La història de la llengua catalana en nou rutes pels Països Catalans

La llengua catalana i les caminades han anat unides moltes vegades. Són famoses les excursions de recerca filològica de Joan Coromines per bona part del país i les dels informadors de Mossèn Antoni Maria Alcover quan recollien el material per a la creació del Diccionari Català-Valencià-Balear. També n’hi ha hagudes de directament vinculades a la creació literària, com les de Jacint Verdaguer, especialment pels Pirineus, mentre buscava la inspiració per a compondre el cim literari que és ‘Canigó’. D’aquí que tingui tota la lògica del món que la direcció general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya hagi impulsat els ‘Camins del català’, rutes pel territori vinculades directament a la història de la nostra llengua i els prohoms. Ahir el president Quim Torra va presentar la ruta de les Homilies d’Organyà a Montserrat.

‘Camins del català’ aglutina propostes de rutes fetes per a conèixer i estimar el català en el context territorial: els parlants, les figures il·lustres, la petja que la llengua deixa en la toponímia i les varietats dialectals, entre més. Són rutes d’interès tant per qui vol aprofundir en el coneixement de la llengua com per qui vol descobrir-la perquè comença a parlar-la.

De moment ja existeix una ruta Pompeu Fabra, i ara s’ha presentat la ruta de les Homilies, que compta amb nou centres d’interès en el conjunt dels Països Catalans. En cadascun d’aquests nou indrets es col·locarà un monòlit de l’escultor Ramon Maria Jounou que simbolitza  un moment o concepte que ha estat clau per a la llengua catalana. El de Montserrat es troba en el Camí dels Degotalls i el president Torra el va visitar. Per inaugurar-lo hi va haver una breu intervenció musical de la Cantata de les Homilies d’Organyà, a càrrec de Pau Bordas i Lux et Umbra Quartet.

Camins del català és una iniciativa de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya que vol afavorir la creació i la difusió de rutes noves sobre la llengua arreu del territori i donar un nou impuls a rutes ja existents, sorgides de la societat civil, com les rutes Pompeu Fabra i la Ruta de les Homilies d’Organyà.

La Ruta de les Homilies d’Organyà és un trajecte pels territoris de parla catalana amb indrets i persones que han contribuït a configurar-la. L’Associació d’Amics de les Homilies d’Organyà l’ha promogut i té l’objectiu de reforçar el compromís ciutadà amb el català i establir lligams i complicitats entre diversos indrets on es parla la llengua. Té el suport de les direccions generals de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, de la Generalitat Valenciana i del Govern de les Illes Balears, i d’ajuntaments i diputacions de Catalunya.

La ruta sencera i els tresors principals

En total hi trobarem nou espais. Organyà és l’origen i primera parada; a Palma es faria la segona i es lligaria a la consciència lingüística i a la figura de Ramon Llull; i a continuació la ciutat de L’Alguer simbolitzaria l’expansió del català per la Mediterrània. La quarta parada ens traslladaria fins al País Valencià, en aquest cas a la ruta Beniarjó-Gandia, que significaria l’interès per la llengua. Des d’aquí aniríem al cinquè punt d’interès, Folgueroles, amb La Renaixença com a fil conductor; la sisena parada seria Prada de Conflent amb la normativització de la llengua com a eix; mentre que Montserrat simbolitza la resistència. Finalment dos espais més: Andorra, amb el català com a llengua pròpia, nacional i oficial de l’Estat pirenaic; i Castelló.

Cadascun d’aquests espais presenta itineraris i tresors propis. A la ruta d’Organyà veurem l’evolució del català des dels seus orígens llatins. Aquí a l’església romànica de Sant Serni de Cabó, a Cabó, a l’Alt Urgell, es pot contemplar un document de finals del segle XI, d’entre l’any 1080 i 1095 conegut com els greuges de Guitard Isarn, el senyor de Caboet, escrit ja bàsicament en català. Aquest text de caràcter jurídic és un facsímil, però paga la pena de veure’l en el seu context.

En l’escala a Mallorca la figura de Ramon Llull centrarà la majoria de les parades en la ruta prevista, però Mossèn Alcover també hi apareix. I és que a banda de totes les branques del saber, Llull també ‘va alçar una obra literària que va marcar el principi de la tradició literària catalana, amb títols tan coneguts com Blanquerna, el Llibre de les bèsties i el Llibre de gentil. Una de les joies que proposa la ruta i que potser no és tan coneguda és el Monestir de la Real, on va instruir-se Ramon Llull després d’haver tingut, als 30 anys, la revelació que li va fer abandonar la dona i els fills i la vida frívola i luxuriosa que menava. El monestir conté una de les millors biblioteques privades dels Països Catalans.

A l’Alguer tota la ciutat és un tresor i una descoberta, però se centra en el palau Serra, situat al centre de la ciutat i seu de l’oficina lingüística del català de l’Alguer, on el visitant podrà conèixer tot de curiositats vinculades amb la nostra llengua. I potser una curiositat més, la vila va ser repoblada entre els segles XIV i XV per presidiaris catalans, que així hi transportaven la català, una mica de manera semblant a allò que feren els anglesos amb Austràlia i Nova Zelanda.

