La història de la Gina, a qui demanen vuit anys d’expulsió del país arran de les protestes post-sentència

Dos anys de presó, que se substituirien per vuit anys d’expulsió del país. Aquesta és la petició de penes que la fiscalia demana per a la Gina, una militant d’Endavant i la CUP de vint-i-set anys que és acusada de desordres públics per haver mogut dos contenidors per a fer barricades, segons la versió de dos agents dels Mossos, durant els disturbis de les protestes post-sentència.

Tot i que va néixer a Anglaterra, la Gina ha viscut a Benidoleig (Marina Alta) gairebé tota la vida. Fa tres anys que viu a Barcelona, i l’octubre del 2019, com molts altres joves, va sortir a manifestar-se contra la sentència del procés. Cap d’aquells dies no va ser ni detinguda ni identificada, però tot just fa nou mesos i per casualitat, quan feia una gestió burocràtica, li van notificar que tenia un tràmit pendent amb els Mossos i va adonar-se que la podien acabar declarant en crida i cerca. “Van fer-ho molt malament. Vaig anar a la Ciutat de la Justícia amb una advocada d’Alerta Solidària al cap d’un temps i per això vaig saber quan  havia d’anar a declarar”, explica. “Al domicili on estic empadronada, a Benidoleig, no va arribar res. Em van dir que m’havien enviat coses a una adreça de Barcelona on no he estat mai empadronada, i finalment, l’únic avís que vaig rebre va ser per part de la Guàrdia Civil, que dos dies abans de la data de la declaració va trucar a la meua mare per avisar-la. Això cal saber-ho amb molta més antelació… Juguen a agafar la gent desprevinguda.”

Una petició de penes inesperada

En un primer moment, la Gina va saber que estava encausada per les protestes post-sentència i que l’acusaven de desordres públics. S’esperava que li demanessin una multa, o fins i tot presó, però mai no s’havia arribat a imaginar que poguessin demanar que fos expulsada del país, i menys durant tants anys. La fiscalia demana dos anys de presó i especifica que, com que la Gina no té la nacionalitat espanyola, serien substituïts per vuit anys d’expulsió de l’estat espanyol, pas previ per un CIE. “Vaig pensar que era impossible que m’estigueren demanant aquesta barbaritat. Al principi no ho vaig acceptar ni pair, però amb el pas de les setmanes he vist que hi ha marge perquè aquesta condemna es faça realitat, que tota la meua vida desaparega, haver de marxar molt lluny de la meua família i éssers estimats.” De fet, la Gina pràcticament no té família a Anglaterra, ni lloc on tornar, ni cap mena d’arrelament, ja que la seva família va traslladar-se al País Valencià quan ella tenia sis anys. Aquesta substitució de la pena de presó per l’expulsió de l’estat espanyol pot acabar essent modificada si la persona condemnada compleix uns requisits contrastables d’integració social, com és el cas de la Gina.

La petició de penes se sosté en la versió de dos agents dels Mossos d’Esquadra que l’acusen d’haver mogut dos contenidors, que després van ser cremats o utilitzats per als disturbis per part d’altres manifestants. “Diuen que em van identificar com una de les persones que movia contenidors, però alhora reconeixen que anava completament tapada, que no era identificable. Segons ells, em coneixien de vista d’altres manifestacions, i per això em van poder identificar. Les úniques proves que tenen són la seua paraula. Tots sabem que hi ha fitxers policials il·legals i que persegueixen certa gent i moviments, si no, no hi hauria tantes causes sense proves.”

L’amenaça de deportació, present en diversos casos

La Gina vol denunciar especialment l’ús que es fa de la llei d’estrangeria en aquesta mena de causes. “Amb tot això creen precedents. Que per, teòricament, haver mogut dos contenidors et puguen expulsar del país crea un precedent horrible, molt perillós”. El cas de la Gina és singular perquè el fet de no ser comunitària i no tenir la nacionalitat espanyola fa que les possibilitats d’expulsió siguin més altes que en el cas d’una persona que tampoc no tingués la nacionalitat però fos italiana, per exemple. Ella no té la nacionalitat perquè, com que era ciutadana de la Unió Europea fins el Brexit, no l’havia necessitada. “Com tota qüestió d’estrangeria, el tema dels papers és increïblement complicat, i m’ho estava preparant a poc a poc, també perquè continue essent resident permanent”, explica.

El seu cas no és el primer en què hi ha hagut una amenaça d’expulsió. Ho demostren casos de les protestes post-sentència com el del Mohammed, l’Ayoub i l’Ashraf, que van ser deportats al Marroc, el seu país d’origen, després d’haver passat pel CIE, i sense judici. En els casos del Mouhcine, l’Ibrahim i el Charaf, la presó provisional també es va aplicar amb l’argument que no tenien la nacionalitat espanyola i que això incrementava el risc de fugida. L’Ibrahim i el Charaf finalment van ser absolts, però també van ser amenaçats amb presó i deportació. Charles Andrew Pittman, barceloní d’origen nord-americà, també va ser empresonat cinc mesos, i William Aitken, un jove escocès, va haver de passar més d’un mes a la presó arran de les protestes per la llibertat de Pablo Hasel. En ambdós casos, també s’argumentava risc de fugida pel fet de no tenir la nacionalitat.

“Quan vaig saber que hi havia nois que havien passat pel CIE i que després van ser expulsats sense judici, vaig pensar que era una gran injustícia, i em va fer molta ràbia, però no em va passar pel cap que em poguera passar a mi”, recorda la Gina. “He tingut el privilegi de blanca, en sóc molt conscient. Juguen amb la carta dels CIE i de l’expulsió, i és una cosa que normalment no ens plantegem, tot i que és el pa de cada dia de molta gent. Gent que no pot anar a un desnonament perquè no té tots els papers en ordre, que no pot fer real la militància que voldria per la por de passar per aquest sistema judicial de merda. Juguen amb la por i la pressió de les lleis d’estrangeria, que són terribles.”

“La teua vida es queda en uns llimbs horribles”

La Gina vol agrair la feina del seu grup de suport i d’Alerta Solidària, que l’han acompanyada i assessorada en tot moment: “Pel fet de ser estrangera, potser es pensaven que no tindria grup de suport ni xarxes, però per sort visc al Clot, un barri amb molt de moviment, on tenim encausats de la Pública a Judici, el cas de l’Adrià, encausat en la mateixa causa que Marcel Vivet… Hi ha gent molt formada i molt activa. En canvi, explicar-ho a la gent de la família o de la feina, gent no militant, és una cosa molt més dura.”

Malgrat el suport, des que sap que té una causa oberta, la Gina no ha pogut mobilitzar-se tant com abans. “He anat a la manifestació del 8-M perquè és molt festiva, però no puc fer res més, he d’anar amb cura. I em fa molta pena veure que cada cas que hi ha espanta la gent. Perquè pot tocar a qualsevol… Volen desmobilitzar i desmuntar-te la vida: que tingues ansietat, por de perdre la feina, inestabilitat emocional, por de ser expulsada… La teua vida es queda en uns llimbs horribles. Hem d’intentar cuidar-nos entre nosaltres i que aquestes causes no servisquen per a desmobilitzar. Qui pagarà els costos, també emocionals i psicològics, de tot això?”