La història pendent de Tosquelles

Fa uns quants dies, vaig entrar per primera vegada al pavelló dels Distingits del Centre Pere Mata de Reus, per veure la pel·lícula de Mireia Sallarès sobre Francesc Tosquelles (Reus, Baix Camp, 1912 – Granges d’Òlt, Occitània, 1994), La història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por. Aquests últims mesos la figura de Tosquelles apareix pertot arreu, com si fos el moment històric adient perquè se’n torni a moure el llegat. Tosquelles, el psiquiatre català establert a l’estat francès, el metge que feia parlar, que feia pintar, que feia jugar a futbol, torna al poble i torna a la cultura popular perquè aquesta decideixi què en vol fer.

Descobert a Catalunya per l’artista i gestor cultural Carles Guerra, àmpliament documentat en el llibre de Joana Masó, reinterpretat per l’artista visual Mireia Sallarès, situat per Nora Ancarola en l’exposició “Abans del llenguatge” del Centre d’Art Lo Pati i recuperat també en un reportatge televisiu que aviat es podrà veure per TV3, la figura de Tosquelles, polièdrica i interessantíssima de molts punts de vista, “reapareix” per qüestionar les narratives que utilitzem per gestionar la nostra memòria històrica. Figura potser més coneguda a l’estat francès per l’arrelament de les tesis psicoanalítiques, era pràcticament un desconegut a Catalunya. Hi havia una història pendent amb Tosquelles i sembla que ha arribat el moment.

Tornem a la visita al Pere Mata. L’actual director del centre, Antonio Labad, ens guia per les diverses estances del pavelló, construït a principi del segle XX per Lluís Domènech i Muntaner. Recorrem, amb certa sensació de profanació de la història, les cambres ocupades pels malalts mentals. Ens recorda que el centre es va construir segons les directrius de les tesis higienistes, que reivindicaven higiene corporal, un urbanisme més obert i més contacte amb la natura. Els pavellons de l’hospital psiquiàtric de Reus tenien espais separats segons el tipus de malaltia, la classe social i el sexe. El pavelló dels Distingits, on es projecta el film, és una de les zones on el diumenge es feien els concerts i les representacions artístiques per als “distingits”. Aquest centre psiquiàtric és on Tosquelles va exercir els primers anys de la seua vida professional. On va dir coses com: “Els equips de cura han de ballar sardanes. La sardana es balla. No es tracta de fer-la petar. És una activitat compromesa: no n’hi ha prou de parlar.”

El fet d’entrar en aquest recinte dedicat a la salut mental per veure una pel·lícula ja va en la línia de les propostes de Tosquelles. Deslocalitzar els espais i fer-los habitables per a tota mena de persones. Entrar en el recinte és també, en part, entrar en aquest món aïllat i tancat dels centres mèdics, tot i que les portes siguin obertes. Que un lloc sigui obert o tancat no depèn de les parets i prou, deia Tosquelles. Trencar l’ordre que separa malalts de sans, consciència d’inconscient, expertesa de no expertesa. De fet, va ser Tosquelles qui va introduir en la seva pràctica mèdica un trencament radical de l’ordre jeràrquic entre metges i pacients, a través de les tasques d’autogestió, comissions i clubs de malalts, formació dels curadors, experiments amb el teatre, el cinema i l’escriptura. I en el mateix qüestionament de l’ordre narratiu convencional hi trobem la proposta de Sallarès, que no recupera la figura de Tosquelles amb una descripció lineal dels fets biogràfics, sinó que proposa una especulació basada en un concepte d’Ariella Azoulay, de “la història potencial”. Aquesta història potencial no separa els registres temporals, les persones vives de les mortes, ni la presa de consciència dels continguts de l’inconscient. Podríem dir que la reconstrucció de la figura de Tosquelles es fa gràcies a un desplaçament temporal i performatiu constant. Sallarès acosta els textos de Tosquelles al monestir de Forcades, als peus de la muntanya de Montserrat, als col·lectius de treballadores sexuals, als poetes i als bars de la Catalunya contemporània, i convida tots aquests col·lectius a posar-hi veu i cos. Els fa llegir textos de Tosquelles, recitar i interpretar d’acord amb les experiències viscudes.

Segons Azoulay, l’arxiu no tan sols és el material del passat, sinó també els rastres de la gent que el va crear i dels qui l’utilitzen en l’actualitat. Diu ella que un arxiu és també la llar d’aquesta dialèctica de preservació i cancel·lació. La característica més essencial d’un document arxivístic és no ser apropiable per una sola persona o grup, sinó poder-se distanciar dels punts de vista del poder i estudiar-se com una manera de conviure, de compartir el món amb els altres. Sallarès, precisament, posa en pràctica el que va fer Tosquelles també en el món del biòpic. Polititzar-lo. Visibilitzar les costures de la investigació, eliminar traces de jerarquies imposades, com pot ser la classificació sobre l’expertesa. Així doncs, els qui surten a la pantalla i que reprenen els diàlegs amb Tosquelles no tenen un nom i una professió assignada amb els clàssics cairons periodístics, sinó que entren i surten d’escena sense ser anomenats o classificats.

Simultàniament, aquests dies també he visitat al CCCB l’exposició de Carles Guerra sobre Tosquelles, com una màquina de cosir en un camp de blat, en què se situa el vincle entre el surrealisme i la psicoanàlisi, i fins i tot entre el surrealisme i la política. De fet, el títol ve d’aquesta consigna del surrealisme que era aconseguir de posar una màquina de cosir en un camp de blat. Això és el que havien fet els catalans posant fàbriques als camps. El testimoni oral del metge reusenc, amb el seu francès absolutament catalanitzat, ens guia per les sales. De fet, el seu francès amb accent català volgudament forçat era també part de la seva performance política. Una fórmula parlada per a reivindicar la seua constant sensació de sentir-se estranger.

L’exposició mostra moltes de les peces que es van pintar o escriure al sanatori de Sent Alban, que es va convertir en refugi de pagesos, monges, metges i infermeres, que convivien amb els interns. I és que la pràctica mèdica de Tosquelles, com va dir una vegada a Dalí, era més artística que no mèdica, i implicava atendre no tan sols els malalts interns sinó la comunitat mèdica, entenent que un malalt no ho era perquè sí, sinó perquè formava part d’una societat també malalta. Si ara és el moment de Tosquelles és perquè la història el reclama.