Els míssils Grad, la por dels espies i el Kíiv que resisteix

El míssil va fer impacte diumenge a la nit al sisè pis d’un bloc de Sofiivska Borstxahivka, a l’extraradi de Kíiv. Ahir al matí, l’endemà de l’atac, un home porta a coll un gos cap a la clínica veterinària que hi ha als baixos de l’edifici: els serveis bàsics funcionen correctament a Kíiv. Dmitró Razúmkov, diputat al parlament, del qual havia estat president, acut a la zona envoltat de soldats: “Ha estat un atac amb míssils Grad. Han estat vuit o nou míssils, i hi ha mort una persona.” El Grad és un sistema de llançament de míssils múltiple; per tant, d’escassa precisió. Al peu de l’edifici, tot és ple de vidres, plàstics i ferros, i hi ha cotxes malmesos per tot això que ha caigut i també per la metralla. Dos blocs més enllà, l’impacte va ser a terra, en un aparcament exterior davant un edifici: hi ha tres cotxes i una furgoneta destruïts i calcinats. Pocs metres més allunyat del forat que ha fet el míssil, un altre cotxe s’ha salvat de les flames i s’hi aprecia molt bé com la metralla l’ha perforat pertot arreu. L’Olga (no és el seu nom real) explica com ho ha viscut: “No visc aquí però era al soterrani de l’edifici, i cap a les onze de la nit he sentit l’esclat. Jo estic bé, però hi ha un ferit, amb talls a la pell i, sobretot, als ulls.” Algunes finestres tenen creus fetes amb cinta americana per reduir el risc que passi això, però són poques. Algunes altres tenen planxes de fusta com a protecció, però encara n’hi ha menys. El cel rugeix constantment.

Al centre de Kíiv només se senten explosions de tant en tant, però a la perifèria el so dels míssils, les bateries antiaèries i els trets gairebé no cessen. A vegades són esclats aïllats i a vegades duren segons, com una tempesta. També s’han acostumat a viure amb això. Després dels impactes de la darrera nit al barri, amb la por ficada al cos, algú veu espies russos en qualsevol estranger (“Tu ets rus! Tu ets rus!”), i dos minuts després hi arriben deu homes armats per comprovar-ho i tot seguit contradir les seves sospites.

Maniobres de distracció

Divendres passat, el Kremlin va anunciar que la primera fase s’havia acabat com esperaven i que de llavors endavant les operacions se centrarien al Donbass. Menys de vint-i-quatre hores més tard, a més de mil quilòmetres del Donbass, un míssil feia impacte en un dipòsit de benzina a Lviv. La declaració, doncs, podria ser només una maniobra de distracció; o bé la maniobra de distracció podria haver estat la invasió des de tres fronts. El fet més probable és que la guerra no vagi com el Kremlin havia planejat. Si Rússia acaba fent aquesta passa enrere es tornarà a un punt semblant al que hi ha d’ençà del 2014, amb una guerra al Donbass, però ara amb Rússia de manera oficial a la regió, on la situació és més favorable als interessos russos, perquè és el front on han aconseguit més avenços. Zelenski va dir fa tres dies, en una entrevista a periodistes russos no emesa a Rússia, que estaria disposat a fer un referèndum al Donbass per definir-ne l’estatus.

Abans de la invasió russa, els politòlegs deien que no hi hauria invasió russa, i encara menys a gran escala. I que si mai es duia a terme, culminaria en pocs dies. És probable que també fos aquesta la previsió del Kremlin. Allò que havia de ser una guerra llampec que fes caure Kíiv i Zelenski en pocs dies ha esdevingut una guerra de desgast. Fa més d’un mes que va començar i les tropes russes no controlen cap ciutat important. Fins i tot Mariúpol resisteix el setge, de moment. Mikolàiv i Khàrkiv reben impactes de míssils sovint, però el front continua als afores de totes dues ciutats. Més o menys com Kíiv.

