La història de la Xènia, un any després de la detenció: ‘No em podia creure el que vivia’

—Què heu sentit quan heu tornat a passar per davant la comissaria de la Via Laietana?
—Por i una mica de ràbia, clar. Però una ràbia que s’ha de canalitzar bé perquè la gent sàpiga què va passar aquells dies.

El 18 d’octubre de 2019 ha quedat gravat a la memòria de Xènia Garcia. Aleshores tenia vint-i-dos anys i assistia a la manifestació de la vaga general que s’havia convocat com a resposta a la sentència contra el procés. Havia anat a Barcelona amb els seus pares i després s’ajuntaria amb uns amics. Unes hores més tard va passar a disposició judicial i va entrar a la presó de Wad-ras, un malson que d’alguna manera continua viu perquè li imputen atemptat contra l’autoritat, desordres públics i danys.

A les 18.15 del vespre la manifestació ja havia acabat i les protestes s’havien traslladat, com era habitual en aquells dies, a la comissaria que la policia espanyola té a la Via Laietana. La Xènia era amb una amiga quan la tensió va començar a créixer, per això van decidir de marxar en direcció a Urquinaona, on s’havien de trobar amb un amic. Així ho recorda en una conversa amb VilaWeb pocs dies abans que es compleixi un any d’aquella data:

‘Vam voler pujar pel carrer de Jonqueres quan van venir unes furgonetes de cara. Ens vam girar i ens vam resguardar en un portal. Es van aturar a davant, van obrir les portes i van començar a carregar. Vam començar a córrer carrer amunt. La policia perseguia un noi que va xocar amb mi. No el vaig veure perquè jo mirava a terra i clar, vaig caure. A ell el van deixar estar i a mi em van agafar. La meva amiga va continuar corrent i quan ja era al capdamunt del carrer, un policia li va fotre una òstia i li van obrir la cara. Hi havia sanitaris i manifestants i la van poder atendre.’

En aquest vídeo es veu part de l’escena que explica la Xènia. De sobte es veu com uns agents de la policia espanyola la retenen a terra i l’arrosseguen fins a la furgoneta. Abans de fer-l’hi entrar, mentre era reduïda, un dels policies li clava dos cops de porra. De fons se sent qui enregistra el vídeo dient: ‘Eh, una detinguda no es pega!’.

‘Em van entrar al furgó i em van tirar a terra: ‘¡Cierra la puerta, que no salga!’, vaig sentir. No em podia moure. Van entrar tots els policies que havien estat actuant a fora. Només recordo ser a terra amb les mans al cap i com m’anaven colpejant. I el que recordo perfectament ara és com un va dir: ‘¡Mátala! ¡Mátala!’. Va ser molt bèstia’, recorda la Xènia. Pocs minuts més tard era conduïda a la comissaria de la Via Laietana. De fet, va ser la primera detinguda d’aquell vespre i mica en mica hi arribaren més joves. Allà la van encarar contra la paret i la van escorcollar. ‘No era conscient que era a la comissaria de la Via Laietana. Estava espantada perquè al principi estava jo sola; allà no hi havia càmeres de seguretat i només hi havia policies.‘

Més tard, amb tres detinguts més, la van dur a la Verneda perquè la jutgessa li prengués declaració. En aquest trajecte, un dels policies li va demanar què volia fer amb aquelles boles. La Xènia li va contestar que s’estava confonent. ‘No, tu ets la Xènia Garcia, oi? Doncs si aquestes boles no són teves, seran de mon pare‘, va replicar el policia.

Quan va arribar a la comissaria ho va entendre tot. La policia havia presentat com a prova de material subversiu contra ella una bola de petanca, bales de vidre i claus. ‘Aquí sí que no em podia creure el que vivia. Estava al·lucinant.’ Però aquí no va acabar tot. La jutgessa de guàrdia que se li va adjudicar era Beatriz Balfagón: ‘Duia una cinta penjada al coll amb la bandera d’Espanya. Em va inspirar molta confiança… El meu advocat va intentar de defensar que no dictés l’entrada a presó, però no escoltava cap raonament. Ja sabia el que havia de fer.’

I d’aquí cap a la presó de Wad-ras. L’únic consol, fer-ho amb més detingudes, entre elles la Paula, amb qui des de llavors l’uneix una forta amistat. ‘Al principi és xocant, però al final t’hi acostumes perquè no en tens una altra. Vaig intentar tirar endavant fent activitats amb la Paula i l’Andrea: anàvem al gimnàs, parlàvem amb les altres preses… Recordo que vaig plorar molt quan vaig veure els meus pares per primera vegada.’

En una nova declaració davant del jutge que va assumir el seu cas tretze dies més tard, el magistrat va acordar la llibertat de la Xènia amb la mesura cautelar de tenir prohibit d’assistir a manifestacions i comparèixer davant d’un jutge cada quinze dies. El febrer passat les cautelars van decaure i ara la jove és lliure i té pendent d’anar a judici.

‘Ho expliques ara i rius. I penses: que bèstia. Però ara que ve octubre, ho recordes i és fotut perquè encara no s’ha solucionat. Hi ha dies en què estàs més trista. Però bé, quan passa això truco a la Paula i fem teràpia.’