En la primera ruta pel País Valencià se’ns proposa de parar-nos a Almansa, la vila de la famosa batalla, però sobretot ens mourem pels territoris de dos grans homenots de lletres, Ausiàs March i Joanot Martorell, que, a més, estaven emparentats. I en aquest cas la descoberta singular l’haurem de situar a Alfauir, on es pot visitar el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba i on es va trobar el panteó familiar de la família de d’Ausiàs March el 2016. Hi ha soterrades les seves dues dones, Isabel Martorell i Joana Escorna. De fet, els organitzadors de la ruta fins i tot ens proposen de llegir al patí dels tarongers del monestir els Cants de Mort d’Ausiàs March, que va compondre quan la segona esposa va morir.

La ruta de Folgueroles se centra molt en la vida de Jacint Verdaguer i en com d’important ca ser per a La Renaixença. D’entre tots els llocs que ens proposen de visitar, destaca l’opció de pujar al Canigó des de la banda del Conflent per l’esperit excursionista de l’autor: ‘Verdaguer va ser el primer català que va fer grans travesses pel Pirineu. Entre 1877 i 1884 va viatjar-hi cada estiu per recollir materials per al poema ‘Canigó’. Les expedicions més cèlebres van ser les dels estius 1882 i 1883, quan va pujar la pica d’Estats (3.143 m), el Canigó (2.784 m) i la Maleïda (3.404 m), que és el nom amb què es coneixia l’Aneto en temps de Verdaguer.’

A l’itinerari de Prada de Conflent hi ha dos noms propis molt marcats: Pompeu Fabra i Pau Casals. La ruta parla de la normativització del català i un dels llocs més emocionants és precisament l’inici, el cementiri de Prada, on hi ha enterrat el pare del diccionari, en molts casos l’únic llibre que s’emportaven a l’exili els republicans catalans a la desfeta de 1939. Fabra va morir a Prada el dia de Nadal de 1948. Aquest indret no és gens desconegut per tothom que sovinteja la Universitat Catalana d’Estiu que es fa en aquest vila nordcatalana des de 1968.

La ruta de Montserrat és la ruta de la resistència i, tot i que l’espai de la muntanya sagrada ocupa bona part dels recorreguts, comença a Castellterçol, al Moianès, on els visitants poden anar a veure la casa d’Enric Prat de la Riba, el president de la Mancomunitat. Si la Renaixença va marcar un primer punt d’inflexió en l’àmbit literari, la Mancomunitat el va marcar en el polític.

Andorra representa per a la llengua catalana la plenitud d’un estat. És la llengua pròpia del país, n’és la llengua nacional i l’oficial. Per això és lògic que un dels punts més importants de la visita (que no s’oblida d’espais naturals com els lloats pel poeta Miquel Martí i Pol, per exemple) sigui la Casa de la Vall. Situada al cor d’Andorra la Vella, la Casa de la Vall és l’antiga seu del Consell General, és a dir, del parlament andorrà, i és potser el monument més simbòlic d’Andorra. Es va construir a finals del segle XVI damunt d’una roca amb vista a la vall del riu Valira. El desembre de 1702 el Consell General va adquirir aquesta casa per les reunions dels consellers generals i aquí es va decidir la política del principat durant més de tres-cents anys. A la primera planta hi veureu l’armari de les set claus, on es guarden documents molt importants per a la història del principat. Un d’aquests documents és el Manual Digest de las Valls neutras de Andorra, en lo qual se tracta de sa Antiguitat, Govern y Religio, de sos Privilegis, Usos, Preheminencias y Prerrogativas, un llibre sobre la història del govern i els costums de l’Andorra del 1748.

La ruta de Castelló, la darrera que se’ns proposa en la general de la història de la llengua, té un altre punt fonamental: ‘Al número 25 del carrer de Cavallers hi trobem una part de la història de la llengua catalana. En aquesta casa es van signar les Normes de Castelló, que van ser un pas rellevant en la unificació ortogràfica del valencià. Aquest acte va tenir lloc el 21 de desembre de 1932. Les Normes de Castelló (també anomenades Normes del 32 i Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana) són trenta-quatre regles ortogràfiques que van aprovar catorze entitats i una cinquantena de personalitats del món cultural i polític del País Valencià amb l’objectiu d’assolir un sistema ortogràfic unitari. Al capdavall, eren les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, les del 1913, però ‘lleument adaptades’.

Política Lingüística pretén que es puguin obrir noves rutes on la llengua sigui l’eix vertebrador amb l’ajut de la societat civil, que és qui n’ha estat la màxima impulsora. A priori n’hi ha dues que es podrien fer de manera immediata, la ja esmentada de Joan Coromines i la de la recerca filològica de Mossèn Alcover, les dues ben documentades, però de segur que se’n poden trobar moltes més. Només cal voluntat de difondre-les i estructurar-les per a mantenir ben viu aquest patrimoni.