La impossibilitat de triar-ne un entre cent

Una de les conseqüències directes de la pandèmia ha estat que els saraus literaris han deixat de tenir presència real i s’han convertit, quan ha escaigut, en virtuals. Perquè, no ens enganyem, el sector llibresc es disfressa d’intel·lectual i té converses profundes sobre el sentit ocult de les Elegies de Bierville de Carles Riba, o analitza amb cura la pregonesa dels texts de Wittgenstein, però a l’hora de la veritat som tan humans com els altres i ens agraden molt les festes. De fet, si hom repassa les correspondències i els dietaris dels grans editors comprovarà que –si més no fins ben entrats els anys noranta– els grans acords comercials a Frankfurt no es tancaven a la fira, sinó  a altes hores de la matinada, a les festes que hi havia als hotels i que sovint convertien un estira-i-arronsa contractual en un tracte que s’enllestia amb més o menys gintònics. I a casa nostra exactament igual: festes de lliuraments de premis literaris, festes de Sant Jordi, festes d’aniversari…

I quan hom recorda la gran celebració dels seixanta anys del Club Editor (i dels deu de la refundació) que es féu el 2019 al Palau Recasens, és inevitable de pensar en quina bona vetllada no s’hauria fet per commemorar els cent números del Club dels Novel·listes, cent títols d’un catàleg imprescindible en la nostra literatura i que segurament hauríem brufat amb abraçades, petons, xampany i tot allò que hagués calgut, que qui pàgina passa llibre empeny.

Com que no es pot fer de cap més manera, la celebració ha estat molt més modesta i per Instagram. El Club Editor hi ha penjat quatre imatges i ha demanat als seguidors quin llibre de la sèrie es quedarien. La resposta no ha trigat pas gaire i la immensa majoria dels seguidors han dit una veritat evident: impossible de triar un títol dels cent d’aquest catàleg. Entre les tries dels usuaris hi ha els llibres de Mercè Rodoreda, d’Eva Baltasar i de Víctor Català, majoritàriament.

Convé fer una repassada d’aquest catàleg construït amb paciència i cura. S’hi destaquen sobretot uns quants noms propis, tant de casa nostra com internacionals. Mercè Rodoreda hi és representada amb El carrer de les Camèlies; Quanta, quanta guerra; La mort i la primavera; Mirall trencat; Jardi vora el mar; i La plaça del Diamant. La Rodoreda és una autora patrimonial, que ja editava Joan Sales els anys seixanta, a la primera etapa de l’editorial. També s’han publicat les seves cartes amb Anna Murià i, en una altra col·lecció, les cartes amb Joan Sales, un volum imprescindible per a entendre la història literària i cultural del país durant una vintena d’anys.

La segona gran autora que s’hi destaca és Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), de qui han publicat tres volums de contes, a més de la novel·la Un film (3.000 metres). I la tercera és Alice Munro, de qui l’editorial ha publicat cinc títols –els va tocar la grossa quan li varen concedir el premi Nobel, perquè eren els seus editors en català–: Qui et penses que ets?; Estimada vida; Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni; Massa felicitat;  i Dansa de les ombres felices.

Quant als altres autors de renom, l’opció més remarcable d’aquests darrers temps és Guillem Frontera, amb L’adéu al mestre; Sicília sense morts, Tyrannosaurus i Els carnissers. I entre les veus emergents es destaquen especialment els llibres d’Eva Baltasar, amb un èxit descomunal de vendes: Permagel i Boulder.

Els noms i els títols de la col·lecció són ben sovint inqüestionables, una mostra de l’encert i del bon gust editorial. És una pena que aquests cent primers els hàgim hagut de celebrar només de manera virtual.