La guerra i la pau amb Sara Amat

Setembre del 1981. Primer dia de curs a ‘Can Culapi’ de Terrassa. A la classe dels nois de dotze anys el tutor dóna la benvinguda als alumnes. La lliçó inaugural no pot ser més directa: els parla d’ells mateixos, de les transformacions que experimentaran per fora i, sobretot, per dintre durant els mesos vinents. ‘Esteu en una edat en què ja no sou nens, però encara no sou homes’, els diu. No és un temps fàcil, l’adolescència, i menys per a ells que tenen una mala sort immensa: el col·legi és només masculí. És a dir, que no tenen ni una sola nena a prop per a adonar-se gradualment de les diferències entre els processos de creixement de les unes i dels altres.

En sentir això els neòfits semblen aclaparats i es miren els uns als altres amb una rialleta insegura i nerviosa. Hi torna, el tutor: en aparença, l’adolescència us semblarà un mur molt difícil de superar però no us enganyeu: no hi ha cap mur; hi ha una porta. Una porta que l’únic que demana és creuar-la amb decisió.

D’aquells quaranta nois només n’hi ha un que té la certesa que ja ha travessat aquesta porta. Ho ha acaba de fer, precisament, durant els últims dies d’aquelles vacances. És en Pep, el fill dels Puig de cal Sabater d’Ullastrell que ara viuen a Terrassa i que només van al poble per visitar la padrina Maria i per passar-hi, en Pep, unes quantes setmanes a l’estiu, ell i la padrina sols a cal Sabater.

La història del que va passar aquells últims dies és precisament el que ens explica ‘La vida sense la Sara Amat’, el llibre de Pep Puig (Terrassa, 1969) que va emportar-se, amb el vot unànime del jurat si la memòria no em falla, l’últim premi Sant Jordi de novel·la.

El món de Pep Puig
Fa quinze dies vaig publicar aquí mateix un article que vaig titular ‘El món de Pep Puig (mentre no tenim la novel·la del Sant Jordi)’ –podeu veure’l aquí: http://bit.ly/1WMhMTs– en què vaig intentar descriure els elements més habituals del que podríem dir el paisatge literari de Pep Puig.

El que explicava aleshores m’estalvia de repetir-me ara. Per això em va semblar que aquell exercici podria ser útil al lector que volgués apropar-se per primera vegada a l’obra d’aquest autor de bibliografia no gaire extensa, però caracteritzada de manera molt notòria per uns quants trets comuns. Uns trets que, a més a més, pel que es deduïa de les explicacions que el mateix Puig va fer després de guanyar el premi, estava molt clar que en aquesta nova novel·la es mantenien, si no s’accentuaven.

De fet, l’esdeveniment que dispara la història de ‘La vida sense la Sara Amat’ –la desaparició d’una nena de dotze anys mentre jugava amb els seus amics a Ullastrell, el poble on vivia amb els pares– Pep Puig ja ens l’havia avançat a ‘Clara Bou’, un conte de catorze pàgines del que fins ahir era el seu últim llibre: ‘L’amor de la meva vida de moment’ (L’Altra Editorial, 2015).

La Clara Bou d’aleshores ara es diu Sara Amat i, igual que la seva antecessora, també desapareix del poble mentre juga a cuca amagar sense deixar cap rastre. L’única diferència –la clau de volta, vaja, de ‘La vida sense la Sara Amat’– és que abans de fondre’s definitivament en la foscor passa deu dies i onze nits amagada al dormitori del Pep, el protagonista del llibre que he presentat en els paràgrafs inicials d’aquest comentari.

L’evocació d’un instant
A la vida de les persones sol haver-hi uns quants moments d’aquells que podríem definir de crucials. No són gaires, normalment. Mitja dotzena a tot estirar. Potser una mica més. Són moments en alguns dels quals se’ns demana que triem. En alguns altres, però, ni això: ens vénen donats i cal entomar-los sense gaires dubitacions, tal com raja.

‘La vida sense la Sara Amat’ és la descripció d’un d’aquests moments. Sens dubte el més important de la vida del protagonista. És l’evocació, trenta anys després, d’aquell instant fugaç en què deixes de ser un nen per passar a ser una cosa una mica més complicada. És, no cal dir-ho, una evocació idealitzada, amb les fronteres difusament traçades entre el viscut i l’imaginat, entre la realitat i el desig.

És un moment amb les coordenades espai-temps en estat d’excepció: en Pep és amb la padrina al poble, no amb els pares a ciutat. I viu amb lògica tristor el final dels lleures de l’estiu que donaran pas a les obligacions del nou curs escolar. La preparació per a la vida; és a dir, el trànsit de la pau a la guerra.

