La història del mural de l’1-O refet quinze vegades d’atacs i agressions

Aquesta és una història de resistència i compromís. La protagonitzen uns veïns que l’1-O van defensar l’escola Mestre Enric Gibert i Camins del barri barceloní de Sant Andreu, un col·legi electoral on van votar 4.462 persones sense cap càrrega policíaca. El 30 de setembre de 2018, els veïns més mobilitzats s’hi van retrobar per commemorar el primer aniversari del referèndum amb tallers i una xocolatada. També van pintar el mur d’un solar que hi ha davant per davant, a la cantonada entre els carrers d’Irlanda i del Vallès. Volien que fos un mural tan inclusiu com fos possible. Per això van posar-hi els resultats de l’escrutini del col·legi i un missatge: “Aquí vam defensar el dret del poble a decidir.” Uns quants dies abans van demanar a Eudald Serrasolsas, grafista i pintor del barri, si en podia fer el disseny. Aquest nonagenari, fundador del grup de pintors Taca, va dibuixar sobre el paper una filera de votants de tota mena, amb uns traços pensats perquè els veïns poguessin reproduir-lo a escala al mur. Llavors ningú no sospitava que el mural esdevindria tot un símbol, ni que l’haurien de refer sencer o reparar-lo parcialment més d’una quinzena de vegades a causa dels atacs que rebria. Han passat tres anys i, malgrat tot el que han viscut, el mural hi és.

Pintar-lo no era tècnicament fàcil. Van perfilar el disseny amb projeccions d’ombres sobre la paret que té, a més, un arbre al davant que complicava l’escomesa. “Va quedar molt bonic. La gent va quedar contenta”, detalla David Chivite, un dels impulsors del mur. Però l’endemà, el primer d’octubre, es van trobar que la brigada de neteja de l’Ajuntament de Barcelona repintava tota la paret. Algú va demanar que l’esborressin? No ho han sabut mai, però suposen que va ser algun veí, molest, qui va fer la trucada. La gent es va encendre. El grup de WhatsApp va començar a bullir: “Aquesta nit, tornem-hi!” I el van refer de dalt a baix, aquesta vegada amb la facilitat que els donava la foscor per a les projeccions. L’endemà, el barri es va despertar amb la segona versió del mural, amb un llaç groc. L’havien salvat, però necessitaven esbrinar si algú havia ordenat d’esborrar-lo. Van posar-se en contacte amb el districte. Els van respondre que havia estat cosa de la brigada i, d’alguna manera, van obtenir un vist-i-plau informal perquè es mantingués el mural, tot i que mai no n’han tingut un permís oficial ni saben de qui és el solar. L’ajuntament va haver de justificar-se públicament per l’actuació de la brigada: Laia Ortiz, aleshores regidora de Sant Andreu, va al·legar que no es podia atribuir “l’actuació puntual d’un servei de neteja a una persecució política”, com va recollir Betevé en aquest vídeo.

Dos dies després, hi va aparèixer una pintada: “Colpistes”. Allò els va obligar a peregrinar per unes quantes botigues amb un tros escrostonat per a trobar pintura del mateix color del fons de paret. “Ara ja podem refer-lo les vegades que calgui”, es van dir, satisfets. Van esborrar l’atac i, després, van aparèixer més gargots que van anar cobrint. En aquell moment calien diners per a la caixa de resistència, i hi van col·laborar. “Vam fer samarretes amb el mural, les vam passar per grups de WhatsApp de gent coneguda i en vam vendre 250”, relata Núria Domènech, membre del grup de veïns. També en van fer una bossa de roba.

Per la festa major del barri van convocar tothom qui n’havia comprades per fer-se una fotografia conjunta davant el mural. La feliç treva va durar poc. El 2019 van aparèixer unes pintades anarquistes que els van estranyar molt. I a l’abril, algú va esborrar el mural sencer: un altre cop, tota la paret blanca. Era enmig de la campanya electoral per a les eleccions del 28-A, i van pensar que potser hi tenia a veure la proximitat de l’escola, que és col·legi electoral.

