25.08.2016 - 22:00
|
Actualització: 30.04.2024 - 13:32
Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. Avui podreu llegir una altra gran lliçó, en què els nostres lingüistes ens demostren que si bé ara ‘bressol’ es restringeix al català central, a l’edat mitjana era també ben conegut pràcticament a tot el domini de la llengua.
A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací. Si voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.
bres/bressol bressol
Per expressar el llatí CUNA, el català presenta el parell bres i bressol, mots d’origen prellatí. A grans trets, el primer és propi avui de les terres occidentals, del País Valencià i de les Illes Balears, mentre que bressol pertany al català oriental (cf. Veny: 1959: 111-114). Ara bé, aquesta distribució no és l’antiga, atès que autors representatius de la zona de bres empren bressol. Ramon Llull només coneix aquest lexema; és erroni, com ja Colón (1978, I, 92) posà en relleu, afirmar que Llull té també bres, puix que aquest és un postverbal de bressar: «Més nou als infants lo bres que·ls plors, e més ploren per so car no·ls bressa hom» (Doctrina pueril, p. 219, nota 28). Aquest lo bres és efectivament un postverbal de bressar i no pas el llitet, i correspon en la resta de la tradició manuscrita de l’obra a lo brassar; així el ms. A porta «més nou lo brassar als infants que los plors» i el ms. S «més mou (sic) lo brassar als infans que los plors». Recordem que breçol és la forma de les cròniques de Jaume I (cap. V) i de Desclot (cap. IV).
També sant Vicent Ferrer usa bressol (Sermons III, p. 76: breçol), però igualment bres (I, pp. 96 i 236). En canvi, el seu coterrani Antoni Canals només coneix bressol (Valeri Màxim. I, pp. 48-49 i II, p. 116: breçol). Això no obstant, ja al segle XIV (1384) es troba bres a València: «un breç de fust ab son matalafet, per a nodrir criatures» i aquesta solució es la que s’imposarà, per exemple, en Sor Isabel de Villena (Vita, I, pp. 347 i 348) o Roís de Corella.
A Mallorca, en la documentació de Font sobre Llucmajor només apareix bres (any 1333, I , p. 216; 1477, p. 114; 1564, III, p. 173).
Observem, doncs, que hi ha hagut des de la fi del segle XV una fixació de límits entre els dos lexemes que no era gaire precisa a l’època medieval. Cf. ALDC, mapa 265; Atlas Tortosa, mapa. 118.
Vegeu també:
—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)
—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)
