Quan parlem de Qamixlo, al nord-est de Síria, tothom (tots els kurds) entén que és la capital somniada de Rojava (el Kurdistan sirià). És una ciutat gran, bonica, multilingüe i amb diverses religions. Però quan hi arribaves i veies com estava (als anys de la guerra), la realitat xocava amb la idea imaginària. S’hi entrava per la part oriental, el camí que la connectava amb més ciutats i que duia al Kurdistan iraquià. Però aquesta vegada no va ser així: hi vam entrar pel camí que la connecta amb l’aeroport i més ciutats de dins de Síria.

Tots els punts de control del règim sirià ara són ocupats per l’Asayix, la policia de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES). Ja no hi ha fotos ni estàtues de l’ex-president Baixar al-Assad ni del seu pare, Hafez al-Assad, ni la vella bandera siriana. Els camins i carreteres que tenien sota control són oberts per a tothom. Les botigues que estaven tancades han tornat a obrir les portes. Trobem la Qamixlo lliure. Abans ho era, però ara molt més. Si Turquia la deixa ser.

L’aeroport de Qamixlo, l’únic que hi ha a la zona, és abandonat. Al costat, encara hi ha dues bases militars russes. A l’aeroport, hi havia tan sols dos vols de càrrega russos que traslladaven equips militars després de retirar-se de la majoria del país. Tota la zona de l’aeroport és bruta. Quan hi passes, sembla una escena d’un film de la Segona Guerra Mundial. Fotografies estripades, banderes cremades, algunes de russes encara onejant i arbres de color marró que amb el pas del temps han perdut el color natural. També hi ha zones bombardades per Israel, en atacs contra l’arsenal militar del règim, amb l’objectiu d’evitar que els grups armats se n’apoderessin.

Dins la ciutat, l’escenari també és diferent. Les institucions civils que pertanyien al règim són buides i tancades. Abans feia por de passejar-hi a prop, ara ja no. A Qamixlo, hi havia una àrea de seguretat sota el control del règim. Un dels principals carrers era tallat al trànsit. Tan sols hi passaven cotxes dels responsables i els seus equips militars. Avui són oberts a tothom. Abans havies de fer mil voltes per no passar per aquí, ara ja no cal. S’hi passa com si no hi hagués hagut mai vigilància.

Qamixlo és com la vaig deixar, però sense el règim. És la ciutat que conec més que qualsevol altre lloc del món. És casa. La guerra l’havia feta molt petita. Ara torna a ser com la coneixia. No estava acostumada a no veure-hi postals del règim. Vaig néixer aquí quan el pare de Baixar al-Assad era el president. No coneixíem la llibertat. No sabíem què era votar. Després va arribar Baixar. Va ser pitjor, crec. De fet, no m’hauria imaginat que mai viuria aquest moment ni escriuria aquest article. Veure Qamixlo sense al-Assad i les seves estàtues era un somni. Deixaré les altres preguntes per a demà. Ara vull passejar per on abans no ho podia fer.