La importància de plantar-se

Plantar-se pot suposar l’anihilació. Tot depèn de les circumstàncies. Però també pot ser, com molt bé diu l’editorial, important i dignificador.

Cada dia està més clar per a aquells que arriben més tard a aquest conclusió, que plantar-se és una acció necessària per a la societat catalana. Una acció que pot començar per una sola persona i que s’ha d’escampar a tota la societat com el famós joc de les fitxes de dòmino. Fins que la independència sigui inevitable.

Torra una vagade mes ,demostra que té al que se ha de tindre ,un molt honorable president de la generalitat. I record-ho ara l’entrevista de Sànchis a Puigdemont a tv3 i com le deia al molt honorable president Puigdemont si calia la pena no haber tret les pancartas del balcó de la generalitat i la resposta de Puigdemont va ser directa i al cor,si que ha valgut la pena tant com la que ha press ara. Hes diu DIGNITAT i aixó es tan com dir HONESTITAT. Als independentistes li agraim ,estem vius,seguim. Visca Catalunya !!!

Plantar-se, és el que ara toca de fer.
Teniu raó en dir que alguna cosa veuen que va molt malament quan actuen amb tanta mala fe. Des d’una justícia que és una giragonsa de reblecs injustos per castigar i escarmentar, tant els presos i preses com els en processsos judicials en curs. Així petenen escampar la por a tots i frenar el que pacíficament s’aconsegueix.
I com no n’hi ha prou amb la batussa judicico-política, el gobierno ‘psoepodemos’ s’hi afegeix. Ells també ho deuen veure negre, no només el seu futur, sinó el del tinglado del 78. Per això actuen com actuen.
Gràcies MHP Torra per plantar-se, per dignitat calia fer-ho. Que el President Urkullu tampoc hi vagi, agreuja encara més la plantofada.

PS: Segur que la premsa ‘amiga’ es fa gran ressò de la no presència del MHP Torra i diu d’esquitllentes que tampoc no hi serà el president Urkullu.

És l’hora de conèixer, pel seu comportament, qui és cadascú.
D’entendre, pel comportament col•lectiu, què volem ser.
D’aprendre a fer objectius compartits pel bé comú.
De comprendre que recuperem per continuar que érem.
Per viure la nostra cultura mil•lenària en pau, benestar i alegria.

PD.
Gregori Dolç. I ara què? Deixar de ser una colònia des dels Ports, a la Plana de Castelló, a l’AMB, al Pallars o, a les Illes. Revertir l’espoli fiscal de la Nació catalana en benefici de la gent del territori. Abandonar el model extractiu, que ha substituït la diversitat, per la subordinació de l’interior a la línia de la costa. Apostar per una planificació integral del territori segons la seva biodiversitat, en xarxa, en equilibri entre població i recursos. En definitiva, deixar de ser un territori en venda explotat per les grans corporacions que converteixen els seus habitants en consumidors dels negocis que instal•len per benefici aliè. Despertar l’emprenedoria local, la competència de bones pràctiques comercials a mitjà i llarg termini. Establir cooperació amb els territoris veïns. Gaudir del lloc que habitem com a individus lliures i convivencials. Per això, cal deixar llast de partits polítics subordinats i colonials; així com, de visions centralistes dins la mateixa Nació catalana i dins de les Illes, el País Valencià o el Principat. Com deia el poeta: “Tot està per fer, tot és possible”. Salut!

Gràcies, President! Que sàpiguen aquesta gentussa que si ells volen salvar el seu rei tot sabent el què és, que ho facin, hi estan acostumats a glorificar delinqüents, però que no comptin amb les dues úniques zones de la península que es mantenen dignes i orgulloses de la seva honestedat. L’Oriol Roig diu que el seu poder és la nostra por. Potser sí, però no és menys cert que el seu pànic que marxem és el nostre de poder. Desobeir és la nostra millor arma i com més mal ens volen fer, més demostren que ja saben que se’ls acaba el temps i que aviat els serà impossible retenir-nos més temps com a esclaus del segle XXI a còpia d’enganyar Europa. Les investigacions sobre el Borbó ja corren arreu d’Europa, i aviat seran els europeus els que els diran qui és de veritat aquest a qui fan tants honors i tantes reverències. Tot poble té els governants que es mereix, i els espanyols es mereixen un traficant d’armes.

Encara que ens reprimeixin, mentre resistim, mentre lluitem, seguim sent lliures.

Un deixa de ser lliure quan normalitza la injustícia i es comporta com un bon esclau per evitar el càstig. En el moment en que s’instal·la l’autocensura, l’opressor ja ha guanyat. Ja no li caldrà fer res per mantenir el control, més que alguna amenaça, ara i adés. Ja no s’haurà de significar davant de la societat com el que és, un opressor, i podrà comptar amb la hipocresia còmoda dels veïns per perpetuar el seu domini (si la represió no és manifesta, miraran cap a una altra banda).

Així doncs, resistim, lluitem. No ens podem permetre que Catalunya sigui assimilada per aquest neo-feixisme espanyol. Si espanya vol ser feixista, Catalunya ha de ser independent o indomable.