Tot just començar el relat –a la pàgina 14– ja ens ho explica el mateix protagonista: ‘La Sara Amat es va escapar del poble el 3 de setembre de 1981, exactament un dijous a la nit, i jo vaig començar el col·legi el 14 de setembre, és a dir, un dilluns al matí: entre aquest període de quasi deu dies i onze nits es pot dir que em va passar la vida sencera. […] La meva va durar aquests quasi onze dies. La resta ha estat el que ha estat i, com diria aquell, no me’n queixo.’

La Sara: quasi tretze anys, superdotada
La Sara Amat és una noia diferent. Ho sap ella i ho sap tota la colla d’amics que així ho han assumit. Té el nivell d’intel·ligència dels superdotats, no se sent arrelada enlloc i el seu caràcter és independent, rebel i lliure. Ja fa temps que ha pres la decisió de marxar del poble i no sembla gaire amoïnada per allò que el comú dels mortals denominem ‘el dia de demà’. No ho llegim en cap moment del llibre, però és evident que la Sara, com se sol dir ara, ‘controla’.

Es refugia en el dormitori del Pep, al pis de dalt de cal Sabater, i es dedica a llegir, ‘amb una íntima quietud’ (p. 143), ‘Guerra i pau’ i a subratllar amb un traç finíssim de llapis les frases que li semblen més significatives com aquella del príncep Andreu Bolkonski que ens ve a dir que ‘tot allò que protegim massa se’ns acaba fent malbé’ (p. 187).

Per això el seu tracte amb el Pep és volgudament fred i distant; just als antípodes dels sentiments creixents del noi que, per amor a la Sara, serà capaç de cometre unes quantes transgressions. La primera ja va ser l’estiu de l’any anterior, quan la va treure a ballar durant la festa major vermell com un tomàquet fins a la punta dels cabells, i durant l’estada de la noia a cal Sabater el veurem com es cola en una cua, com manipula una carta i com entra d’amagat a casa de la noia per emportar-se un feix de bitllets ocults al dormitori que seran el passaport per a la supervivència de la Sara els primers temps després de desaparèixer del tot.

Durant aquells dies el Pep aprèn, de bracet amb la Sara Amat, que la vida té dues cares: la clandestina i la de les aparences. La guerra i la pau, vaja. També que el món dels adults és ple de secrets. I tot plegat dóna pas a unes quantes escenes destacables com, per exemple, la contemplació que fa el Pep de tot el poble aplegat a missa, sabedor que cadascú va covant el seu secret particular; o la conversa amb la mare de la Sara; o el moment –gairebé una epifania– que el noi percep la profunda soledat de la Sara que, en realitat, ja feia molt de temps que havia marxat del poble; o, evidentment, el discurs de benvinguda del tutor als alumnes del qual ja he parlat més amunt.

No fóra just tancar aquest epígraf sense esmentar el personatge de la padrina Maria, l’àvia que a molts ens agradaria tenir: vídua recent, de caràcter dolç, plena de bondat i d’innocència, incondicional del seu nét… i una mica dura d’orella.

La guerra i la pau
Si el lector pacient ha arribat fins aquí crec que és el moment de dir-li que, a parer meu, ‘La vida sense la Sara Amat’ s’ha de llegir com he explicat més amunt. És a dir, com l’evocació d’uns moments molt especials. Talment el dibuix d’una línia de falla que separa dues plaques tectòniques en tensió i que només s’apaivaga després d’un alliberament colossal d’energia.

Si volem fer-ne una lectura en clau realista –allò tan nostre de ‘tocar de peus a terra’–, la impressió, però, no és la mateixa. Que una noia pugui viure amagada en un dormitori d’una casa durant quasi dues setmanes menjant els àpats i fent les visites de rigor al bany i la dutxa sense que la padrina, per molt dura d’orella que sigui, no se n’assabenti, voreja perillosament els dominis de la inversemblança.

Un lector inquisitiu pot preguntar-se com és que aquella padrina tan donada al seu nét no entra ni un sol dia a la seva cambra. Ni per treure la pols, fer-li el llit, fregar a terra, endreçar l’armari o netejar cortines i vidres. Unes preguntes que em confesso incapaç de respondre de manera convincent.

Acabo ja: Pep Puig dedica ‘La vida sense la Sara Amat’ al seu fill Nil, de cinc anys (crec recordar). I ho fa ‘amb la confiança que mai deixarà de creure (encara que no cregui mai)’. Aquesta doble dimensió del verb ‘creure’ –tenir fe, però també obeir– obre la porta a cada lector perquè es decanti per la banda que més li agradi: la realitat o la imaginació, el relat del que hem viscut o del que hauríem desitjat de viure. En fi, la guerra o la pau.

I com a teló de fons permanent queda la figura enigmàtica i un pèl setciències que el Pep, per anys que visqui, no oblidarà mai: la Sara Amat i aquells deu dies i onze nits que el noi va necessitar finalment per a dir-li que se l’estimava.