04.07.2021 - 21:50
La fúria desplegada pel Tribunal de Comptes contra ex-alts càrrecs del govern i persones relacionades amb l’acció exterior segurament persegueix més d’un objectiu però té una causa eficient: l’escàndol internacional per la conducta de l’estat espanyol, amb els jutges de protagonistes de l’assalt a la democràcia. Les despeses milionàries que aquest tribunal imputa al Diplocat i als delegats exteriors per haver promogut el referèndum és una fabulació retrospectiva. Com les acusacions de rebel·lió i sedició que es mantenen per als presos indultats, aquest castell de cartes també acabarà caient quan els afectats puguin defensar-se a Europa. El Tribunal de Comptes no sols no pot provar la malversació, sinó que té en contra el testimoni, difícilment rebatible, de Mariano Rajoy al Congrés dels Diputats negant taxativament que la Generalitat hagués gastat ni un sol euro en el referèndum. L’acusació que el govern, a través del Diplocat i les delegacions, despengués milions a promoure’l a l’estranger té tanta substància empírica, o tan poca, com la rebel·lió. El Primer d’Octubre la violència necessària perquè n’hi hagués la posà íntegrament l’estat; ara l’estat hi posa la comptabilitat creativa.
Conec de primera mà com ho fan els aparells repressius per a adobar el terreny per a les inculpacions. Fa uns quants anys El País em posà en un mateix sac amb Andreu Mas-Colell i més acadèmics com a membres d’un suposat “lobby català” als Estats Units, una associació de la qual mai no havia sentit parlar i dubto que existeixi més enllà dels designis de qui mou els fils d’aquell rotatiu. Faltà poc perquè el diari icònic de l’esquerra nacional ens caracteritzés de banda ideològicament armada. Que allò no eren bastonades de cec d’un columnista despistat sinó terrorisme periodístic ho demostrà poc temps després un altre col·laborador d’aquell mateix diari dedicant-me especial esment en una altra publicació i, a l’estil nazi més pur, advertint de l’aparició imminent al qui llavors era director del meu departament. Tampoc no era la primera vegada que Stanford rebia pressions per fer-me callar. Per canals diversos, també consolats i ambaixades, solen fer-ho, amb més èxit, a universitats europees. Ara mateix el president de l’Acadèmia Europea, David Coates, s’ha disculpat d’haver demanat en un correu intern de signar una carta de suport a Mas-Colell.
Mentre que el secretari general de l’ONU, António Guterres, congratula Sánchez per haver perdonat els nou presos més visibles, la repressió s’estén amb el concurs del govern socialista. Si el Tribunal de Comptes, instància de control descontrolada, s’avicia a perseguir la projecció exterior de la Generalitat, podria fins i tot “empaperar” la universitat de Stanford per haver aplegat un temps “l’Observatori Català” del Patronat Catalunya Món, l’entitat que precedí el Diplocat. I de passada podria reclamar també a la London School of Economics, seu de l’altre Observatori Català, aquest integrat al Cañada Blanch Centre for Contemporary Spanish Studies, una filial de la Fundación Vicente Cañada Blanch, entitat valenciana escassament sospitosa de vel·leïtats independentistes.
Durant la curta però intensa vida de l’Observatori de Stanford, vaig rebre una visita d’Andrew Davis, el delegat de la Generalitat als Estats Units, i puc assegurar que no vam parlar de res remotament relacionat amb cap referèndum. Ben al contrari, els responsables del patronat demostraren una prevenció malaltissa davant qualsevol interpretació de l’activitat de l’Observatori en aquest sentit. Tanta, que van arribar a pressionar-me per fer caure del programa d’una conferència Mark Tushnet, professor de la Facultat de Dret de Harvard, perquè el títol de la seva ponència feia referència a Kossove. Més papistes que el papa, els gestors de l’ens que precedí el Diplocat s’anticipaven a censurar la possible insinuació d’un paral·lelisme que acabaria imposant-se per entercament de l’estat. Espanya encara no reconeix l’estat kossovès i Tushnet, qui per cert ha escrit sobre el constitucionalisme autoritari coses aplicables a l’estat espanyol, no caigué del programa.