I ara, què? Provisionalment, van escriure-hi: “1-O: ni oblit ni perdó. 4.462 vots”, mentre guanyaven temps per a refer-lo. Allò també era un experiment. Si la raó eren les eleccions, la brigada el tornaria a esborrar. Però de seguida algú altre hi va fer un estrany mural alternatiu que feia referència a l’escola: “25 anys escola Mestre Gibert”. I sí, va tornar a passar la brigada. I el mur va quedar net. El dia que van començar a pintar la tercera versió del mural era principi de maig. Tampoc no va ser un vespre plàcid. De sobte, es va presentar la Guàrdia Urbana. “Van aparèixer amb un cotxe camuflat i ens van preguntar si teníem permís”, explica Chivite. En aquell moment hi havia un conseller del districte de la CUP que va fer una trucada, se’n va fer responsable i els agents van marxar. A la paret del costat van pintar nou flors grogues i van escriure-hi “llibertat presos polítics i exiliats”.

Després, va venir una etapa de relativa tranquil·litat, amb algunes pintades boicotejadores (“Foc a la democràcia”, “Mort a la democràcia”, en castellà) que resolien amb els pinzells carregats de paciència. Un dia de setembre va aparèixer un missatge en castellà que deia: “No per molt matinar, gora eta militar”. I un diari espanyolista en va fer una notícia falsa. Situaven la pintada al domicili del president de l’associació catalana de víctimes del terrorisme, José Vargas. Albert Rivera en va intentar treure profit polític tot difonent-lo, però uns quants veïns van destapar l’engany a les xarxes. El mateix Vargas va confirmar llavors a VilaWeb que el mur no era a casa seva sinó “al costat”.

En aquell moment ja era evident. La batalla pel mur seria més llarga i complicada que no haurien pogut imaginar. Per tant, per facilitar-ne les restauracions que vindrien, els veïns van fer patrons del dibuix a mida real amb cartolines. El temps els va donar la raó: van continuar apareixent pintades, i ells van perseverar. Per què? Andreu Toneu, veí del barri, admet la decepció política d’aquests anys, però al mateix temps la seva capacitat de resistència. “Desil·lusió sí, però no ens quedarem a casa. I això n’és una mostra”, diu. Núria Domènech se sent decebuda pels polítics, però assegura que continua al peu del canó de les mobilitzacions. El mural n’és una. “Les petites coses poden moure molt. S’ha de mantenir i no defallir”, opina. Chivite ho raona així: “Les coses arrosseguen la gent quan hi ha actitud i moviment. Quan prens la iniciativa, la gent s’enganxa al carro. Quan vas somicant i lamentant-te és quan es desenganxa perquè té coses millors a fer. El mural és això: vam ser-hi i hi som.” Segons Toneu, aquest dibuix és memòria històrica, gràfica. I no volen que ningú l’esborri. Però la resistència els ha portat feina. Perquè les agressions al mural van continuar.

El primer d’octubre de l’any passat, algú va escriure el nom d’un partit d’extrema dreta a les paperetes que porten a la mà els votants dibuixats. I poc després d’allò, tot coincidint amb la formació dels grups d’oposició al tall de l’avinguda de la Meridiana, que no és gaire lluny, tot es va complicar encara més. El març d’enguany, el van trobar tot guixat de pintura groga i amb una bandera espanyola al capdamunt. No en quedava res. Però ells van pintar el mural una altra vegada. La batalla continuava. “Devien veure que, amb el groc, era relativament fàcil de refer el mural”, raona Anna Domènech, veïna de Sant Andreu. Al cap de pocs dies d’haver-lo restaurat, el mur va tornar a aparèixer encara més desfigurat, amb una altra bandera espanyola presidint la desfeta de les antigues figures, però aquesta vegada amb pintura verda i vermella. En un vídeo penjat a les xarxes, reivindicaven la gesta les autoanomenades “brigades de neteja” espanyolistes. El títol de la gravació era tota una provocació: “Tu pintas nosotros te lo mejoramos” [sic] (“Tu pintes, nosaltres t’ho millorem”).

