La hipocresia i el cinisme del TSJC

Ahir vam viure unes escenes desconegudes en qualsevol règim democràtic. Dues conselleres de govern pujaven les escales d’un tribunal per a declarar com a encausades, sota l’acusació d’haver posat urnes. Atesa la gravetat de l’afer, Irene Rigau i Joana Ortega van ser acompanyades per tot de personalitats polítiques de tendències diverses i per un grup de ciutadans nombrós.

A la vesprada, la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va emetre un comunicat vergonyós en què blasmava la concentració i deia que atemptava contra la independència del tribunal. De manera completament desvergonyida, la sala de govern afirmava que l’objectiu de la concentració era qüestionar la legitimitat dels jutges i influir en la presa de decisions, i criticava de manera especial que això respongués a una ‘estratègia afavorida, dissenyada i encapçalada per representants públics, alguns amb funcions de govern’. El comunicat és un autèntic insult als ciutadans i als seus drets polítics i una burla política, si tenim en compte els antecedents del cas.

Quan va començar l’afer de les declaracions, jo em vaig manifestar públicament contrari a acudir a la porta del tribunal. No em semblava un mètode adequat. Crec que hauria estat millor de fer la concentració en un altre lloc. Ho pensava i ho continue pensant, però crec, alhora, que aquesta posició expressada per la junta de govern del TSJC no és una opinió comparable, sinó una autèntica ensarronada. Perquè si el TSJC volia defensar de veritat la independència del poder judicial ha tingut oportunitats de sobres per a fer-ho, en relació amb aquest judici, i ningú no li ha sentit alçar la veu.

Si més no, jo encara recorde amb vergonya i estupor com fou Alícia Sánchez-Camacho qui va anunciar en públic la presentació d’aquesta querella contra Mas, Rigau i Ortega, abans que la fiscalia digués ni una sola paraula –en qualitat de què ho feia i on havia anat a parar la separació de poders? Encara recorde com Torres-Dulce va acabar imposant als fiscals del TSJC la presentació d’una querella que ells no volien presentar perquè pensaven que no hi havia base per a fer-ho –i supose que, malgrat haver-la presentada, ho deuen continuar pensant, no? Encara recorde que Torres-Dulce, fiscal general de l’estat, dependent per tant del govern espanyol, va impulsar el procés contra l’opinió de la fiscalia de Catalunya –teledirigint la justícia catalana des de Madrid. Encara recorde que Martín Rodríguez Sol, ex-fiscal superior de Catalunya, va haver de dimitir després d’afirmar en públic que el dret de decidir era legítim –cosa que va valer un comunicat de la sala i prou. Encara recorde el síndic de greuges, Rafael Ribó, dient que aquella dimissió, la de Rodríguez Sol, li feia sentir que tornàvem a viure sota el franquisme…

Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver fet alguna cosa quan la senyora Sánchez-Camacho –i no el fiscal– va anunciar la querella. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver defensat quan tocava el fiscal general de Catalunya i el seu dret d’opinar jurídicament sobre una matèria d’alt interès ciutadà. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver-se oposat a les maniobres del PP i al seu braç executor, el fiscal Torres-Dulce. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver ofert el suport al fiscal general de Catalunya quan aquest es va manifestar en contra de processar Mas, Rigau i Ortega. I, ahir mateix, si la sala de govern volia defensar la independència de la justícia s’hauria hagut de queixar que per ordres expresses de Madrid, en una altra clara ingerència, el fiscal superior, Romero de Tejada, assumís una feina que no li corresponia.

Però ara resulta que, malgrat tot això, els mateixos que s’han empassat mansament totes les pressions de Mariano Rajoy i han acceptat totes les irregularitats d’aquest procés tenen la indecència moral de protestar per la presència d’uns quants centenars de manifestants a la porta. Els qui no han estat capaços de defensar la seua independència ara s’embolcallen en la consigna?

PS1. Sense voler contradir-me a mi mateix: si el TSJC nega les autoinculpacions dels qui vam ser partícips del 9-N i ara fins i tot prohibeix als ciutadans de lliurar cartes de suport en mà (cosa completament il·legal), em pot aclarir quina altra manera queda de mostrar la solidaritat amb els encausats, si no és anant a la porta del tribunal?

PS2. Quan García Albiol fou jutjat per racista, a la porta dels jutjats hi havia tot de seguidors del PP cridant i manifestant-se. En molts judicis de sindicalistes hi ha botzines i xiulets. Fa només un any, un grup de feixistes va atacar a la porta de l’Audiència els qui acudien al judici dit ‘de Ruben i Sergi’. Hi ha judicis sorollosos i accidentats constantment. I el comunicat només apareix ara?

PS3. Us recomane especialment que llegiu amb detall el primer comentari dels subscriptors, que trobareu més avall, de l’advocat Amadeu Abril.