26.07.2016 - 22:00
|
Actualització: 30.04.2024 - 13:23
Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. Potser el mapa de ‘mullar’ i ‘banyar’ us semblarà un galimaties. No patiu, si llegiu l’explicació que hi ha a sota ho veureu tot clar: com passa més vegades, el català insular i meridional es manté més fidel a l’etimologia. Això que al Principat és ‘mullar’, a la resta és ‘banyar’. I, per tant, ‘moll’ té significats ben diferents en un lloc i en un altre.
A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací. Si voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.
Banyar (‘mullar’) Banyar (‘mullar’)
Banyar (‘mullar’)/Mullar (‘mullar’)/Mullar (‘humitejar’) Mullar (‘mullar’)
D’acord amb la llengua antiga, banyar és el verb que expressa el sentit d’entrar l’aigua o un líquid qualsevol en contacte amb alguna cosa i penetra en el seu interior o roman adherit a la superfície (cf. un text oriental com el Decameron de 1429: «Guardau què deyts, car jo·l viu mort davant la mia porta, e de moltes puntes de coltell ferit, e·l tenguí en aquests braços e de moltes làgremes li banyé la sua cara morta», ed. Massó Torrents, p. 196). Així, amb aquest valor, s’ha mantingut a Mallorca, al País Valencià i a una bona franja del català occidental (cf. el valencià Antoni Canals: «humectada e banyada», Valeri Màxim, II, p. 277). Però avui a Barcelona i a una gran part del territori oriental ha estat substituït en aquest sentit per mullar, mentre que en realitat aquest és un derivat de MOLLIS ‘flexible, tou, bla’ sobre el qual es va fer un MOLLIARE. És, doncs, la zona innovadora la que s’ha imposat (cf. «mon cavall era tot muylat de suor e axí com pluge corria de gotes», Històries Troianes, p. 88).
En un començament mullar era només ‘ablanir’, però una insensible evolució semàntica acabà per imposar-se en el català central. Joan Veny (1960: 143), comentant la frase del Tirant «Si torna a ploure, tota us banyareu», diu que aquesta és completament comprensible per a un mallorquí o un castellonenc, però per a un català oriental hauria de convertir-se en «si torna a ploure, tota us *mullareu».
En les regions conservadores, mullar, d’acord amb l’origen etimològic d’ablanir el pa en la sopa, té la significació d’impregnar un aliment en un líquid, sucar.
El primitiu moll, que en aquestes terres és ‘bla, tou’ ha passat en català central a significar ‘xop, impregnat d’aigua’, cosa que més d’un cop ha donat ocasió a situacions incòmodes. Una frase, com la sentida a una catalana en Castelló, «aquest nen és tot moll» resulta incomprensible per a qui no tingui un coneixement ampli de la realitat de l’idioma.
És clar que en la llengua literària són possibles els usos intercanviats de mullar i de banyar (vegeu-ne exemples al DCVB, s.v.) i àdhuc en la llengua medieval hi ha passatges on la separació que s’ha traçat ací no és tan nítida.
Vegeu també:
—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)
—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)
