12.03.2018 - 22:00
Suïssa és més que un petit país neutral. És una gran idea. Aquest diumenge, 4 de març, la democràcia directa suïssa ens ha brindat a tots els europeus una lliçó de seny, de respecte i de compromís envers la pluralitat nacional, lingüística i cultural. Una aclaparadora majoria de suïssos s’ha pronunciat favorable a sostenir la SSR (Société Suisse de Radio et Télévision), el hòlding audiovisual públic de Suïssa. És a dir, a continuar pagant el cànon o taxa de 391 euros anuals per a sostenir el servei públic nacional. La iniciativa legislativa contrària, anomenada ‘No Billag’, va ser rebutjada pel 71,6% dels suïssos i la totalitat dels seus 26 cantons. Si hagués guanyat, hauria significat la mort de la SSR a un any vista.
La democràcia suïssa ens té acostumats als referèndums com a eina de participació normalitzada a l’hora de prendre decisions importants. Diumenge, entre les qüestions sotmeses a referèndum a escala nacional, la ‘No Billag’ (pel nom de l’empresa responsable del cobrament de la taxa) era la més polèmica. De fet, els primers sondatges donaven majoria a aquesta iniciativa política sorgida de les seccions juvenils dels dretans Partit Liberal-Radical (PLR) i Unió Democràtica de Centre (UDC).
Els joves plantejaven una qüestió que molts altres de tot Europa –i del Canadà, el Japó o Austràlia, per parlar de països amb audiovisual públic– podrien fer seva: per què havien de pagar un servei públic de ràdio i TV que no utilitzaven habitualment? Els joves ultraliberals apel·laven a la ‘llibertat i la independència’ de cadascú a l’hora d’escollir els mèdia o serveis que els fossin d’interès, pagant-ne l’accés, fossin públics o privats.
Com que la iniciativa es va presentar el 2015, el debat a Suïssa ha estat llarg i viu en un context europeu on la crisi del sistema públic de ràdio i TV es fa cada dia més profunda. L’ofensiva dels grups privats de televisió per a arrabassar audiències i publicitat i la de les noves plataformes tecnològiques transnacionals, junt amb la desregulació i l’onada liberalconservadora per tot Europa, deixen poc marge als defensors de l’interès públic també en el camp de l’audiovisual. Macron, per exemple, ha advertit que França es proposa de reformar a fons el ‘mamut audiovisual’ públic. En general, els dubtes a molts països se centren en l’adequació del tradicional cànon com a font de finançament del servei públic. Però també cal tenir present que a Europa només Luxemburg no disposa de ràdio i televisió públiques.
En tot cas i contra pronòstic, el fet rellevant és que els suïssos acaben de mostrar-se ferms defensors de pagar pel servei públic. Tot i que ni a Catalunya ni a l’estat espanyol el cànon no té cap tradició ni segurament futur, la maduresa suïssa en aquest punt és digna de consideració des de Catalunya i els Països Catalans.
En primer lloc, perquè la SSR és l’única capaç d’oferir a la ciutadania suïssa una informació i una perspectiva nacionals no dependents dels poderosos mitjans veïns o de l’atomització derivada de les xarxes. En segon lloc, per la independència política de la SSR respecte del govern, basada en el finançament pel cànon, que la ciutadania vol continuar garantint. En tercer lloc, perquè la SSR és el hòlding que pot assegurar la continuïtat de l’estructura federal del servei públic, amb les quatre societats regionals per àrees lingüístiques (alemanya, francesa, italiana i romanx). I, finalment, perquè de la SSR i d’una part del seu pressupost (el 10% de 1.200 milions d’euros) pengen 34 cadenes de ràdio i televisió regionals i locals.
El director de la SSR, Gilles Marchand, va comprometre’s a fons contra la iniciativa. Argumentà com Suïssa era un mercat petit i que sense el servei públic ningú no podria fer front a la rapacitat dels mitjans veïns, dels operadors publicitaris i de les plataformes internacionals com Google o Facebook. La qüestió del servei públic, adduïa, és ‘una discussió sobre la ciutadania, sobre la nostra capacitat de tenir coses en comú que no es redueixin solament a pagar per allò que consumeixes. En el fons, el debat és aquest: vivim en un país o en un supermercat?’
En definitiva, la raó de ser de la SSR és la ‘idea suïssa’, com recollia el seu logo fins al 1910. Era i és una referència a l’expressió encunyada per un gran admirador del país, Stefan Zweig, en el seu mai prou celebrat assaig El món d’ahir. Em permeto manllevar l’admirable traducció del malaguanyat Joan Fontcuberta de l’obra de Zweig per repetir amb ell el que deia quan tornava de Viena a Zurich després de la Primera Guerra Mundial: ‘Mai no havia entès tan bé el sentit de l’existència de Suïssa.’ Per què? Zweig escrivia: era ‘la idea suïssa de la convivència de les nacions en un espai i sense hostilitat, aquesta màxima sapientíssima d’elevar, mitjançant el respecte mutu i una democràcia viscuda de cor, les diferències lingüístiques i ètniques a la categoria de germanor’. I exclamava el gran escriptor: ‘Quin exemple per a tota la nostra confosa Europa!’ Era el 1941. Avui, tot recordant l’exili a Ginebra d’Anna Gabriel, i després de celebrar un referèndum com el que dóna nova vida i esperances a la ràdio i televisió públiques –també indirectament a les nostres, en situació tan crítica–, em plau repetir: quin exemple, la idea suïssa!