Plantar-se està molt bé i és necessari, però no n’hi ha prou. Al darrere hi ha d’haver alguna cosa més. Per exemple , el President Torra ha fet molt bé en no col.laborar en el teatret de Sánchez per fer-se la foto i de pas blanquejar la monarquia. Però no s’ha de ser gaire intel.ligent per veure que els escassos, però imprescindibles diners que arribaran d’Europa seran utilitzats de manera partidista pel PSOE i per l’establishment espanyol. Un dels seus primers objectius serà presentar l’independentisme com incapacitat per a arribar a acords i gestionar res . Per tant , si no ho tenim en compte ni tenim pensat cap plan perquè la jugada els surti malament, pringarem.

Exacte, plantar-se és deixar-lo nu! I pot no ser gaire cosa; però potser sigui la millor cosa que es pot fer. Entre les guerres que es compten amb víctimes, i les guerres que es compten amb plantades; jo prefereixo la segona opció. Ambdues juguen amb la finalitat última de la confrontació: la derrota del poder de l’altre. No cal dir que quan s’apel·la al “cap clar”, deu ser a això mateix que es fa referència.
La derrota del poder de l’altre està escrivint aquests dies unes pàgines molt importants. Hauríem de ser més conscients del pes amb que els nostres presos polítics tots, han jugat les seves cartes. Simplement impecable! I com qui no vol la cosa, i per tancar el present amb un llacet de color rosa, aquesta tranquil·la possibilitat de fer el que fa el nostre MHP Torra. Posat que ja estàs inhabilitat… Algú comença a tenir tants forats, que els pegats ja no arriben.
I temps al temps…
PD: Tots aquells líders que representant als seus nous estats van ajudar a desfer la URSS, van aprofitar també la derrota de l’altre. I segurament no ho feien sols, encara que hi eren quan es va menester.

QUE UN JUTGE ESPANYOL COMPLEIXI LA LLEI ÉS UNA NOTICIA DE PRIMERA PLANA

Quina paradoxa més gran! I més gran encara quan tots sabem que complir la llei li pot portar un castic exemplar.

Que el MHP Torra i el Lehendadakari Urkullu es plantin és una mostra de dignitat pròpia i del països que representen. El president Puig i la presidenta Armengol, si que aniran a l’aquelarre que Sanchez organitza per tal que els presidents autonòmics retin honor al borbó. Ja diran si volen perquè hi van.

Cal que tots plegats prenguem consciencia de la importància que té plantar-se. Molta gent ja ho està fent. Ara cal que sigui tothom.

Si ens plantem queden desarmats. Doncs ha desarmar-los.

No, no. Els españols del nord representats pel senyor Urkullu aniràn a llepar el cul al monarca i de passada omplenar la bossa. Insolidaris com sempre amb els catalans, ja els arribarà quan nosaltres siguem un estat independent.

A l’editorial es parla de dos actes de plantar-se i crec que obeeix a un error. Aquí l’únic que es planta és el nostre MHP Torra que, de passada, fa empipar d’allò més al pobre Aragonés que, subhastaría la seva mare per anar-hi.

Vull reproduir el comentari del senyor Jordi Onrubia que va escriure ahir i em sembla d’allò més encertat:

Jordi Onrubia.-

Creure que un jutge ‘planta cara al TS’ és d’una candidesa monumental tan sols digna d’un marc mental d’esclau, fins i tot de VW. És com la mentalitat de creure que encara es poden ‘refer ponts’. El jutge només planteja una formalitat procesal que el TS resoldrà sense cap mena d’inconvenient d’aquí a dos dilluns, o fins i tot abans.

Exacte, plantar-se! Dir PROU!!! És el camí que ens conduirà a una estratègia guanyadora sí o sí. Tornar a proclamar descaradament que dos més dos són quatre, i no set com diuen ells repetidament. Que la democràcia és just el contrari del que fan, diuen i sentencien els poders de l’estat espanyol. Que s’han acabat les mentides sistemàtiques; o al menys que ja no ens en creiem ni una! Que no entrarem mai en el seu joc, ni per activa ni per passiva! Ni anant a reunions de autonomies a combregar amb rodes de molí, ni anant a taules de diàleg absolutament fakes. S’ha acabat la comèdia! I quan els dos milions i escaix que votem independència fem aquesta actitud efectiva i sistemàtica, guanyarem. La por canviarà de cantó! (Ànims, ja falta menys!)

