29.01.2021 - 21:50
Malauradament, avui a la major part de la població, li interessa poc la història de la Primera Guerra Mundial, que alguns encara anomenen la Gran Guerra. Sap greu, perquè potser és el millor mirall que tenim sobre el comportament de les persones i dels països per a l’era de la covid.
Per a aquells qui ho hagin oblidat, la Primera Guerra Mundial va esclatar quan els avenços tecnològics van facilitar als homes un salt important en la capacitat de llevar la vida d’altri. Armada amb aquests nous poders, la gent va assassinar en xifres industrials i amb els pretexts nacionalistes més febles.
Però per a nosaltres aquesta destrucció ingent de vides humanes potser no és l’element més instructiu d’aquesta història d’horrors. És més aviat el fet que, en aquella època, la majoria aclaparadora de la població de la societat europea i americana no tan sols s’empassaven aquests pretexts dèbils i absurds, sinó que ho feien amb un gran zel i entusiasme, com ens recorda el pobre Stefan Zweig en el seu meravellós i malenconiós El món d’ahir. I en el món intel·lectual i acadèmic de l’època no hi faltaven pas disquisicions doctíssimes que justificaven la lògica preclara de mobilitzar les masses en pro d’aquest gran esforç moral.
Els carnissers que enviaven tongades i tongades de nois innocents –nois que en molts casos ni tan sols podien parlar l’idioma oficial del país pel qual lluitaven–, per lluitar en unes trinxeres infernals eren constantment retratats com a homes savis i heroics, però, de fet, eren més bojos que un ramat sencer de cabres.
Sota la influència d’això que ara podem veure que va ser la primera gran onada de propaganda multitudinària, aquesta futura “carn de canó” se’n va anar orgullosament dels seus pobles convençuda que feia alguna cosa important i valuosa per la família i la comunitat, tot i que de fet només eren animals de granja per als homes amb armilles, asseguts còmodament al seu despatx.
Va ser una estupidesa de dimensions insòlites en la història de la humanitat… i abraçada per gairebé tothom: o per convicció, o per la por que els veïns no diguessin que no se sacrificaven pel bé comú. I quan es va acabar, després de milions de morts i més milions de mutilats o desplaçats, cap dels artífexs d’aquest desastre humà sense precedents no va haver de respondre moralment davant ningú.
La majoria de ciutadans va continuar acceptant la noció que els “savis militars” eren, de fet, savis, i que els dirigents governamentals que havien provocat conscientment un frenesí mortal planetari encara mereixien el seu respecte.
Tot i que les restes de la nostra mentalitat il·lustrada sovint ens impedeixen de pensar-ho amb franquesa i claredat, el fet és que l’estupidesa del ramat i la histèria grupal formen part de les característiques més persistents de la condició humana i són uns dels motors principals de les grans tragèdies històriques.
El gran error de l’anomenat pensament racional és subestimar constantment la necessitat que té la gent de creure en alguna cosa que transcendeixi la insignificança, en el fons, del seu pas individual per la vida. Alguns omplen aquest buit existencial bastint lligams creatius i amorosos amb les persones, amb la bellesa o amb la natura que els envolten. Però molts altres, sotmesos, especialment avui dia, a les exigències cruels d’un capitalisme depredador, no saben fer-ho o no poden fer-ho. Així doncs, proven d’omplir aquest buit interior amb els mites prêt-à-porter d’unitat, bé afirmatius, bé –com sembla cada vegada més– basats en la por, discursos cínicament fomentats pels mitjans servidors dels grans poders econòmics. És a dir, cerquen en la histèria grupal la solidaritat i una via d’escapament per a l’agressió reprimida, que és un subproducte axiomàtic de la seva alienació existencialista.
Hi ha cap més manera d’explicar-se l’obediència aferrissada de mesures de contenció radicals i d’una eficàcia molt dubtosa per a plantar cara a un virus que, segons un metaestudi publicat per l’OMS, lleva la vida d’aproximadament 2,7 de cada 1.000 infectats, la majoria aclaparadora dels quals ja ha atès o ultrapassat l’expectativa de vida en les seves cultures?; o la necessitat que tenen tants de censurar opinions contràries a les seves, i qualificar de “negacionistes” –una acusació que d’entrada no admet ni respostes ni refutacions– els qui simplement volen entaular una conversa rigorosa sobre la relació cost-benefici de les mesures preses en l’anomenada lluita contra la covid?; o la manera com molts fan els ulls grossos a la crisi humanitària i amb tota probabilitat més mortífera causada en la seva societat, i de manera infinitament més greu als països pobres, per les santes mesures contra aquest assassí del 0,27%?
En vista de tot això, sembla com més va més clar –parafrasejant el títol del meravellós llibre de Chris Hedges sobre les atraccions perverses de la guerra– que “la histèria és una força que ens omple de sentit”.
