‘La imperfecció, si és autèntica, pot ser molt bonica’

‘Rock, indie, pop, punk, Barcelona’. Són les etiquetes que les defineixen a la pàgina de BandCamp i molt probablement són també la prova que intentar etiquetar la música de Les Sueques no és, en cap cas, feina fàcil. El que sí que podem assegurar és que són contundents, bandarres, descarades, divertides i femenines. La música? Accelerada, melòdica i sorollosa. Les lletres? Sovint enverinades i corrosives. La bateria d’adjectius podria ser molt més llarga sense córrer el risc d’equivocar-nos. Acaben de tornar de Londres, en plena gira del segon àlbum ‘Educació física‘, una ronda de concerts que culminarà el 23 de desembre a la sala Continental de Barcelona. I a partir d’aleshores, es concentraran en la publicació i presentació del tercer i darrer disc, ‘Moviment’, previst per a primers d’any. Un disc, d’altra banda, enregistrat i produït precisament a Londres. En aquesta entrevista, al seu local d’assaig al carrer Pallars de Barcelona, Blanca Lamar (cantant i baixista), Tuixén Benet (guitarra i veus), Raquel Tomàs (teclats) i Pau Albà (bateria), ens ajuden a descobrir una mica més qui són. I ens obsequien amb una cançó en directe, el nou senzill ‘Res’, en ple assaig, que us oferim en vídeo.

—No sembleu gaire sueques, vosaltres… D’on bé el nom?
Tuixén: Home, la Blanca potser sí que té un deix suec, no?
Blanca: No, no en som gens, de sueques, som molt mediterrànies. El vam triar per diverses raons: en primer lloc, perquè hi ha un imaginari col·lectiu sobre l’univers femení de Suècia, un imaginari de dona idealitzada i lliure alhora, el mite de la dona lliure, que fa el que vol i que és respectada; i, en segon lloc, ens agradava per això de fer-se el suec, ens agrada la idea de fer-nos les sueques, sabent que no en som gens.

—Té quelcom de reivindicatiu, doncs?
B: Sí, cert, però sobretot vol ser irònic perquè d’una banda ens agrada la idea de la dona sueca i alhora reconeixem que no en som, de sueques, i que, a més, ens fem les sueques, que ens en desentenem.
Pau: Jo em faig el suec tant com puc, sí. I m’agrada la cosa femenina del nom. Jo també sóc una sueca!
T: Jo trobo que, a més, és un nom molt bonic, sona bé, és femení, plural i col·lectiu.

—Acabeu de tornar de Londres, on heu fet dos concerts, en dos dies, en dues sales diferents: com ha anat?
T: Molt bé, a Londres sempre ens han rebut molt bé. Hem tocat a Montague Arms, a Peckham, acompanyant el llançament del nou senzill dels Phobophobes, ‘Human Baby’; i a The Old Blus Last, a Shoreditch. Dos grans concerts.

(Cançó ‘Tu em caus molt bé’, extracte del concert divendres 2 de desembre a Londres. L’autor del vídeo escriu, a la publicació de YouTube: ‘És impossible que no agradi aquest grup. Impossible. Margo Bloom els ha produït el disc i m’ha recomenat de veure-les en directe. Gràcies Margo!’)

—La connexió de Les Sueques amb Londres ha anat creixent. A més, el nou disc, ‘Moviment’, que es publicarà a primers d’any, és gravat a Londres i amb Margo Broom de productora. Com ha nascut aquest lligam?
B: Ens va triar ella. Ens va conèixer a través dels Phobophobes, que havíem conegut en un dels primers concerts de Londres, i ella ens va fer l’oferta de gravar-nos el disc. Li va interessar com sonàvem i vam pensar que era un gran oportunitat. Això no vol pas dir que per força a partir d’ara gravarem tots els discos a Londres. Ens ha semblat que era bo provar-ho.
T: A mi m’ha fet creure més en mi mateixa, com a guitarrista, i m’ha fet pensar que anàvem bé, pel bon camí. A banda, el fet de fer-ho a fora i d’encarar-te amb un altre context fa que si te’n surts creguis més en tu.
B: Sí, cert, gravar el disc allà amb una productora d’allà t’obliga a explicar-te a fora. I això és bo.