A vegades es parla com si la justicieria espanyola hagués tingut un rebrot franquista a partir del procés català quan tothom pot recordar jutges que han pagat les conseqüències amb el seu càrrec o altres efectes purgadors. Pot ser per discrepàncies de tipus de desavinences en tractes amb la cúpula o contraforts franquistes o per aplicació ètica i amb fins d’equitat. Aquests fets potser d’entrada no toquen tan directament al conjunt d’un grup social però son mostra de que l caliu franquista no ha perdut temperatura durant aquest mig segle i que té encara un bon magatzem amb carbó gràcies a que té el monopoli de la violència a mode neronià. El que ha quedat palès amb el procés català és que els franquistes estan disposats a portar l’assumpta com una guerra amb tota la voluntat de càstig i venjança i contra una nació pacífica i desarmada i que no els importa deixar malversar en tots els aspectes fins a la qualsevol estadi de misèria per Espanya com van fera la guerra civil de encara no fa un segle. Queda doncs ben clar la voluntat en temes de segrestament polític quines són les seves fites.
La constitució espanyola està molt lluny de basar-se en democràcia ja que la por a l’estament militar ho feia totalment impossible, però a nivell teòric porta inclós un estat de dret que com a mínim, encara que la pràctica sigui un joc de negoci pel poder dels partits, que a més estan subjectes tan a la usura a com als jutges i militars que divinitzen la violència, el càstig i la repressió. D’aquesta manera en els aspectes que no són sagrats o que desmonten la seva teranyina de base corruptiva, hi ha hagut àmbits en que els que la ciutadania com a conjunt hem pogut posar confiança dins el que permet posar confiança la religió capitalista.
Per altra part, la progressió en el sistema concursal, deixant a part les derivacions als entramats d’influències, té els defectes propis de tot sistema concursal i de la competició en general. Donat el cas de que els procediments de l’elecció de jutges estan preparats per a una interrelació molt concreta entre uns partits i l’aplicació de la justícia, ja sigui més obertament declarada en el sentit d’asfixia pels partits d’extrema dreta o més disfressada en el discurs per l’actual govern de dretes ( la dreta imposa doctrina per la por i l’extrema dreta pel terror per mantenir els status). Així com els monarques d’altres èpoques enviaven exercits de bracet amb missionat papal de tal manera que els regnes participants eren els que feien més destrossa i usurpació, on els jutges no cal dir quina justícia aplicaven, ara l’esperit d’uns és tornar a la capacitat d’aquells abusos, mentre uns altres volen progressar vers una justícia aplicada amb ètica i enfocada l’equitat. De ben segur que hi ha molts jutges encarrilen la seva acció amb principis d’aquest mena més humanitària i pràctica a nivell social, que a pesar de tenir la limitació de les pròpies lleis fetes per interessos del partits, si no tinguessin la llosa franquista que mata i enderroca tindrien marge per aplicar justícia justa que segurament en delictes reals que siguin política o dissidència ideològica ja tenen.
El cost en tots sentits (inclòs el medaller) que té el manteniment de la cultura franquista és forja de ruïna apart de que nivell humanista és infecció pura. Així que una justícia justa és urgent per salvar la qualitat i el futur social, de tal manera que sigui inimaginable de que algú barregi organització social o territorial amb delictes conceptes que en una societat democràtica s’assemblen com un ou i una castanya.

Ara fora convenient que la plantada també la fessin els companys de partits que el TTS ha suspès el tercer grau, no se de quina forma, però hauria de ser una plantada com a mínim de tots ells manifestant-se junts davant el Tribunal Suprem, per exemple.

Que després féssim plantades tots, plantada rere plantada, un seguit d’actes que perdurin en el temps, i a molts llocs a l’hora, arreu del País, com van fer els veïns de la Meridiana amb els talls del carrer.

Un sol acte puntual, com les diades del 11-S de cada any no preocupen gaire a l’estat Espanyol, l’endemà tothom torna a treballar i no ha passat res. Ni tant sols hem embrutat els carrers.

Amb un govern pretesament, supossadament, teòricament progressista-esquerranista, i sobretot centralista, amb els bascos mig comprats, l’Armengol nedant i guardant la roba, i el nostre il·lustre President Ximo Puig, PSOEISTA, donant ara i adés la callada per resposta als problemes territorials-econòmics- culturals desmarcant-se com part dels PPCC, tenim una Espanya “suma i sigue” per a dies. Exactament igual que amb el PP: “Por Dios, por la Patria i el Rei”. Té l’avantatge de que no et trenquen la cara ni et tanquen a la presò …. mentre no plantes cara.

Avui al tn migdia de tv3 remarcant que Urcullu sí que havia anat a l’aquelarre perquè ahir havia aconseguit no sé quins beneficis i Torra no hi havia anat, i les veus d’Iceta i la xusma espanyolista, tot seguit. Per què no han recordat la carta del president al Sanchez? Acabe d’enviar una queixa a TV3 per altres motius. Us l’adjunte: Telenotícies migdia d’avui 31 juliol.
Imatge d’Europa comentant la pèrdua econòmica dels diferents estats. Locutora anomena Espanya com a “país”. Jo pregunto: i Catalunya què és? Espanya és un “país”? No sé què diu el llibre d’estil o com es diga…és una vergonya anomenar Espanya com un país.
Del mateix tema econòmic parlant de la crisi financera, imatge del Banc Sabadell, un banc que ha traslladat la seu fora de Catalunya, i sempre el mateix banc quan trauen imatges bancàries. Per què no trauen imatges de Caixa d’Enginyers, té la seu a Barcelona. Una altra pífia de TV3. Una tv cada dia més espanyola. Fa angúnia mirar-la.