05.02.2016 - 22:00
|
Actualització: 05.02.2016 - 23:44
Si no el vau veure dimarts, el documental de Sílvia Munt sobre el casalot de Sabadell on des de fa tres anys es reuneix cada setmana la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el podeu veure ací. El film es titula igual que l’indret, la Granja del Pas, en un dels extrems de Sabadell. És des de fa temps de propietat municipal. El 2013 s’hi va començar a trobar la gent de la PAH, a qui se li havia fet petit el local que tenien a la capital vallesana.
Mira que fa anys que sentim parlar de la PAH (si és que no n’hem tingut necessitat, com és el meu cas), anys que fa que surt pels mitjans, des del 2009 que es va engegar a la capital de Catalunya. Des de llavors s’ha estès per tot l’estat espanyol. El seu crit i consigna, en l’espanyol que aplega la majoria d’afectats, molts d’ells migrants recents, és ben conegut: ‘Sí que es pot.’ Que fins ha donat la primera alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que es va formar i va créixer políticament i negociadorament en aquesta plataforma de danyats per la política financera de la bombolla immobiliària (l’alcaldessa sabria parlar amb tantes autoritats ara, si no hagués passat pel lideratge de la PAH?).
Doncs aquest és el primer documental llarg i ben treballat que veig que ens mostra gent de la PAH, les seves penúries i com hi batallen. El funcionament de l’assemblea, les històries particulars, els dubtes i vergonyes dels afectats. I, encara, el canvi progressiu en les cares i en l’expressió verbal i corporal d’aquestes mateixes persones, a mesura que ha passat el temps i a la PAH han trobat, a més d’ajut i aixopluc (i no pas metafòric), la dignitat robada.
La realitzadora és Sílvia Munt, actriu de teatre i de cinema que també és directora. En el gènere documental, una mirada en si mateix que permet tota mena d’acostaments, li havia vist el que va dedicar a Gala Dalí, una de les dones significatives que la crítica cultural nostrada no ha acabat encara de pair. La Munt, sí. La Munt es va entrenar amb la Rodoreda i és ben clar que li ha servit de molt i molt tractar l’escriptora (la Munt és de les poques persones que la Rodoreda deixa bé, més que bé, en les cartes de Romanyà).
Aquí, a ‘La Granja del Pas’, la Munt fa una cosa extraordinària, acompanyada dels seus guionistes i productors. De fet, el film, de vuitanta minuts, és una producció com qui diu familiar, que s’ha dut endavant, s’hi nota, per la voluntat de l’equip i la implicació amb la gent de la PAH, que els va obrir ja fa temps no sols les portes del local sinó sobretot de la seva ànima.
Això no és difícil d’obtenir quan el documentalista va de debò. La gent, sobretot la gent més pobra, la més baquetejada, et fa el regal de la seva història quan vas amb una càmera o una llibreta d’apuntar, perquè ningú no els fa cas. L’únic que té el pobre és la seva història. L’atenció i la consideració, el reconeixement, el necessitem tots, ben especialment quan les coses van mal dades. No és difícil d’obtenir, la història dels altres, llevat d’un aspecte: una història de debò demana temps d’escolta i de tracte. I això ha fet exactament l’equip d’aquesta pel·lícula. El resultat és l’ofrena reparadora que, ara, pot brindar als seus personatges. I també a nosaltres, els seus espectadors.
Potser algú dirà que una pel·lícula no pot ser gaire ofrena reparadora quan t’han pres la casa i no saps on dormir ni viure i, a més, petit com ets, has d’afrontar la crua certesa que potser no et queda més remei que ocupar un pis abandonat, sortir de la legalitat. Així i tot, m’hi jugo el que vulgueu que, quan les persones que surten en aquest film s’hi han vist, l’han rebut com una ofrena reparadora. Que els perdurarà, com restarà en mi mateixa.