—Com ha influït la producció de la Margo Broom en el vostre so?
Raquel: Ens ha influït molt i de fet crec que es nota força.
P: En les guitarres, per exemple, es nota molt. Les cançons les portàvem fetes, però amb ella les hem treballades i els hem donat sonoritat i cos.
B: Bé, el nou disc és més èpic.
T: Jo diria que és més gran. Nosaltres som més grans i la música també ha crescut.
P: És un pas més en la mateixa direcció, potser més contundent, amb un so més afinat.

—Es diu de vosaltres que sou descarades, punks i fins i tot destraleres…
R: Volem sonar enèrgiques, més que destraleres. Però sí que és cert que als concerts ens podem deixar anar una mica.
P: Sí, però les gravacions també són així. Toquem en directe la Blanca la Tuixén i jo alhora i l’únic instrument que s’hi afegeix després és el piano de la Raquel. Cerquem que sigui un so natural, autèntic. Si gravéssim per separat sonaria molt diferent, molt perfecte, i no és el que cerquem.
B: La imperfecció, si és autèntica, pot ser molt bonica. És l’emoció real. Això passa amb tot. Si algú llegeix un poema de manera molt sentida i intensa segurament s’equivocarà en alguna respiració, no serà perfecte, però transmetrà molta més emoció que no pas algú que llegeixi el poema molt ben llegit, sense errors, però sense emoció.
P: Una cosa és cantar com canten a ‘La Voz’, molt perfectes i impostats, i una altra cosa és cantar de manera més natural i autèntica. No és que una cosa sigui millor que l’altra, depèn del que es vulgui. Les Sueques no volem fer-ho perfecte, sinó fer-ho emocionant.
B: Ei, però que per fer això cal fer molta feina, eh. Que a l’escenari tinguem un punt destraler o enèrgic també és gràcies a les hores d’assaig i de feina que hi ha al darrere.
T: La mateixa Margo ens va demanar que fos així. Hi va insistir molt! Ella només donava la presa per bona si trobava que hi havia una bona energia, que era intensa, encara que hi haguessin petits errors. L’autenticitat és fonamental per a les nostres cançons.
R: Tenim un so molt contundent que pot transmetre un cert gamberrisme.
B: Sí, podem dir que sonem gamberres.

—Del nou disc, ‘Moviment’, només en coneixem una cançó, ‘Res’, que té versió en català i versió en anglès…

P: Sí, ara ha anat així perquè la productora de Londres, la Margo, ens va oferir d’anar a gravar amb ella si a canvi fèiem versions de les cançons també en anglès. Però és circumstancial, nosaltres cantem en català i no canviarem d’idioma.
B: Quan som a Londres fem dues o tres cançons en anglès. Pensem que és bonic i que així també ens poden conèixer millor, qui som, què fem… la nostra sonoritat és en català i el fet d’oferir algunes cançons en anglès també pot ajudar a què des d’altres països descobreixin aquesta nostra sonoritat.

—I la teniu, aquesta sensació, quan sou fora del país? Us entén, el públic?
P: A Madrid, per exemple, cantant en català, ens han rebut sempre molt bé. I a Londres també.
B: Sí, a Madrid i a Espanya la gent ens entén molt bé, agrada molt el que fem, cantant en català. I aquí també!
P: Exacte, d’aquí no ens podem queixar gens, tampoc. Hem fet molts concerts espectaculars.

—De fet, sou ja al programa del Primavera Sound de l’any que ve… Com heu viscut la vostra pròpia evolució?
B: D’ençà del primer concert, al Moog, han passat cinc o sis anys, hem tocat moltes hores, a molts llocs diferents i hem fet tres àlbums. Ha estat una evolució progressiva, orgànica.
P: Cert, i hem picat molta pedra.
T: Amb aquest temps n’hem après molt i hem après a tocar millor juntes. No ho hem planificat gaire, simplement hem anat tocant i hem anat fent tot el que se’ns presentava.

