30.01.2024 - 12:45
|
Actualització: 30.01.2024 - 12:46
El músic i divulgador Ramon Gener (Barcelona, 1967) és un autèntic home del Renaixement. Llicenciat en humanitats i ciències empresarials, va formar-se musicalment al Conservatori del Liceu, on va començar a tocar el piano a sis anys. Deixeble de Victòria dels Àngels, després d’una carrera com a baríton, va preferir guardar les partitures i dedicar-se a la divulgació de la música clàssica i l’òpera, faceta que el va fer conegut pel gran públic, especialment amb el programa de Televisió de Catalunya Òpera en texans, que va marcar una època.
Tot i que n’ha fet uns quants, de programes –This is Opera, This is Art, 200, Una noche en el Prado i, el més recent, Això no és una cançó–, ha col·laborat en espais radiofònics de RNE i RAC1 i ha publicat uns quants llibres –Si Beethoven pogués escoltar-me, L’amor et farà immortal i Beethoven, un músic sobre un mar de núvols–, encara no s’havia atrevit a escriure cap novel·la. I el debut arriba amb premi sota el braç. Història d’un piano ha obtingut el XLIV Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, amb la unanimitat d’un jurat format per Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Isona Passola, Núria Pradas, Gerard Quintana i Carme Riera, i amb Emili Rosales com a secretari amb vot.
Un instrument centenari
“Un bon dia vaig pensar que per què no podia escriure una novel·la”, ha confessat Gener amb la veu una mica enrogallada per l’emoció de rebre el guardó i potser per un fred que no acaba d’arribar. Confessa que el procés d’escriptura li ha costat “Déu i ajuda”. I explica: “Cada dia, abans d’anar al lavabo o de fer un cafè, baixo a la biblioteca on tinc el piano, l’obro i li dic bon dia.” Un dia va descobrir que aquell piano Grotrian-Steinweg fabricat a Brunsvic, Alemanya, li demanava que expliqués la seva història.
Aquell piano de cua, que havia comprat en un estat lamentable, fet una coca, quan va ser restaurat va revelar algunes sorpreses. “Vam trobar-ne el número de sèrie, 31887, i la data de fabricació. Havia estat fabricat el 1915, durant la Primera Guerra Mundial.” Al costat d’aquesta data, Ramon Gener hi va trobar una altra cosa que hom no espera trobar, no pas en un piano, sinó enlloc. “Aquell secret va ser el tret de sortida d’una recerca, que ens va portar a la meva dona i a mi a Alemanya, a la fàbrica on havia estat creat, però, sobretot a descobrir la història d’Europa al segle XX, passant per França, Alemanya, Anglaterra, Polònia i Catalunya.”
Autobiografia d’un piano
La novel·la ressegueix la història del piano durant més de cent anys. “Un piano és una màquina del temps, alguna cosa més que un instrument, un objecte per a recordar els que no hi són”, diu. Gener també ha presentat la seva primera narració de ficció com una història de redempció de tots els qui van posseir el piano abans que ell.
En aquesta epopeia europea, l’autor és un personatge del relat, que no és, en cap cas, una autobiografia, tot i que el Ramon Llull admet tant obres de ficció –novel·les i narracions–, com de no-ficció –assaigs, memòries, biografies…– originals i inèdites i escrites en català. Sigui com sigui, assegura que Història d’un piano és l’autobiografia d’un instrument i de tots els qui l’han envoltat durant més de cent anys. Persones sorprenents, que han viscut els moments més transcendentals de la història del segle XX, potser d’una manera anònima, però en moments que ens colpeixen a tots. “Amb aquesta Història d’un piano intento parlar de tots els qui van tenir el piano abans que jo.”
La ficció per a omplir els forats de la història
“Tot allò que hi passa és real, però la meva investigació va arribar on va arribar.” Per això ha admès que, allà on no arriba la realitat, va haver d’omplir els forats sempre basant-te en la realitat. “Tots els noms que hi apareixen són reals. Els personatges viuen i moren en aquest escenari del segle XX, però en aquesta novel·la hi ha un anhel d’immortalitat que produeix la música. La novel·la mira d’immortalitzar tots els qui van dotar el piano de tarannà.”
Aquest desig d’immortalitat que Gener ha volgut imprimir en la novel·la, té a veure amb la manera com ell percep el poder de la música: “A tots els qui som avui aquí, i no vull semblar un predicador, ens agrada la música. No hi ha ningú a qui no li agradi. Sense la música la vida seria un error, va escriure Nietzsche.” Per això, amb la seva seductora capacitat de suggestió, l’home que va entrar en el món de l’òpera amb uns Levi’s, recordava: “Quan escoltem una cançó sentim que aquella cançó ens interpel·la només a nosaltres. La música té el poder de parlar a tothom i individualment a cadascú de nosaltres, perquè cadascú és diferent de l’altre.”
Dotat amb 60.000 euros, el nou premi Ramon Llull arribarà a les llibreries el 6 de març editat per Columna, i també és previst que sigui traduït a unes quantes llengües.
