La història de les paraules: ‘gla’ o ‘bellota’

Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. És un luxe poder llegir aquesta llarga explicació dels autors, dedicada a persuadir el lector que la forma ‘bellota’ és ben correcta i genuïna, malgrat haver estat menystinguda pels diccionaris del Principat. La profusió d’arguments i de citacions aportats per Perea i Colón és realment convincent.

A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací. Si voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.

Bellota  Gla  Àndel

En català la designació del fruit dels arbres del gènere ‘quercus’ (alzina, roure, coscoll, etc.) és doble: gla o aglà (antigament glan) i bellota. És una qüestió de diatopisme, de distribució territorial; tenim una relació dialèctica en què es troben un llatinisme (derivat de GLANS, GLANDIS) i un arabisme (procedent de BÄLLÛTA).

Si es consulta l’article gla del DCVB es comprova tot seguit que es tracta d’un mot ben genuí de la llengua, el qual ja és atestat a Ramon Llull, Bernat Desclot i en altres autors clàssics com ara Bernat Metge. L’actual repartició geogràfica del lexema, amb les variants aglà, glan, aglan i llurs derivats, en confirma l’arrelament. Hi ha una continuïtat històrica i una extensió territorial provades. La a protètica és deguda a la presència de l’article: la gla > l’aglà [cf. la nou > l’anou].

En canvi, el sinònim bellota (i les variants formals billota, abellota, abillota) no té en els diccionaris històrics la mateixa ufana, i més d’un catalanoparlant creu de bona fe que és un terme espuri, pres del castellà, amb tanta major raó que el DGLlC de Pompeu Fabra (1932) no el registra, i no cal dir que també els diccionaris de sinònims, com el de Santiago Pey i de Manuel Franquesa o el de la casa Vox, ignoren bellota; el mateix succeeix amb el diccionari castellà-català i català-castellà de l’Enciclopèdia Catalana. Només ara, i sota la pressió d’algun del seus membres, l’IEC ha acceptat amb la boca petita d’incloure’l en el Diccionari del 1995.

Des del segle XIV es troba ben atestat el mot bellota a València i a altres indrets del domini català. En els Establiments de Morella apareix la documentació més fidedigna i més pintoresca: en un dels apartats dedicat a «De no abatre bellota» s’estableix que no es pot abatre en determinats llocs del terme de Morella propi i aldees, «ço és bellota de roure tro al dia de sent Luch, e bellota de carasca tro al dia de Omnium Senctorum» sots certes penes. I prossegueix que en les dites penes i prohibicions:

«Emperò no·y sien enteses viandants que passaran per lo camí o per lo bosch, que aquella aytal ne puxen collir per a son mengar, e tro en quantitat de un quartal estant en lo bosch. E encara que tot hom pugue collir bellota e muntar en les carasques per collir aquelles ab la mà e sacodir sens vergua o pertxa» (ed. Sánchez Adell 1954: 259-260).

No es pot abatre tanmateix amb vergues i perxes.

Vegem com ha tractat la nostra lexicografia el terme bellota. Ja s’ha dit que el diccionari de Pompeu Fabra no el va acceptar mai. L’atenció que el català bellota ha rebut per part de Coromines mostra bé l’esplendor i la misèria de la faena lexicogràfica. Al DECat diu:

«Bellota, ‘gla’ mot valencià i ribagorçà de l’àrab ballûta ‘ id’. 1a. doc. 1472, Joan Esteve. (Vegeu DCEC I, 472). Hi afegeixo dades catalanes, etc. en el DECH».

Malgrat les dades catalanes que s’hi prometien, el DECH proporciona un nou desengany. Vet-lo ací en forma literal:

«Igual arabismo [sc. que el castellà] en port. bolota y cat occident. y val. bellota [1575, Onofre Pou, Thes. Pu., 6]».

Deixant de banda la dansa cronològica, que recula, s’ha avançat una miqueta a comprovar que bellota ja no és solament valencià i ribagorçà sinó també propi del català occidental. En realitat s’estén per tot el català occidental i també per Eivissa com ho confirmen els Quaderns de camp el 1922 a Sant Antoni de Portmany.

El nostre bellota apareix en un text del segle XIV, que no es pot datar amb seguretat: el Libre de les medicines particulars, traducció del tractat aràbic d’Ibn Wàfid. La versió ha de ser valenciana perquè usa algunes paraules típiques com ara tramús (i no ‘llobí’) o oroneta (i no ‘oreneta’). Exposa de «les belotes e les garrofes e totes fruytes que estrenyen».

És interessant el text del dominic valencià fra Antoni Canals, traductor de Valeri Màxim (1396). Parla del tirà Dionysius de Siracussa el qual:

«no confiant-se en los barbres [barbers] mostrà a ses filles de raure e tondre los cabells. E com eren crescudes de edad de XIIII anys, no gosant comanar lo rahor en lurs mans, instituí e ordenà que no li tocassen la barba ab les mans, mas que ab bellotes o glants bullents e foguejants, li cremassen los cabells de la barba » (II, p. 368 = lib IX, cap. 14).

