La hipocresia climàtica del món ric

Molta gent d’arreu del món considera que la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26) feta a Glasgow va ser una decepció. És un enorme eufemisme. Els dirigents mundials –sobretot els del món desenvolupat– continuen sense comprendre la gravetat del desafiament climàtic. Tot i reconèixer-ne la gravetat i la urgència en els discursos, majoritàriament persegueixen interessos nacionals a curt termini i fan promeses convenientment distants d'”emissions netes zero” sense compromisos clars i immediats per a actuar.

I per a empitjorar-ho més, moltes de les declaracions dels mandataris dels països rics a Glasgow no concorden amb les seves estratègies climàtiques reals ni amb allò que diuen en uns altres llocs. Si els governants del G7 a la cimera prenien compromisos ecològicament decebedors per unes quantes dècades, alhora permetien i possibilitaven més inversions en combustibles fòssils que generaran una producció i unes emissions de gasos d’efecte hivernacle addicionals a mitjà termini.

Per exemple, el govern dels Estats Units podria explicar-se bé? Perquè el president Joe Biden, en el seu discurs a Glasgow, va dir: “En veure l’actual volatilitat dels preus de l’energia, en comptes de considerar-la una raó per a retrocedir en els nostres objectius d’energia neta, l’hem de veure com una crida a l’acció.” I va afegir: “Els alts preus de l’energia no fan sinó reforçar la necessitat urgent de diversificar les fonts, intensificar el desplegament d’energies netes i adaptar tecnologies noves i prometedores d’energia neta.” Però tan sols tres dies després, el govern de Biden va afirmar que l’OPEP+ posa en perill la recuperació econòmica mundial perquè no augmenta la producció de petroli. Fins i tot va advertir que els Estats Units estan disposats a utilitzar “totes les eines” necessàries per a reduir els preus dels combustibles.

Aquest és un dels exemples recents més flagrants d’hipocresia climàtica d’un mandatari d’un país desenvolupat, però no és pas l’únic. I la duplicitat s’estén als procediments de la COP26 mateixa, on els negociadors dels països en via de desenvolupament es van adonar que les posicions de les economies avançades a les reunions a porta tancada són força diferents de les seves posicions públiques. Els països rics, responsables de la major part de les emissions mundials de diòxid de carboni fins ara, vacil·len quant als seus compromisos de llarga durada de proporcionar finançament per al clima als països en desenvolupament. També es resisteixen a fer una proposta de definició operativa que els impediria de falsejar allò que es considera finançament climàtic. A més, continuen tractant l’adaptació al canvi climàtic com un corrent separat i es neguen a proporcionar finançament per evitar, minimitzar i abordar les pèrdues i els danys associats al canvi climàtic als països més afectats.

Les promeses declarades a la COP26 també revelen les dues vares de mesurar del món desenvolupat. Un grup de vint països, entre els quals hi ha els Estats Units, es va comprometre a posar fi al finançament públic dels projectes de combustibles fòssils “sense restriccions”, inclosos els alimentats amb carbó, per a final del 2022. Però la prohibició només s’aplica als projectes internacionals, no pas als de cada estat. I cal destacar que els Estats Units i més països signants es van negar a unir-se als 23 països que es van comprometre separadament a aturar nous projectes d’energia de carbó dins les seves fronteres i a eliminar gradualment les infrastructures de carbó existents.

Però, encara que les promeses de Glasgow haguessin estat més sòlides, els governs dels països rics, en particular, s’enfronten a un problema important de credibilitat. Ja han fet massa promeses buides sobre el clima, tot soscavant els interessos dels països en via de desenvolupament que han contribuït poc al canvi climàtic. Les economies avançades han assumit compromisos de reducció d’emissions que no han complert, i han renegat de les garanties als països en desenvolupament pel que fa no solament al finançament del clima, sinó també a la transferència de tecnologia.

El compromís de finançament per al clima ja té dotze anys. A la COP15 de Copenhaguen, les economies avançades van prometre d’aportar 100.000 milions de dòlars l’any al món en desenvolupament, i l’acord climàtic de París del 2015 va deixar clar que tots els països en desenvolupament podrien optar-hi, a aquest finançament. Aquesta quantitat és molt minsa en relació amb les necessitats dels països en desenvolupament, que pugen a bilions de dòlars, i també si es compara amb les enormes sumes que els països rics han gastat en suport fiscal i monetari per a les economies pròpies durant la pandèmia de la covid-19.

Però el món desenvolupat no ha complert ni tan sols aquesta promesa relativament modesta. El 2019, el finançament climàtic total canalitzat als països en desenvolupament va ser de menys de 80.000 milions de dòlars; la quantitat mitjana de cada any d’ençà del 2013 va ser de només 67.000 milions de dòlars. I aquesta xifra va servir per a inflar els fluxos reals dels governs dels països desenvolupats, perquè el finançament climàtic públic bilateral (que havia d’haver estat proporcionat als països en via de desenvolupament en virtut de l’acord de París) va ser d’una mitjana de menys de 27.000 milions de dòlars l’any. La resta procedia d’institucions multilaterals –inclosos els bancs de desenvolupament– i del finançament privat, la mobilització del qual pretenien atribuir-se els governs dels països rics. En comparació amb aquesta mísera suma, els subsidis mundials als combustibles fòssils van pujar a uns 555.000 milions de dòlars anuals entre el 2017 i el 2019.

Així mateix, les promeses de transferència de tecnologia verda del món ric han esdevingut mera xerrameca. Els governs dels països desenvolupats van permetre a les empreses pròpies d’aferrar-se als drets de propietat intel·lectual que bloquen la difusió de coneixements crítics per a la mitigació i l’adaptació al clima. I quan països com la Xina i l’Índia han volgut fomentar les seves indústries d’energies renovables, els Estats Units, en particular, han presentat queixes davant l’Organització Mundial del Comerç.

Aquesta estratègia miop no beneficia en darrera instància ningú, ni tan sols les empreses a les quals serveix els interessos financers immediats, perquè accelera la destrucció del planeta i la venjança de la natura sobre això que sembla ser una humanitat terminantment estúpida. Les marxes d’estudiants i activistes a Glasgow contra aquest enfocament miop són fermes, però no n’hi ha pas prou per a obligar els governs a canviar de rumb.

El problema és que els poderosos interessos corporatius van clarament entrellaçats amb el lideratge polític. La gent de tot el món, i especialment del nord, cal que faci molt més soroll a l’hora d’insistir en una acció climàtica significativa i en un canvi d’estratègia econòmica que ressoni més enllà de les fronteres de cada estat. Només això pot fer acabar la hipocresia ecològica del món ric i salvar tothom.

Jayati Ghosh és secretària executiva d’International Development Economics Associates, professora d’economia a la Universitat de Massachusetts Amherst i membre de la Comissió Independent per a la Reforma de la Fiscalitat Internacional de les Empreses.

© Project Syndicate 1995-2021