I els veïns van refer el mural, una altra vegada. No havien passat ni quinze dies, que va tornar a aparèixer destrossat. Totalment guixat, aquesta vegada, amb pintura negra. Els veïns no dubten que n’havien volgut esborrar totes les traces perquè fos més complicat de refer-lo: ho havien fet a consciència i amb la pressió d’un extintor. Ho saben perquè el mateix grup espanyolista va penjar un altre vídeo en què es veia com ho feien. Amb el títol, els adreçaven un altre missatge: “Para cabezones nostros…” [sic] (“Per a cabuts nosaltres”). La reparació es complicava. Mentre pensaven què hi podien fer, hi van escriure: “Aquest mural no agrada al feixisme”. No se’n podia recuperar res. Però, per enèsima vegada, van pintar el fons blanc i van sofisticar la restauració. Un ebenista els va fer unes plantilles amb planxes de fusta, molt més resistents. Des de llavors, poden refer-lo del bell nou de manera molt més ràpida, amb pintures d’esprai. Va ser així com el van recuperar el maig passat. I per a sufragar les despeses materials, van vendre domassos per als balcons.

Tres dies més tard, el mural va rebre un altre atac amb extintor. Acció, reacció: els veïns el van repintar. Allò va començar a convertir-se en un problema per als vianants, perquè els detractors del mural deixaven la vorera plena de pintura. A mitjan juliol, tot es va complicar encara més: van ruixar el mur amb oli per a motors. La vorera relliscava i era impossible de repintar la paret.

“La van inutilitzar”, continua Chivite. No podien fer gaire cosa més i van decidir d’esperar que la calor de l’estiu ho anés xuclant tot. A l’agost, va aparèixer excrement de gos sobre el “sí” del mural. Van passar els dies, l’oli es va assecar, van netejar el mur amb sabó i hi van tornar. Des de llavors, no hi ha hagut cap més atac com aquell. Només algunes guixades menys agressives que han tapat amb paciència. No pensen deixar que es perdi, ho tenen molt clar: “No podem permetre que uns feixistes ens vinguin a fer malbé el mural. Si algú se’n cansa, que siguin ells”, afirma Chivite. Tenen un lema: “Ho tornarem a refer”, bromeja Toneu.

Un mural és memòria popular. Parets que parlen, carrers que recorden. “Per a nosaltres, significa que allò que vam fer l’1-O és història. I aquesta història ha de quedar reflectida en algun lloc de Catalunya. A Moià hi ha una altra paret molt important, i a Cadaqués una altra, i nosaltres aquí, a Sant Andreu, volíem que en quedés constància”, explica Toneu. La perseverança dels veïns l’ha convertit en un lloc emblemàtic. Una prova d’això és que preveuen de fer-ne una reproducció en una de les parets interiors del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, on hi ha l’arxiu històric del barri. Per a aquest grup de veïns, l’1-O no va ser una anècdota i creuen que la gent no s’ha mogut d’allà on era. “Donant suport al mural, hi ha gent que vota ERC, gent que vota la CUP i gent que vota Junts”, assegura Anna Domènech. I pregunta: “Si nosaltres som capaços de fer-ho, per què no es pot traslladar a unes altres esferes?”

Tenen clar que l’1-O va marcar un abans i un després. Encara s’emocionen quan recorden la gent autoorganitzada, els veïns que vigilaven els carrers i portaven menjar a aquells qui defensaven l’escola. “Hi va haver un moment que teníem 150 avis al vestíbul, asseguts a les cadires del menjador”, explica Anna Domènech, i va ser llavors quan van començar a córrer vídeos de les càrregues policíaques. En aquell moment van demanar a la gent gran i als nens que marxessin a casa. “Tu creus que es movien? Deien: jo votaré”, hi afegeix Núria Domènech. Quatre anys després, l’1-O representa moments compartits, emocions col·lectives que encara els posen la pell de gallina, una il·lusió desbordant que no s’esvaeix. “La gent era conscient de la força que tenia. Podia passar qualsevol cosa. Era una revolució. És aquest, el record: el dia en què les coses van poder canviar”, relata Chivite. A Sant Andreu, tot això es preserva, concentrat, en la potència d’un mural.