18.09.2024 - 21:40
Quan va fer les primeres fotografies d’un segrest d’autobusos, Ángel Luis Abadia tenia disset anys. Era un veí dels “pisos de la muntanya”, el barri de Can Franquesa de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès). Aquell estiu del 1976, la idea de tornar a segrestar un autobús corria de boca a orella. No era la primera vegada ni seria l’última. La lluita pel transport a Can Franquesa va ser llarga. També al barri veí de les Oliveres. No gaire lluny, a l’altra banda del Besòs, els de Torre Baró patien la mateixa injustícia. El film El 47, de Marcel Barrena, dignifica una història de lluita, la de Manolo Vital, que és també la de molts altres. Quan Vital va fer pujar el bus 47 fins a Torre Baró, uns altres veïns de ciutats i barris metropolitans ja havien segrestat molts altres autobusos, abans. Però, de la majoria, no en sabem el nom. Se n’han documentat pocs, la premsa de l’època no sempre explicava els segrests i, molt sovint, els records dels qui hi van ser, si encara viuen, es confonen amb els anys. Poc es pensava Abadia que les fotografies que faria aquell estiu serien les úniques que es conservarien dels segrests d’autobusos a Santa Coloma.
Quan els veïns de Can Franquesa van baixar fins a la parada del 230 de l’avinguda de Ramon Berenguer amb el carrer de Galícia, davant la residència d’avis, per segrestar el primer autobús, Abadia va començar a disparar la seva Praktica LTL. Eren uns dos-cents. Homes i dones, avis i canalla. També hi havia veïns de Singuerlín. Aquella tarda del 19 de juny de 1976, van segrestar tres autobusos durant mitja hora. Ho va explicar, en una peça breu, l’Avui, i en una notícia més llarga la revista Grama. “Com si de cabres munteses es tractés, els vehicles van pujar per un camí propi d’aquells animals que uneix el final del trajecte de l’autobús amb les altures dels pisos de la muntanya”, explicaven. El tram més complicat eren els cinquanta últims metres del carrer de Garcilaso de la Vega, que desembocava a Can Franquesa amb una pujada impossible i sense asfaltar. Que era impossible que els cotxes pugessin fins allà ho deia la Companyia de Transports de Barcelona. Però els veïns tenien clar que, si demostraven que l’autobús podia fer aquell trajecte i arribar fins als pisos més aïllats, l’administració no tindria més remei que urbanitzar el camí i allargar la línia. Reclamaven una connexió directa de Can Franquesa amb la parada més propera de metro, la de Torres i Bages.
Feia anys que ho demanaven. S’havien manifestat, havien recollit signatures, s’havien reunit amb el batlle, Blas Muñoz, i havien proposat itineraris per a l’autobús. Però per als treballadors de Can Franquesa arribar fins al metro continuava essent un calvari. Abadia també ho patia. Amb catorze anys, el 1973, havia començat a treballar en uns grans magatzems de Barcelona. Cada dia baixava caminant des del carrer de Còrdova fins a la parada de l’autobús 203 del barri de les Oliveres, la que era al costat del camp de futbol, per traslladar-se fins al metro. A més, Santa Coloma només tenia un pont transitable per travessar el Besòs, amb un carril d’anada i un de tornada, que cada dia s’embussava. Per això el segrest d’aquells tres autobusos era una necessitat. L’estiu del 76 no va trigar a presentar-s’hi la policia local i l’armada. Els veïns els van explicar les raons del que feien i no van carregar.
Si en aquell moment Abadia tenia, com a mínim, l’opció d’agafar el 203 de les Oliveres per arribar al metro era perquè la comissió de barri de les Oliveres s’havia guanyat aquella línia segrestant autobusos repetidament. Una vegada, van retenir fins a les deu de la nit, al final de la carretera de la Font de l’Alsina, tres dels cotxes que sortien de Sant Andreu. És per això que, a partir del març del 1973, el 203 va començar a connectar les Oliveres amb el metro: els veïns hi havien lluitat molt. I com els autobusos, tot. Tanmateix, molt treballadors es llevaven de matinada i no tornaven fins passades les nou de la nit, quan ja no hi havia autobusos, i havien de fer tot el camí a peu.
