La guerra, els bèsties i les bèsties

En un carrer arrasat d’Ucraïna, un home de mirada perduda s’abraça a un gat. La fotografia és de la CNN i la periodista que l’ha penjada a Twitter n’explica el context: l’home acaba de perdre la casa, i dins la casa una filla adolescent, la dona i diversos parents; diu que només han sobreviscut els néts i el gat, el que veiem. Aquesta altra potser també la coneixeu, la de la noia d’esquena que camina amb una motxilla i un enorme pastor alemany a coll, suposadament per a arribar a la frontera, els detalls són igual. La difon la cap del Centre per a les Llibertats Civils d’Ucraïna, que en comparteix una altra amb segell de fotoperiodista: una jove amb actitud digna i desafiadora agafada a les corretges de tot de gossos amb diferents xacres, alguns muntats en l’equivalent caní de la cadira de rodes. Als comentaris, la gent no para de demanar com la podrien ajudar.

Quan parlem de la identificació d’Occident amb el poble ucraïnès, i quan amb tota la raó ens recriminem la indiferència pels massacrats diàriament per unes altres bombes, poblacions “empobrides i remotes”, com se li va escapar a un corresponsal novaiorquès, només podem abaixar el cap i assumir-ho tot: la nostra hipocresia, el nostre biaix racista, classista, eurocèntric, quilometrista. Això ja ho tenim. Però la psicologia de la identificació és més complexa que això, i pot anar per molts viaranys a banda de l’autopista principal, viaranys que parteixen de la porta mateix de casa: ens podem sentir més identificats amb la família del primer primera que no pas amb la de l’àtic, amb la que té canalla o amb la que no en té, amb la que és de poble més que no amb la que és urbanita recalcitrant.

Dic això perquè a Ucraïna, els primers dies de sirenes i de refugis, soterranis i estacions de metro, la identificació també era multinivell. Molts propietaris d’animals els vèiem a la primera, no els havíem ni de buscar: persones agafades a transportins de gats, o als seus gossos de totes les mides, o a la gàbia d’un periquito fins i tot, i no calia res més per a sentir-nos-hi més a prop que amb gent del nostre mateix poble: perquè el lligam que uneix les persones amb les seues bèsties també és un factor d’identificació, potentíssim a més a més, i sovint esperonat per la fúria dels qui no l’han conegut mai, cosa que uneix i crea complicitats, a peu de carrer, de ciutat a ciutat, o a través de tantes fronteres com ens posin a davant. “Podríem ser naltros”, s’ha dit i s’ha recriminat que es digués, però és que sí: alguns ens mirem l’animal amb qui convivim i podríem ser l’home de la casa bombardada, la noia del pastor alemany, la jove orgullosa amb els seus gossos atrotinats.

De totes les guerres mediatitzades, la de la invasió d’Ucraïna potser és la primera que els mitjans ens ensenyen amb tanta naturalitat el vincle dels civils amb els seus animals. Entre les històries humanes s’hi compten, també, les dels gestors de refugis de bèsties abandonades que continuen al peu del canó, o que han perdut la vida per no voler fer-les passar per un altre abandonament. Una periodista –les periodistes, tan sovint les periodistes– explica que uns amics seus de Kíiv han muntat una patrulla de voluntaris que passen casa per casa atenent les que s’hi han quedat soles: sap que la gent de l’altra banda de les pantalles, sense deixar de patir per l’altra gent, també es demana per la seua sort. Els valents defensors de la humanitat sencera bramen des del sofà: “És que us importa més la vida dels animals que la de les persones?!”, i cada vegada han de cridar més fort. Aparti’s i no destorbi, els responen des d’un món diferent, un món que va per fenya. Perquè, malgrat l’anacronisme de la guerra, ja som en una altra era i cada vegada fa més mandra haver d’explicar que les persones podem ser multifuncionals.

La preocupació pels animals en guerra no és recent, però, per raons òbvies, no ha estat gaire documentada. A l’inici de la Segona Guerra Mundial, un fullet del govern britànic suggeria als propietaris d’animals de companyia que els traslladessin de les grans ciutats al camp o que els deixessin amb veïns, i, si tot això no era possible, que els sacrifiquessin “amb humanitat”. Abans que a Londres hi caigués cap bomba, el pànic ja s’havia estès i en quatre dies literals s’hi van eutanasiar preventivament 400.000 gossos i gats. Els veterinaris i les organitzacions animalistes de l’època –sí, ens porten segles metafòrics d’avantatge– van fer-hi campanya en contra: ho trobaven una mesura precipitada, i en efecte, molts ciutadans penedits van culpar el govern per haver-los infós la histèria. A la premsa van començar a aparèixer notes dels amos en record dels seus animals, també per demanar-los perdó. Res que no pogués passar ara.

I ara el govern britànic, per evitar les eutanàsies “compassives” i instat per les entitats de protecció animal, ja ha anunciat que eximirà els requisits d’entrada per als gossos, gats i fures dels refugiats, i els en finançarà les vacunes, les analítiques i les quarantenes. Perquè, en una societat, els canvis de mentalitat no són canvis del tot fins que no arriben a les institucions. D’aquesta manera, els països que fan frontera amb Ucraïna, Hongria, Polònia, Romania, Eslovàquia, van ser els primers de relaxar els tràmits per a facilitar l’entrada de les bèsties de les famílies ucraïneses. El Fons Internacional per al Benestar Animal ha estimat que la meitat de les que fugen de la guerra són propietàries d’algun animal de companyia, i també ha explicat allò que és tan fàcil de saber, però que no era tan fàcil de dir fins ara: que forçar les persones afligides per la guerra a abandonar els seus animals només afegiria dolor al dolor i més trauma al trauma —i a la inversa, ara que es parla tant de la salut mental: que tenir els seus animals al costat pot ser un confort vital per a qui ho ha hagut de deixar tot enrere, especialment per als infants.

I mentre tot això passa a l’any que som, sempre hi haurà qui pensi que amoïnar-se per les bèsties és un problema del primer món –perdre la casa, en canvi, no?– però és un problema de tots els mons: del de la parella d’ucraïneses que demanava per Twitter si algú les voldria acollir amb el seu gat, fins al del sense sostre que, tant en la guerra com en la pau, no té ningú més que el seu gos. És que us importen més els animals que les persones?, torna a ressonar la pregunta equivocada: deixi’m el braç, senyora, que una cosa no exclou l’altra; ens importen les persones, i ens importen els animals, i les famílies amb animals, que són la seua família. I amb tot el que hem avançat allà on hem tingut la sort d’avançar, seria una altra victòria dels senyors de la guerra que en això també haguéssim de recular. Que el gènere humà sigui capaç de les pitjors coses no pot ser excusa, mai, per a renunciar a fer-ne altres molt millor que abans.