La història de l’art no rectifica

Una contribució em guia, tant al 8 de març a tocar com a les reflexions de Tina Vallès aquesta setmana sobre les relacions entre ciència i literatura, per exposar aquí que hem d’aprendre de la ciència. La ciència rectifica quan comet un error o quan una nova investigació mostra que les coses sabudes fins llavors són diferents de com eren cregudes. Assaig-error per una banda. Per l’altra, que les coses en ciència no són mai estàtiques. No hi ha res definitiu en ciència. Però, ves, no és el cas del saber en les humanitats, en el cabal de coneixements dels seus estudiosos: la història de l’art no rectifica. És un dogma escrit que va repetint allò que va ser dit i escrit fa dècades i segles. No rectifica. Com ara per deixar d’escriure i proclamar que Vassili Kandinski (1866-1944) va ser l’inventor –per dir-ho amb un lloc comú massa estès, perquè l’artista no inventa sinó que persegueix plasmar una visió pròpia– de l’art abstracte. Doncs, no. Va ser la pintora sueca Hilma af Klint (1862-1944).

Hilma, com ja se li diu arreu, ha tornat aquest segle, fa ben poc, després d’haver pintat 1.500 quadres i deixat més de 25.000 dibuixos a més de cartes i reflexions sobre l’art i la relació amb l’univers i la vida, un procés i assoliment d’autoconeixement, el propi, el de l’espècie i el del món. El credo de la seva obra, colorista i a vessar d’energia vital, és el diàleg entre les dualitats, entre la claror i la tenebra, el masculí i el femení, la terra i el cel. Això dels àtoms, en suma. Una obra que tant hauria pogut acompanyar els artistes del seu temps i els que vindrien, perquè aquesta és també funció decisiva de l’artista: marcar i deixar una petja que uns altres poden continuar, en la mateixa direcció o no, això no importa. Perquè tota la creació és una recerca que surt d’ella mateixa en el decurs del temps: els llibres surten dels llibres llegits, les arts de les arts contemplades i assimilades. La creació artística és com la ciència: una investigació que se suma a les coses sabudes i que deixa una porta oberta a les recerques que vindran; si tanca la porta no és una investigació, és un dogma o una rutina que no farà cap servei.

És d’agrair que la Viquipèdia hagi rectificat respecte dels primers artistes abstractes i situï Hilma af Klint al lloc que li pertoca, en l’entrada que li dedica i en la de l’art abstracte. Quan ho farà, la història de l’art que s’ensenya? Està per veure. Hilma af Klint no els ho va posar fàcil, als historiadors i marxants i institucions d’exposicions, certament. Però la feina dels investigadors de la història de l’art –i de la literatura, que també en podem parlar molt i molt, de l’obstinació en l’error en el cànon d’historiadors i ensenyants– és precisament no persistir en l’errada i posar en relleu les figures menystingudes per la història oficial i els seus assoliments artístics o, purament i simplement, la seva existència i el seu treball, enllà de jerarquies, sovint qüestionables. En el cas de la Klint, el seu treball és imponent i necessari de veure i d’assimilar. No s’hi posava per poc: una bona majoria de les seves teles són de gran format, les va començar el 1906, un any abans, per posar un exemple que permeti la comparació, de Les senyoretes del carrer d’Avinyó, de Picasso, una tela també gran però no tant com les d’ella en tantes de les sèries.

Ser una dona, independent en el seu criteri artístic, haver exposat poquíssim (fins fa quatre dies es pensava que no va exposar mai l’obra abstracta, que sí que va mostrar en una exposició col·lectiva a Londres), vendre ben poc per no dir gens, deixar en testament que la seva obra havia d’estar tancada i barrada durant vint anys per la família i que no la podien vendre, han posat les coses complicades tant en el mercat com en les col·leccions de museus i dels historiadors i divulgadors de l’art. Aquest és també per mi un dels grans mèrits seus, confiar en el futur que la seva obra seria compresa i no batallar amb la Institució Art. Perquè la història de l’art modern la fan els museus i les seves exposicions. El MoMA (Museum of Contemporary Art) de Nova York n’ha estat la Bíblia, la Torà i l’Alcorà, i quan va fer el seu repàs “canònic” a la història de l’art abstracte no va incloure Hilma af Klint, perquè no la coneixia de res. Tant és allò que li diguessin des de Suècia –país que, de tota manera, encara no s’ha fet el càrrec de l’enorme artista que té la seva història cultural, paral·lela a l’Edward Munch, ben reconegut a Noruega–, que li fessin notar la seva producció prodigiosament prolífica d’extraordinària vàlua, i que s’havia avançat a Kandinski, Malèvitx, Klee, Mondrian.

El futur de Hilma af Klint ja és aquí, per sort, continuant, això sí, posant-ho difícil per al mercat de l’art, com bé s’explica al documental Beyond the visible (Enllà del que veiem), de Halina Dyrschka, del 2019, fa només tres anys (disponible a Filmin, que espero que pugueu veure’l seguit, sense les interrupcions que la inestabilitat de connexió de la plataforma provoca sovint). El Guggenheim de Nova York li va fer acatament pel seu compte en una expo d’envergadura el 2019, Hilma af Klint. Pictures for the future (Pintures per al futur), que només en aquest museu van veure 600.000 persones (!) abans de voltar pel món. La Tate Modern londinenca la presentarà aquest setembre vinent en una mostra que la reunirà amb Mondrian (1872-1944). Remarquem que Hilma af Klint, Kandinski i Mondrian van morir el mateix any, el 1944. Només ells dos van gaudir en vida de reconeixement, fama i influx en l’art modern, i això que Klint i Kandinski es van conèixer. Però ell es va encarregar de fer constar en una carta, i els historiadors i crítics ho han anat repetint des de llavors, que ell havia “inventat” l’art abstracte.

Estimat Kandinski, quin greu que em sap, tu i el teu art espiritual i musical que la Klint ja assajava i pintava quan us vau trobar a Estocolm de joves. Ara per fi esteu al costat l’una de l’altre, ella abans que tu. No t’ho vull tenir en compte, la responsabilitat de creure’s que eres el primer abstracte només perquè així ho deies ha estat i és dels historiadors i crítics d’art, del mercat de l’art, dels museus d’art modern. Per la meva banda, si em permeteu un apunt personal, és un goig que el quadre que teniu amunt formi part, en la coberta, d’un dels meus llibres.