La història de les paraules: ‘sortir’ o ‘eixir’

Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. En aquesta fitxa, els professors no tan sols ens informen que l’ús de ‘sortir’ al Principat i a les Illes és relativament modern, sinó que ens regalen una magnífica lliçó d’història de la llengua.

A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací. Si voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.

Eixir   Eixir/Sortir  Sortir

És un fet ben conegut que els valencians usen eixir quan els catalans i mallorquins diuen sortir. Aquesta és, almenys, la idea general, però cal matisar-la.

Eixir és el representant del llatí EXIRE ‘anar fora’ (al qual, en la Romania, li han fet darrerament competència els verbs SALIRE i SORTIRI) i és un verb de nissaga ben genuïna. Fou l’expressió normal a tot el domini català fins fa ben poc de temps (un parell de segles), quan el català central l’abandonà en profit de sortir, tot i que hi resten vius molts derivats del primitiu, com ara eixida ‘galeria’. La solució sortir s’estengué ràpidament a la major part del Principat i a les Balears, mentre que els representants d’EXIRE van romandre, a grans trets, al País Valencià, a la franja d’Aragó i al rossellonès (amb la forma íxer).

És inexacte de dir, com el DECat fa (s.v. eixir), que sortir també s’usa a Castelló de la Plana. Aquí sortir vol dir ‘eixir impetuosament’, que és la significació tradicional d’aquest verb; hom hi exclama, per exemple, m’ha sortit una purna quan salta del foc una espurna, però mai no és emprat en el sentit d’anar a fora.

Resulta difícil d’explicar el canvi semàntic que han sofert els representants del llatí SORTIRI tant a Catalunya com a França, on també issir fou expulsat al segle XVI pel nouvingut sortir. En un principi SORTIRI significava ‘llançar sorts’, ‘resultar’, ‘brollar’ i el pas a ‘eixir’ no és gens manifest; s’ha proposat de veure-hi una formació sobre el participi SURRECTUS > SURCTUS del verb SURGERE. Però el vocalisme en -u- fa dificultat i no es pot prescindir de SORTIRI. —Vegeu FEW, s.v. exire i sortiri; DECat, s.v. eixir i sortir.

Vegeu també:

—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)

—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)