15.09.2023 - 21:40
En el moment d’escriure aquest article encara no sabem res de la decisió dels jutges sobre els indults als presos polítics, de manera que em centraré en l’altra notícia important de la setmana: la celebració de la Diada.
Enguany es commemoraven els deu anys de la Via Catalana, aquella cadena humana extraordinària que va travessar bona part del país, del Voló a Vinaròs. Aquella, sens dubte, va ser una demostració de força enorme que va catapultar l’aparició de Junts pel Sí i el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre. I fa dotze anys de la primera gran manifestació independentista.
En aquests dotze anys, solament la pandèmia ha impedit, durant dos anys, que la gent ocupe el carrer. I enguany hem vist que hi havia més gent que l’anterior, que havia mobilitzat més gent que l’anterior, el primer després de l’aturada sanitària obligada.
M’agradaria explicar als lectors de Nós Diario que la manifestació de la Diada és molt diferent de les manifestacions que es veuen habitualment. Per la diversitat enorme dels seus participants, que és la que, en definitiva, n’explica el volum. Sempre dic que solament em preocuparé si un dia, en aquesta manifestació –i en les altres, també, però sobretot en aquesta– deixe de veure aquesta barreja fascinant que fa la força del moviment per la independència. Dilluns vaig romandre quiet en una cantonada i durant dues hores va desfilar davant meu gent jove i gent gran, de tota mena i condició. Grups d’amics i grups organitzats de tota mena. Famílies i gent solta. Ciutadans que es trobaven i s’abraçaven i es demanaven com anava tot. Gent arribada de tots els Països Catalans que parlava català amb orgull, però que també es deixava sentir parlant llengües diverses. Gent arribada en els famosos autocars, de molt lluny, i gent que va arribar en metro de Barcelona i l’àrea metropolitana. Gent de vestimentes diverses, reflex de la transversalitat social, gent que portava estelades i banderes. I algunes banderes basques i banderes estelades gallegues. I pancartes, i unes pancartes petites, de mà, que aquests darrers anys han tingut tant de pes a l’hora de donar veu al poble, a l’hora de desfer-se de les consignes oficials.
La persistència amb què ens trobem això cada any és el que al final explica la força del moviment independentista català. En les situacions il·lusionants o en les decebedores. Quan tot sembla fàcil o quan sembla més difícil, tant és. La gent hi és sempre, com volent dir que ells no es mouen, que volen la independència i que no pararan de cap manera ni sota cap condició. I que la classe política ha d’atendre i canalitzar la seua demanda. Passats sis anys de repressió i violència, tornar a veure caminar desenes de milers de persones amb aquesta convicció és la millor notícia possible.
