novel·la que ens acaba d’arribar d’aquesta autora xilena que ja és una debilitat i alhora un referent per mi, ho dic d’entrada. La novel·la la va publicar a Xile el 2013, i el 2019 va ser traduïda a l’anglès (per Natasha Wimmer, publicada per Graywolf Press) i va ser finalista al National Book Award for Translated Literature (Patti Smith la devia llegir llavors). Aquests dies l’autora ha visitat Barcelona i Madrid per presentar-la i com que me l’he perduda, he corregut a llegir-la per fer-me passar el disgust. I hi he trobat aquella Nona Fernández que em fascina perquè a partir dels records imagina, la que investiga en la memòria i salva coses de l’oblit, la que cus records, els superposa, encara que es contradiguin, perquè la suma de records, encara que no encaixin, crea una memòria col·lectiva, que per força ha de ser així, desencaixada, contradictòria, amb tantes capes i versions com veus implicades.

Les veus implicades a Space Invaders són les veus d’un grup de nens que reconstrueixen els anys foscos i atroços de la dictadura de Pinochet (1973-1990), els últims deu anys, amb la figura d’Estrella González, una nena de deu anys, com a eix central de la novel·la, dels records, dels somnis i malsons de tots aquests nens que tenen un record comú, que és ella, però que cadascú el té a la seva manera, perquè els records no es poden repetir. Els records que tots tenen de l’Estrella configuren la novel·la o potser hem de dir que la desconfiguren, perquè –i això és molt propi de l’autora– no hi ha una sola “veritat”, la història de l’Estrella no és una història que s’expliqui sencera, ni que ens quedi ordenada, perquè és una història que abans va ser veritat, i la veritat sencera, endreçada, completa, no es pot capturar, no es pot escriure, no ho pot fer ningú, ni una càmera, ni una gravadora, i molt menys una novel·la, sempre hi ha un ull o una orella que hi posa un filtre i que no ho reté tot, que es fixa en uns detalls concrets i inevitablement se’n deixa uns altres, i no, ni ajuntant tots els records sobre un mateix fet es pot acabar de reconstruir amb tots els detalls una veritat sencera, i aquesta és la “gràcia” de Space Invaders, una petita joia, sí, Patti, que no fa passar ben bé una bona estona al lector, sí, Nona, tot i que això últim evidentment s’ha de matisar moltíssim: és el “contingut” el que ens fa passar una mala estona, el “continent” és la joia que deia Smith.

Nona Fernández, a Space Invaders, troba un equilibri perfecte entre el què i el com per explicar aquells deu anys des del punt de vista dels que llavors eren nens, anaven a l’escola i vivien al marge de la realitat que patien els grans, tot i que en pescaven coses i amb el que en pescaven es confegien la seva pròpia versió la història, com ho hem fet sempre tots, tinguem l’edat que tinguem. Els nens dels anys vuitanta a Xile (Nona Fernández va néixer l’any 1971, la dictadura de Pinochet va començar dos anys després) van a l’escola i hi van tots, siguin qui siguin els seus pares, allà s’hi barregen tots i no es relacionen entre ells seguint els mateixos paràmetres que els seus adults, l’escola és una bombolla, i dins d’aquella bombolla hi ha l’Estrella, una nena que en la memòria de tots sempre tindrà deu anys i tornarà a tenir deu anys en els seus somnis, malsons. I és a partir d’aquests records, somnis i malsons que Fernández confegeix la novel·la que és la història de l’Estrella però també la de totes aquestes veus, aquests nens que la van conèixer i que ara són adults i la somien i no l’obliden. Cada veu és una pinzellada en un llenç que tindrà espais en blanc i espais massa pintats, pinzellades sobre pinzellades, pinzellades sobre pinzellades seques, pinzellades sobre pinzellades encara humides que es deixaran barrejar, l’Estrella pintada en un estil que no vol ser impressionista, encara que ho sembli, sinó acostar-nos a aquella veritat impossible de capturar, al que la mateixa autora anomena “memòria col·lectiva impossible”.

Aquestes veus d’aquests nens, a més, sovint parlen en cor, totes a l’una, i es converteixen en una sola veu (i fins i tot, en un moment que no puc explicar perquè no us el vull espatllar, en un sol cos). “No sabem si això és un somni o un record. A estones pensem que és un record que se’ns fica en els somnis, una escena que s’escapa de la memòria d’algú de nosaltres i s’amaga entre els llençols bruts de tots. Potser ja va ser viscuda, per nosaltres o per uns altres. Potser va ser representada i fins i tot inventada, però com més hi pensem més creiem que només és un somni que s’ha anat transformant en un record. Si hi hagués una diferència entre els uns i els altres, podríem identificar d’on va sortir, però en el nostre matalàs desmemoriat es confon tot i la veritat és que això ara tant és.” Tant és perquè tenim Nona Fernández escrivint un cop més (i en voldrem més, que no s’aturi, que sempre hi ha buits, que sempre calen noves pinzellades sobre pintura seca o pintura tendra) sobre la història recent de Xile, història fàcilment traslladable a altres països que hagin viscut sota una dictadura. Tenim Nona Fernández servint-se de la seva memòria, de la seva observació i de la seva imaginació per teixir aquesta novel·la impossible de completar, perquè és impossible “construir records únics, veritats segellades o oficials”. Amb Space Invaders, en paraules de l’autora, “se’m va obrir l’interès per intentar comprendre els nostres processos de record col·lectius i personals. Com recordem, què recordem quan recordem, què ficcionem, què oblidem, què és recordar en conjunt i, sobretot, la dificultat de generar un record col·lectiu”.

Nona Fernández diu que és impossible i fa anys que s’hi dedica, a recuperar de l’oblit tot aquest record col·lectiu, i no li voldria dur la contrària, però novel·les com Space Invaders (o com Chilean Electric, Mapocho i La dimensión desconocida, que són les que li he llegit fins ara) fan que sigui menys impossible, perquè la novel·la sencera és una pinzellada important sobre el llenç d’aquesta memòria col·lectiva, que sempre tindrà buits, però que amb autores com Nona Fernández s’anirà omplint i si no en surt un retrat realista si més no en sortirà una obra d’art que ens hi acostarà i ens salvarà de l’oblit, perquè els records no es poden repetir.