En aquell moment, Abadia estudiava, treballava i col·laborava amb la revista Grama com a corresponsal de barri. Era un jove que havia arribat a Can Franquesa a començament dels 70. Els seus pares hi havien comprat un pis de protecció oficial. Tot el barri ho era. Aquella estesa d’edificis enmig de la muntanya, amb pendents molt pronunciats, l’havia promogut el Patronat Municipal de l’Habitatge quan l’especulació urbanística era la norma. L’administració franquista era corrupta i seguia les lògiques abusives del sector immobiliari privat: molts es van enriquir amb l’allau d’immigrants de tot l’estat espanyol que arribava a la ciutat dormitori cercant habitatge barat.
A Can Franquesa no hi havia cap servei i quedava lluny de tot: de l’ambulatori, dels mercats, de les escoles, de les farmàcies. Alguns veïns s’hi van traslladar enganyats, esperant que la situació milloraria aviat. No va ser el cas de la seva família. Abadia diu que sabien bé on anaven. La seva mare, ell i la seva germana van fer la mudança a peu, carregant-ho tot a pes. Havien estat de lloguer en un altre pis del carrer de Sant Lluís, on s’havien traslladat després d’haver viscut en una habitació de rellogats. El primer d’arribar a Santa Coloma, provinent del petit poble de Bornos (Cadis), havia estat el seu pare. Quan va trobar feina, s’hi va traslladar la resta de la família.
Els obrers no tenien cotxe i Can Franquesa era la perifèria de la perifèria. Del desembre del 1972 al juny del 1977, l’únic autobús que hi arribava era el de la línia 10 de la TUSA (Transports Urbans, S.A.) Anava del carrer de Còrdova, a la part baixa del barri, fins al centre de Santa Coloma, a la plaça de la Vila. Passava un autobús cada mitja hora, entre les sis del matí i dos quarts de deu de la nit, i dos conductors feien tota la jornada: setze viatges cadascun. Els veïns i els conductors es coneixien molt bé, i al capdavall els conductors eren treballadors com els veïns que segrestaven els autobusos. No és d’estranyar que els segrests es poguessin fer sense gaire oposició. El 10 va ser el primer autobús segrestat a Can Franquesa, el 2 d’agost de 1973.
Ho va fer un grup de dones dels cinc edificis del carrer de Menorca, el més alt del barri. L’autobús s’aturava al carrer de Còrdova i no arribava fins als seus blocs de pisos. Durant el dia, quan els homes anaven a treballar, eren elles les qui pujaven a peu carregades amb els cistells de la compra feta al mercat del centre o al Fondo, i amb els nens arrossegant els peus. Les dones van ser protagonistes principals en els segrests d’autobusos, com en tantes altres lluites veïnals, perquè eren les que més patien els greuges del suburbi. Les del carrer de Menorca ja s’havien manifestat abans i no havia servit de res. Aquell dia van omplir l’autobús, van pagar el bitllet i van dir al conductor que pugés fins al carrer de Menorca. “I si m’hi nego?”, els va dir l’home. “Llavors, ja veurem què passa”, li van respondre, segons que va explicar una de les participants en el segrest a la revista Grama. I el cotxe es va enfilar fins al carrer de Menorca i s’hi va quedar fins que va arribar la policia, armada amb metralletes, i es va endur unes quantes dones a la caserna. Dues d’elles van ser jutjades i condemnades, i l’autobús no va acabar pujant fins al carrer de Menorca fins temps després.
