“Això era un pescador que tenia un fi un poc capet i esburbat, que pescava amb son pare. Un dia veren un barco no molt enfora d’allà on pescaven, dins el qual se sentia una música molt agradable. Es fi va dir:

—Mon pare, jo vull anar a veure què hi ha a n’aquell barco.

—Està bé, vés, però està alerta que no et succeesca qualque desgràcia.

Diu:

—No tengueu por.

I ja va ser partit a n’aquell barco.

Tant com s’hi acostava millor sentia aquella harmonia que l’havia encativat, però no veia cap persona vivent a bordo. S’hi acostà més i més, hi arribà devora, pujà a dalt i sense veure ningú sentí una veu com a celestial que li deia:

—Joanet, vols venir amb noltros i estaràs bé?”

Així comença la rondalla mallorquina “En Joanet”, una de les 29 rondalles meravelloses de Mallorca que ha publicat i estudiat la doctora Caterina Valriu, una de les millors coneixedores del corpus de la literatura popular illenca, a Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Aquesta història, juntament amb les altres vint-i-vuit que presenta el llibre, va ser recollida el 1894 i l’aplec, lògicament, té una història singular.

La immensa majoria de lectors coneix, ha llegit, escoltat o sentit anomenar alguna de les famoses Rondaies mallorquines de Jordi d’es Recó. És una col·lecció de vint-i-quatre volums publicada per l’editorial Moll que aplega la feinada ingent que va fer mossèn Antoni Maria Alcover (1862-1932) per preservar el patrimoni literari oral de la seva illa. “La flor romanial”, “Es jai de sa barraqueta”, “N’Estel d’or” o “N’espardanyeta” són solament quatre relats dels més de quatre-cents que aplegà Alcover a partir del 1895. Fins aleshores, n’havia publicat de manera esparsa.

Alcover no era l’únic interessat en les rondalles, ni prop fer-hi. De fet, durant el segle XIX hi va haver un esclat a tot Europa de l’interès per la literatura de tradició oral (primer per la poesia i després pels contes) que, amb el temps, es va anar classificant i estudiant de manera sistemàtica fins a trobar-hi les semblances, els paral·lelismes i les concomitàncies. Això ha permès una classificació i ordenació per als entesos i de poder comparar els contes de tot arreu, però en aquells moments la cosa important era recollir totes aquestes històries que corrien el risc de desaparèixer.

I ací entra en joc un d’aquests personatges singulars que marquen la història de Mallorca en molts aspectes: l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (1847-1915). Aquest important membre de la família reial austro-hongaresa (era cosí de la malaguanyada emperadriu Sissí) va arribar per primera vegada a les Illes el 1867, però no s’hi va establir fins el 1871. Comprà unes quantes propietats de la serra de Tramuntana, entre les quals la de Miramar, on en el seu moment Ramon Llull va fundar l’escola de traducció per dotar d’eines de primer ordre els missioners cristians.

Qui sap si imbuït per l’esperit de Llull o per l’esperit científic tan encomanadís de l’època, l’arxiduc va convertir Miramar en un centre de coneixement de tota mena que es va traduir, entre més qüestions, amb la magna obra Die Balearen.

La doctora Valriu explica en la introducció al volum: “L’Arxiduc anys després de la publicació d’aquesta obra magna, en la qual –entre molts altres aspectes de caràcter antropològic– tracta de folklore i concretament de literatura popular, va concebre la idea de publicar una petita antologia de rondalles de Mallorca, una mostra de les narracions que corrien en boca de la gent del poble i que ell considerava un reflex de la idiosincràsia dels seus habitants.”

Per poder fer aquesta antologia, Lluís Salvador d’Àustria va decidir de posar-se en contacte amb el jove professor Antoni M. Penya (1863-1948), fill del molt reconegut Pere d’Alcàntara Penya, un dels prohoms de la Renaixença. El 1894, i amb unes quantes instruccions de l’arxiduc, el professor va engegar la recerca. “Arreplegà prop de cent setanta narracions, de gèneres diversos. Les redactà, tot indicant el poble on les havia recollides però no el nom de l’informant ni cap altra dada, i les lliurà a l’Arxiduc a primers de novembre. El noble austro-hongarès actuà com a editor, les revisà i les ordenà, en seleccionà cinquanta-quatre i les féu traduir a l’alemany, però no sabem qui en va ser el traductor. L’any següent, el 1895, a Wizburg, es publicaren les rondalles seleccionades en dos llibres, un en català de Mallorca i l’altre en alemany”, explica Valriu.

Evidentment, la tasca d’aplec de rondalles mallorquines ja tenia alguns precedents. El més important, sens dubte, és el de Mossèn Alcover, que abans de començar a publicar-ne els vint-i-quatre volums ja havia donat a conèixer dinou narracions orals en publicacions esparses del 1880 ençà. Per això l’obra que presenta Valriu és tan interessant: són peces inèdites recollides per Penya i no publicades.

Explica: “La meva tasca ha estat rescatar de l’oblit aquestes rondalles, transcriure-les, adaptar-les a l’ortografia actual sense que perdessin el caràcter propi de la varietat mallorquina de la llengua catalana, catalogar-les segons els índexs internacionals i estudiar-les en els seus diversos aspectes des del punt de vista de l’etnopoètica, entesa com a disciplina que estudia l’art verbal. També he resseguit –amb la documentació que he tingut a l’abast i que es conserva a l’Arxiu Arxiduc i a l’Arxiu Penya– com i de quina manera es va fer el treball de camp: les rutes de recerca, les rondalles recollides en cada indret, els mediadors que posaven en contacte els informants amb el recopilador, el procés de redacció de les versions, etc.”

En total, la professora Valriu ha aconseguit trobar cent seixanta-nou narracions, les ja publicades i cent catorze d’inèdites, entre rondalles, dites, llegendes i succeïts i explica que entre les que publicà l’arxiduc el 1895, va triar les que li semblaven més mallorquines: “Això esbiaixà la mostra antològica publicada el 1895, en què la temàtica predominant és l’enfrontament entre sarraïns dedicats a la pirateria i mallorquins assetjats per les contínues ràtzies a les costes de l’illa. El treball sobre tot el conjunt de narracions recollides ens ha permès de poder aportar un ampli ventall de materials que quedaren inèdits i que són molt valuosos per als estudis sobre rondallística.”

De tot aquest material, ha seleccionat les vint-i-nou rondalles del gènere meravellós que hi ha a la col·lecció, vint de les quals són totalment inèdites. Valriu ha elaborat una versió que incorpora els elements d’una edició crítica, però sense que entorpeixi la lectura del públic general, i ha fet un estudi individual i detallat de cada rondalla, que també posa cada text en relació amb uns altres de la mateixa mena publicats a tot arreu del domini lingüístic per aportar una visió de conjunt.

Explica: “La nostra aportació amb aquest estudi s’articula en diversos aspectes, entre els quals podem destacar el fet de reunir un valuós corpus fragmentat i en bona part inèdit, editar-lo segons els estàndards dels estudis folklòrics actuals per posar-lo a l’abast dels estudiosos i el públic general, oferir una anàlisi detallada de cada narració per completar i enriquir l’experiència del lector i –en conjunt– contribuir amb aquestes peces inèdites a ampliar el cabal rondallístic català i que es conegui i es divulgui més bé.”

Així doncs, amb aquestes vint-i-nou rondalles meravelloses de Mallorca podem gaudir encara més de tot aquest patrimoni oral que és a la base de la cultura illenca i, a més, passar una molt bona estona llegint-les.