En tant que afer intern espanyol, el plet català no té cap perspectiva; mai no n’ha tinguda. L’única esperança consisteix a remoure la consciència internacional. Sense aquest contrapoder, la repressió seria despietada, com ho és a la Xina, a Bielorússia, l’Iran o Turquia, països que poden desestimar les pressions d’Occident per la seva potència o la dels seus aliats. Espanya vol i dol. Per comprovar-ho, n’hi ha prou amb la reacció colèrica als indults, no ja de la dreta sinó dels mateixos socialistes. No costa gaire d’imaginar fins on arribaria la revenja en un entorn més propici, com el dels anys quaranta. Poc o molt, l’ambient conforma, i així com la pressió atmosfèrica imposa un equilibri entre l’interior i l’exterior del cos, la pressió democràtica europea escanya les dèries més salvatges dels justiciers espanyols.
Per si sola, la confrontació no serà mai el desllorigador del conflicte. Tampoc no ho serà el diàleg, que a Espanya és sempre un diàleg de sords. Però la confrontació no violenta té de corol·lari que les represàlies esbojarrades erosionen l’estat quan l’autarquia és impensable. És per aquesta raó que, ferida en l’orgull, la bèstia colpeja incontinent, sense adonar-se que les cuades malmeten la façana amb què dissimulava la decrepitud. La veritat imperdonable que l’independentisme ha destapat és que l’extrema dreta no era pas excèntrica sinó integral al sistema i en són penetrats els mitjans, les institucions i la societat.
La setmana passada parlava de la insolvència dels intel·lectuals. En plena regressió als estadis pre-democràtics de la societat espanyola, val la pena de recordar les memòries de Franz Schoenberner, darrer editor del setmanari satíric Simplicissimus fins a l’arribada de Hitler al poder. En aquell setmanari hi col·laboraren moltes de les millors firmes de la literatura alemanya abans de marxar a l’exili, com ho féu l’editor mateix. A Confessions d’un intel·lectual europeu, Schoenberner recorda que la destrucció del centre intel·lectual de resistència que representava la classe mitjana educada fou una de les condicions necessàries perquè Hitler s’enfilés al poder. Homes com Hess, Goebbels, Otto Strasser i molts altres eren desertors de la classe mitjana educada. Abans que el malson esdevingués real, confessa Schoenberner, a ell i a la majoria de persones d’educació superior la idea que el nazisme pogués esdevenir un moviment de masses els hauria semblat ridícula.
Els qui durant anys tractaren els franquistes com un grapat de nostàlgics xarons, o els qui no fa gaire asseguraven, amb una pedanteria que els delatava per l’excés, que el franquisme jeia soterrat amb el cadàver de Franco, eren cecs a una realitat d’immens abast i durada interminable. Passats uns quants anys de la petita satisfacció d’haver vetat l’article d’un autor en qui ja intuïa el nazi que efectivament esdevingué, Schoenberner reconeixia que aquella victòria havia estat provisional. Era sols un èxit esporàdic en la lluita inacabable contra una mentalitat ubiqua i eterna, que a Alemanya –diu ell– representava el nazisme. I que en altres països, doncs, s’encarna en ideologies diferents sense deixar de ser la mateixa mentalitat.
Que aquesta mentalitat, actualment compartida per una part creixent de la societat espanyola, esdevingui un perillós fenomen de masses no depèn pas de si les eleccions les guanya la dreta o l’esquerra. La mentalitat que configura el tipus de règim que Tushnet batejà de constitucionalisme autoritari es troba a les files socialistes amb tanta intensitat, si no més, que a les files conservadores. Que triomfi depèn de si hi ha o no un centre intel·lectual de resistència que s’oposi a l’esllavissada moral pel pendent del prejudici enquistat i que rebutgi la mort anímica que sobrevé quan es justifica allò que és injustificable. El risc és manifest en l’espectacle de multituds consolant-se de la devastació de la personalitat amb la proximitat de la llopada. Però tant si la dictadura constitucional triomfa com si topa amb resistència interior, el desenllaç del conflicte vindrà del capteniment de l’entorn internacional. L’any 1945 els exiliats alemanys veieren la seva feina coronada per l’èxit, mentre que els republicans espanyols assistiren amargament al consentiment de Franco per les democràcies. És cert que en el cas espanyol les motivacions geopolítiques eren complexes i l’alternativa aparent no era especialment seductora, com ho havia advertit George Orwell. Però no es pot pas desestimar el fet que l’exili intel·lectual alemany era molt més consistent, influent i decisiu que no pas l’espanyol; que Thomas Mann, per posar un exemple, pesava molt més en l’opinió liberal que no pas Salvador de Madariaga, per citar-ne un dels més enlairats a l’escalafó de l’exili republicà espanyol.