— Aquest 23 de desembre tanqueu la gira del darrer disc, al Continental de Gràcia, amb els Pacífico. Teniu dates ja per a la presentació del nou disc?
B: Bé, sí, però no hi ha res confirmat al cent per cent i no ho podem dir, però un cop hagi sortit el disc, un cop la gent se l’hagi escoltat i conegui les cançons, farem els concerts de presentació, ja ho podeu comptar.
P: Abans del disc segurament publicarem un altre senzill i probablement un nou vídeoclip.

—Quin ha estat el millor concert que heu fet mai?
B: Ui, molts, però en el del Festigàbal d’aquest estiu passat, a la Festa Major de Gràcia, m’ho vaig passar molt bé, hi havia moltíssima gent i va ser fantàstic. A més, era especilament emotiu perquè va ser el resultat d’haver hagut d’anul·lar el concert que teníem previst a l’Heliogàbal, perquè es va tancar.
T: Jo us en podria dir molts! Però recordo que em va encantar un concert a Torelló, la primavera del 2015. Era la presentació del festival Fet, érem a peu pla i vam connectar molt amb el públic.
B: En recordo un altre a Calp, on vam conèixer gent molt maca, que va lluitar molt per a organitzar el concert. De fet, fer gira vol dir això: conèixer gent, llocs i fer xarxa.

—N’hi va haver un en què vau fer pujar el públic a l’escenari?
R: Sí, al del festival Maldaltura, a Llessui!
P: Plovia molt, la gent es mullava, i vam convidar el públic a pujar perquè no es mullés. Però de seguida l’organització va fer baixar tothom perquè no s’ensorrés l’escenari. Va ser bonic perquè no vam parar de tocar en cap moment.
B: Aquell concert també va ser preciós, sí.

—Com componeu les cançons? Teniu alguna manera particular de funcionar?
T: Aquest procés també ha anat canviant. En aquest darrer disc, per exemple, a la primera fase de la composició hi hem treballat sobretot la Blanca i jo juntes, amb el baix i la guitarra. Tot seguit ho compartíem amb el Pau, que ens ajudava a estructurar-ho, i finalment els arranjaments amb la Raquel. Això ha evolucionat amb el temps, perquè al principi quedàvem tots i a veure què sonava.
P: Sí, això varia segons la cançó, n’hi ha que surten d’una improvisació conjunta, però en general vénen elles dues amb una primera idea i l’anem farcint més o menys tots junts.

—I els textos? Les vostres lletres tampoc no solen deixar indiferent ningú…
T: D’això sí que se n’ocupa la Blanca tota sola!
B: Sí, i he de confessar que és la part que més m’agrada. M’encanta treballar amb les paraules.

—Parlant de paraules, si sentiu els següents títols de cançons vostres (el lector pot escoltar-les fent clic sobre el títol), què és el primer que us ve al cap, records, imatges? Comencem: ‘Faldilles i soroll’

R: Ostres… Intensitat!
B: Reivindicació.
T: Pedals, els meus pedals de la guitarra!

—‘Mirall’
P: Homenatge.
B: Melanconia.
T: Doncs jo penso en una posta de sol.

—‘Terrorista’
T: Inicis!
P: Casumdena, jo volia dir el mateix!

—‘I què? Ah!’
T: Encara més inicis!
R: Prehistòria.
B: Exacte, prehistòria.
P: El meu pis de Barcelona!

—‘Cara de cotxe’
T: Doncs… a mi em ve el color groc.
B: El motiu pel qual t’estimo tant.

—‘Cor pelut’

P: Festa!
R: Cop de puny. O… Èxit! Aquesta cançó és un ‘hit’!
B: Un ‘fanzine’, per què és un ‘fanzine’.

—‘Sua la carn’
T: Moviment.
R: Claríssim: ballar!

—‘Res’
T: Em ve al cap el vídeoclip, o sigui, la costa oest dels Estats Units, que és on es va gravar el vídeo
P: Fresc!
B: Sí, exacte, frescor, vitalitat i ganes de ballar!