Dos míssils a Svyatoshynskyi

Al districte de Sviatoixinski, un grup de combatents escorcollen dos homes agenollats i amb les mans al clatell. La cosa no s’agreuja. Això és Kíiv oest, i per tant el cel espurneja tota l’estona; al fons, hi ha una columna de fum. És un barri de grans blocs grisos, i el front és molt a prop. Aquestes darreres setmanes, uns pocs míssils han colpejat uns quants edificis del barri, un dels quals a tocar del lloc on hi ha l’escorcoll. El 15 de març, un va fer impacte contra la façana i tot es va incendiar: quatre morts, i la majoria d’habitatges, inservibles. Als pisos que donen a l’altra façana, encara hi viu gent. En Iuri, per exemple: “Feu les fotos que vulgueu, que tothom ho vegi.” És voluntari dels que donen suport logístic als cossos armats: “Aquesta nit serà pitjor, tenim informació que a les quatre hi haurà un atac amb míssils al barri.” La nit següent no és pas tranquil·la a la rodalia de Kíiv (cap nit no és tranquil·la), però no es compleix el vaticini.

Cinc-cents metres més amunt i cinc dies més tard, un altre míssil va fer impacte en una mena de parc envoltat per edificis. El cràter fa més de quatre metres de diàmetre i uns dos de fondària. La façana que hi ha més a prop té impactes de metralla i cap vidre sencer, però no hi ha danys estructurals. Tanmateix, hi ha dos cotxes cremats; són només ferralla. Hi ha veïns xerrant i contemplant la magnitud de la tragèdia, traient runa i fregint patates a foc molt lent a la vora mateix del cràter. Ei Vitali viu allà. S’ho mira tot plegat com qui encara no ho ha paït, i en acabat treu el mòbil i ensenya dos vídeos del moment de l’explosió que van enregistrar les càmeres de seguretat de casa seva: un flaix taronja i una ona expansiva treuen la finestra de lloc, tot tremola, i la càmera es mou un poc cap a l’esquerra.

Soldats i periodistes

L’alarma antiaèria que sona al Maidan (i en general totes les sirenes de Kíiv) fa botzinades més breus que les de les altres ciutats del país. I no sona tanta estona, normalment dos o tres minuts. Quan deixa de sonar, no repiquen les campanes com a Odessa. Aquí tampoc la majoria no en fa gaire cas; al capdavall, els míssils cauen a la perifèria de la ciutat. Al Maidan hi ha fonamentalment gent armada i periodistes, tots amb l’armilla antibales posada. Fins i tot al vestíbul del Kozatzki, un hotel a la mateixa plaça on s’allotgen periodistes, alguns la porten posada.

Quan s’ha complert un mes del començament de la guerra, Kíiv continua força buida. Hi ha poca gent i pocs cotxes: el paisatge és pandèmic. Ho és especialment al centre neuràlgic de la ciutat, al triangle que fan el Maidan, el monestir de Sant Miquel i la catedral de Santa Sofia. Aquesta zona, a més, és especialment militaritzada: hi ha gent armada gairebé a cada cantonada, i barricades. A Odessa les barricades eren de sacs de sorra, i a Mikolàiv, de pneumàtics; a Kíiv són blocs de formigó.

En un accés lateral del monestir de Sant Miquel, hi fa guàrdia en Nikita. Té vint-i-set anys i, és clar, va armat. Abans d’allistar-se a la Defensa Territorial, la milícia creada poc abans de començar la guerra, es guanyava les garrofes en el submón de les criptomonedes i la cadena de blocs. Però en contra d’allò que hom n’esperaria, no tracta pas de convèncer dels beneficis d’invertir-hi. “Volia ser útil. Els meus pares i la meva parella també s’hi ha quedat. Molta gent es va aterrir, se’n va anar i es van endur el pànic. Ara a Kíiv hi quedem els valents. I els periodistes. Bé, i la gent pobra, que no se’n pot anar.” Se sent el brunzit suau d’una bateria antiaèria llunyana: “Veus? No hi comptaven, amb això. Kíiv és més ben protegida que qualsevol altra ciutat.”

Entre l’accés per a cotxes que controla en Nikita i l’entrada principal del monestir, hi ha un mur de noranta metres, dividit en segments, amb les fotografies de tots els combatents caiguts a la guerra russo-ucraïnesa. Molts ucraïnesos l’han anomenada sempre així, la guerra del Donbass, que va esclatar la primavera de 2014 després del triomf de la Revolució del Maidan. Ara és complicat d’argumentar que la participació russa no era prou determinant per a anomenar-la així, i que la guerra total d’ara no és sinó una nova fase de la mateixa guerra. Sigui com sigui, la darrera actualització del mur és del juliol del 2020. Però encara hi ha més mur passada la porta: cinc segments més, i a cada segment hi ha lloc per a 346 morts més. No hi cabran pas tots.