[«Dionysius tyrannus metu tonsorum filias sujas detondere docuit. quas ipsas, postquam adultae aetati adpropinquabant, instituit ut iuglandium nucum putaminibus candentibus barbam sibi et capillos adurerent»].

A València, bellota és un terme que sovinteja en la documentació. En un inventari de béns del 1429 ja s’esmenten les bellotes, amb sentit figurat, com un ornament:

«Item un altre cofre vert e negre ab senyals de bellotes en lo qual atrobam les robes següents: Primo tres tovalles d’estopa empallolades per a taula redona de sis palms de larchr cinch d’ample cascuna, velles» (Sanchis Sivera 1912: 229).

Del 1489 és el Liber elegantiarum de Joan Esteve, que addueix «bellotes o garrofes».

El diccionari de Nebrija-Busa del 1507 duu:

«Bellota o aglan o alzina = glans .dis»; «Belloter arbre d’ells. Arbor glandifera. Bellota en grec= balanus».

En unes Instruccions de la Universitat del Regne de Mallorques del 1527 s’especifica que:

«lo ofici dels jurats fos fet en lo modo y forma que son creats, enseculats e trets los teulers, ço és ab faves o bellotas per a levar moltes affrontas que no s’hagen a dir» (BSAL, VII, 1898, p. 430).

En 1575 el professor gironí Onofre Pou en el seu Thesaurus puerilis, publicat a València duu:

«Glans o bellotes. Haec glans. ndis» (Pou, Thesaurus puerilis, p. 62.).

Ací la doble solució s’explica perquè l’autor era nascut a Girona, però residia a València, on va fer imprimir el seu diccionari, obra que va conèixer un èxit molt gran.

Finalment, en el diccionari de Torra de vers l’any 1650, autor de Vic, es troba l’equivalència: «Bellota o glan. Glandis, glandis» (Torra, Dictionarivm, s.v.).

Ací s’acaben les mencions de bellota en els diccionaris de Catalunya, els quals ja només recolliran gla, com s’ha dit.

El que passa és que gla no sembla haver viscut a València: l’esmenta el 1574 Martí de Viciana i l’oposa al castellà bellota per tal de mostrar que el valencià s’acosta més al llatí; però aquest és un testimoni massa interessat.

Encara si a la darreria del segle XVIII i començament del XIX Sanelo el recull en el seu diccionari castellà-valencià («Glan. La bellota.- Glans. Las bellotas»), i el mateix fa Escrig el 1851, aquest fet és degut a la circumstància que tots dos s’inspiren en el repertori del gironí Onofre Pou, però espontàniament ells posen bellota o abellota. Mai no s’ha trobat en autors valencians antics el terme gla, glan o glans; sempre hi consta bellota, billota, etc. (en el text esmentat d’Antoni Canals, es pot dir que glant és portat per l’original llatí iuglandium, mal interpretat per altra banda).

Una volta arribats a mitjan segle XVII manquen les fonts documentals o lexicogràfiques per resseguir la vida de la paraula bellota. El diccionari català-llatí de Lacavalleria (1696) només registra glans i aquesta actitud farà escola entre els lexicògrafs moderns (Pompeu Fabra i seguidors), però no entre els meritoris autors del segle XIX, començant pel Diccionario catalan-castellano-latino d’Esteve, Belvitges i Juglà del 1803, els quals inclouen una rúbrica amb bellota i derivats. De la mateixa manera actuarà Pere Labèrnia el 1839 –ell era del Maestrat–, malgrat la seua preferència per aglà. No cal dir que els repertoris valencians (s.v. abellota) recullen tots l’arabisme.

Alguns lingüistes havien pensat, és ver, que bellota era un castellanisme; però el regne de València, les terres del català occidental i les illes Pitiüses són un tros ben conspicu del domini lingüístic, i, de fet, són les terres més arabitzades. Bellota és un terme ben genuí.

Ara cal tornar al començament. Es tracta de dues solucions diatòpiques: gla, aglà expressen la continuïtat del llatí GLANS, mentre que bellota és la conseqüència de la dominació aràbiga: la història es reflecteix en el lèxic. Les dues paraules tenen dret a ser emprades pels escriptors, sense cap exclusivisme. En català el parell sinonímic ha conegut una sort millor que en castellà. Aquest, després d’una lluita poc coneguda, ha abandonat el llatinisme. Encara el 1495 Elio Antonio de Nebrija podia escriure: «Bellota o lande. Glans.dis». Vegeu Atles Tortosa, mapa 334. L’alguerès actual no usa cap d’aquestes formes, sinó la solució àndel.

Vegeu també:          

—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)

—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)