—Com va sorgir la idea del vídeoclip de ‘Res’?
T: Va sorgir sobre la marxa. Jo vaig ser una temporada a Los Angeles i vaig fer un viatge, força improvisat, amb en Pau Escribano, que de seguida es va apuntar a aquesta idea boja, de Los Angeles a Seattle, amb cotxe. I viatjant vam gravar amb una càmera domèstica. I vam intentar buscar-li un cert relat, una mica de dramatúrgia, que va consistir en què jo em posava una màscara, que és un globus immens, perquè no se’m veiés la cara, i feia cites amb desconeguts a través de Tinder. La idea era que fossin cites reals, però no vam acabar d’aconseguir-ho, per falta de temps, perquè no sempre la gent amb qui interactuava a través de Tinder podia venir on érem immediatament! En qualsevol cas, tots els personatges que hi apareixen és gent que vam conèixer en les diferents parades del viatge. Ens va sorprendre que la majoria de gent no se sorprenia que jo em bellugués amb un globus al cap.

—De les coreografies de Les Sueques i dels vídeos, alguns dels quals han guanyat  premis, se n’ocupa sobretot la Tuixén?
T: Bé, és que jo treballo d’això. Sóc coreògrafa i a vegades dirigeixo vídeoclips. I m’ho deleguen a mi, així també ens estalviem diners.
B: Escolta, no és veritat. No ho fas tu perquè sigui gratuït fer-ho amb tu, sinó que ho fas tu perquè ets tu, ets la guitarrista del grup i al teu cap hi ha dansa i hi ha vídeo. Ets bona i volem que ho facis tu. Forma part del mateix grup que cadascú hi aporti tots els seus talents.
T: En el cas del vídeoclip de ‘Faldilles i Soroll’, els directors van ser Quique Santamaría i Roger González perquè teníem moltes ganes de treballar amb ell i jo vaig fer la coreografia.

—I per acabar, dues proves més, per conèixer-vos millor. El primer, podríeu definir qui teniu al costat amb un color i un adjectiu?
B: Ostres!! Que difícil! Però, vinga, som-hi, la Tuixén: color vermell i… arrauxada!
T: Doncs la Raquel és… verd. I amiga. Amiga com a adjectiu serveix? Amigable no, amiga… O acollidora.
R: El Pau és blau i sensible. I tossut! Però no, tossut no, perquè ho som totes, de tossudes, i molt! Sensible, em quedo amb sensible.
P: Caram! Gràcies! La Blanca és groc i… líder!
B: Oh, que vols que ens casem o què?

—I l’últim: ens podeu dir dues cançons que us estimeu especialment: una de Les Sueques i una d’un altre grup?
P: ‘Ramon’, de les nostres. I d’un altre grup…
B: Jo, ’Mirall’.
T: ‘Tu parles molt’, una cançó que ha canviat nom. Abans es deia ‘Primavera Sound’, perquè s’inspirava en el que havíem escoltat al Primavera Sound.
B: Tu sí que parles molt! Per alguna cosa li vam canviar el nom, no?
T: Bé, es deia així quan encara no tenia lletra. Amb la lletra es diu ‘Tu parles molt’.
R: Per mi, ‘Cor pelut’. I d’un altre grup, ‘Mercè’, dels Vàlius, que em pensava que la diria la Tuixén perquè va fer-ne el vídeoclip.
T: De Palehound, una cançó que es diu ‘Dry Food’, una cançó que em va atrapar i amb unes guitarres que m’encanten. Vaig pensar que era el que jo volia fer amb la guitarra. I, de fet… Una mica ho he fet!
P: ‘Tus pies’ de Joan Colomo, justament perquè no té bateria.
B: M’agrada molt un grup que es diu ESG que té una cançó postpunk preciosa que es diu ‘Dance’. Són noies, fosques i brillants alhora.

—Fosques i brillants… Una mica com vosaltres, no?
B: Ja ens agradaria!
R: Dona, una mica sí, no?
T: Sí, no?

Acabada la conversa, ens conviden a enregistrar un fragment de l’assaig. ‘En un espai tant petit l’àudio serà divertit’, ens avisa en Pau, sarcàstic i somrient. Però com elles mateixes diuen, sovint la bellesa es troba en l’autenticitat, pel broc gros i sense filtres. Doncs així ho fem. I en surt i una versió única, bella i irrepetible, de ‘Res’.

(Vídeo: Jordi Carreño, Júlia Sánchez, Patrícia Serra i Roger Cassany)