D’aquell segrest, com de la majoria, no hi ha cap fotografia. Quan Abadia en va fer les primeres, tres anys més tard, Franco ja era mort i la repressió no era tan dura, però també hi havia por. Els segrests del juny del 1976 no van tenir l’efecte esperat. Així que uns dies més tard, el 5 de juliol, quatre-cents veïns van segrestar dos autobusos més de la 230. A un dels vehicles se li va trencar la suspensió del darrere. Els veïns protestaven amb pancartes que deien “Can Franquesa vol autobusos” i “Volem autobusos fins al metro”. La policia les va requisar, però no hi va haver incidents. En l’arxiu fotogràfic de Grama, que és al Museu Torre Balldovina de Santa Coloma, hi ha nou fotografies d’Abadia. Només una està datada l’any 1976 en el revers, sense cap més detall, així que no és fàcil saber quines corresponen als segrests del juny i quines del juliol, perquè l’acció va ser la mateixa. Algunes estan fetes amb un objectiu 135 mm, segons que explica el fotògraf. Ell era més lluny que no sembla i, la gent, no tan junta.
Abadia va revelar les fotografies a l’habitació fosca de la redacció de Grama. En va aprendre amb altres grans fotògrafs, com Pedro Madueño, Fernando Montenegro o Juan José Pastor. “Cobràvem tant de Grama, que ens n’anàvem a comprar nosaltres mateixos els líquids de revelar i els Tri-X al Salvador Serra”, recorda, fent-ne broma. Però les imatges dels segrests no es van arribar a publicar mai a Grama. Van quedar en un racó de l’arxiu fotogràfic per a la posteritat. Ell tenia el cuc de retratar allò que veia al seu entorn. El juny del 1977, van tornar els segrests del 230 a Can Franquesa per a aconseguir la connexió amb el metro durant uns quants dies, i Abadia ho va tornar a fotografiar.
El dilluns 6 de juny, els veïns es van apoderar dels tres autobusos de la línia i els van fer pujar dalt de tot el barri. Els van retenir durant més de dues hores, fins que la policia va carregar i va dissoldre la protesta. L’endemà, no tan sols van tornar a portar els autobusos fins al barri sinó que, acompanyats d’un miler de persones, els van fer desfilar fins a l’ajuntament amb el propòsit que el batlle fes de mediador amb la Companyia Municipal de Transports de Barcelona, segons que va recollir el diari Tele-eXpres. El tercer dia, dimecres, van segrestar un total de nou autobusos. Com que la companyia va retirar els tres vehicles de la 230 que s’havien endut els dos dies anteriors, uns 300 veïns de Can Franquesa, la majoria dones, van fer pujar fins al barri tres cotxes de la línia 203. Després, van baixar manifestant-se fins al centre de Santa Coloma i van segrestar un altre comboi de la 130 per pujar-lo al barri. La policia va tornar a carregar i van fracturar dues costelles a un nen. Una embarassada també va ser ferida. Al vespre, els veïns van segrestar cinc autobusos més.
L’endemà, el batlle va voler visitar les condicions de Can Franquesa. Als murs de contenció hi havia pintades contra la policia i reclamant autobusos. Els veïns, indignats, li van apedregar el cotxe oficial. La situació s’havia radicalitzat tant que la TUSA havia tallat també el servei de la línia 10. El periodista Eugeni Madueño en va fer una crònica al Tele-eXpres i les dues fotografies que ho il·lustren són d’Abadia. L’endemà, el batlle Blas Muñoz va trobar una solució que inicialment era inviable: l’Entitat Municipal Metropolitana va autoritzar que la TUSA connectés Can Franquesa amb l’estació de metro de Torres i Bages, passant pels carrers de Còrdova i Menorca. L’impossible, amb la lluita, esdevenia una realitat.
L’any següent, Abadia se’n va anar a viure amb la seva família a un pis més cèntric. El fotògraf dels segrests de Can Franquesa no es va dedicar professionalment al fotoperiodisme. Quan va acabar l’institut, va començar psicologia a la universitat i durant anys va ser cap de personal dins els grups d’El Corte Inglés. Grama es va nodrir de molts com ell, que van dedicar alguns dels seus millors anys al periodisme popular. Abadia va acabar marxant de Santa Coloma el 1997 i ara, ja jubilat, viu a Lleó. Si no fos per la inquietud que tenia per retratar el que veia al seu entorn, probablement, no hi hauria cap imatge de la lluita històrica de Can Franquesa pel transport.
