La gran oportunitat de l’exili contra Llarena ja es comença a resoldre a Luxemburg

El futur dels exiliats és en joc aquests dies a Luxemburg. Abans de final d’any el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) publicarà la sentència sobre la causa més transcendental d’aquesta llarga guerra judicial contra la repressió desplegada per l’estat espanyol: la resposta a les qüestions pre-judicials que va formular el jutge Pablo Llarena sobre la validesa de les euroordres. Demà l’advocat general del TJUE, Richard de la Tour, publicarà el seu informe sobre aquest litigi, unes conclusions que generalment són tingudes molt en compte pel tribunal a l’hora de dictar sentència. En aquest cas, permetran de veure fins a quin punt els arguments dels exiliats, defensats amb dents i ungles en la vista del proppassat 5 de juliol, han estat assumits totalment o parcialment. I això és cabdal, perquè es podria certificar l’enterrament definitiu de les euroordres i la constatació que l’estat espanyol ha perseguit políticament els dirigents independentistes catalans i els ha vulnerat drets fonamentals.

Un moviment a la desesperada de Llarena el març de l’any passat va desencadenar aquest procediment. Feia poc que Bèlgica havia rebutjat definitivament l’extradició de Lluís Puig i, amb els precedents d’Alemanya i d’Escòcia, el magistrat va formular set preguntes pre-judicials al TJUE sobre els criteris amb què un estat pot denegar una euroordre. Llarena tenia por que es repetís amb Puigdemont i els altres exiliats, i alhora pretenia que el tribunal europeu li fes de tribunal d’apel·lació sobre la decisió que havia pres Bèlgica. La negativa a extradir Puig anava carregada d’arguments que desmunten de dalt a baix l’estratègia de repressió judicial d’Espanya contra l’independentisme.

I ara el TJUE ha de dir si Bèlgica va fer bé quan va denegar les euroordres de Llarena. És a dir, si quan va argumentar que no podia lliurar el conseller Puig a l’estat espanyol perquè hi havia un risc clar i evident de vulneració del dret del jutge predeterminat per llei (perquè el Tribunal Suprem no era competent per a jutjar-lo) i de vulneració de la presumpció d’innocència (per les violacions de drets documentades pel grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU) la justícia belga havia procedit d’acord amb el dret de la Unió.

La resposta que hi doni el tribunal pot tenir conseqüències judicials molt importants, tant per als exiliats com, fins i tot, per als condemnats per sedició. Però caldrà veure fins on està disposat a arribar el TJUE, i el report de demà de l’advocat general serà molt orientatiu. Perquè, d’entrada, el tribunal haurà de respondre –si vol– les set preguntes que li va formular Llarena. I és en aquestes respostes on les defenses dels exiliats miren d’obrir un trau a l’estratègia repressiva de l’estat contra l’independentisme.

Però, en primer lloc, el TJUE ha de respondre a Llarena. La qüestió que formula el jutge espanyol és si la justícia belga ho va fer bé quan va denegar l’extradició de Puig. Tant Llarena mateix com l’estat espanyol, representat per l’advocacia de l’estat, com la fiscalia del Suprem i també la Comissió Europea consideren que aquella euroordre s’havia d’haver executat, que el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les (la darrera instància judicial belga que es va pronunciar) no podia qüestionar la competència del Suprem per a emetre-la o que, en tot cas, havia d’haver demanat més informació a les autoritats espanyoles sobre la qüestió de la competència del Suprem abans de prendre la decisió. Diuen que Bèlgica, tal com ho va fer, va minar el principi de confiança mútua entre estats de la Unió.

Però, com va dir l’advocada Isabel Elbal el 5 d’abril en la vista de Luxemburg, “confiança mútua no vol dir confiança cega”, de manera que la justícia de cada estat ha de tenir un marge per a decidir si sobre un cas concret hi ha un risc de vulneració de drets de la persona cercada en cas d’extradició. Bèlgica va entendre que sí, i ho va argumentar amb un informe demolidor amb l’estat espanyol, el del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, que constatava que els presoners polítics havien estat víctimes de nombroses violacions de drets humans, entre els quals la presumpció d’innocència. Aquell informe, i el Grup de Treball mateix, van ser ridiculitzats i menyspreats pel Suprem, el govern espanyol, els principals partits polítics, mitjans de comunicació…

I una de les preguntes que feia Llarena al TJUE era si un informe com aquest era vàlid per a fonamentar la denegació d’una extradició. Si el tribunal confirmés la validesa de l’informe del grup de treball, l’impacte que tindria sobre tota la causa especial del Suprem contra els dirigents polítics i socials de l’independentisme seria enorme. Donaria una munició de gran valor a les demandes presentades o que es presentin al Tribunal Europeu dels Drets Humans (on ja es fa constar l’informe del grup de treball de l’ONU) i també faria impacte en la causa que Puigdemont, Comín i Ponsatí tenen oberta a Luxemburg mateix contra el suplicatori que el Parlament Europeu va aprovar i que els va llevar una part de la immunitat com a eurodiputats. Perquè si s’acredita que els eurodiputats són objecte de persecució política, el suplicatori no es pot aprovar mai.

Tant l’advocacia de l’estat com la Comissió Europea van fer mans i mànigues per fer veure al tribunal que no es podia parlar de persecució política, que l’euroordre contra Lluís Puig no es podia denegar perquè no es pot considerar que a l’estat espanyol hi hagi deficiències sistèmiques de l’estat de dret, com passa, per exemple, a Polònia. La premissa segons la qual a l’estat espanyol no hi ha aquestes deficiències sistèmiques és compartida pel tribunal, perquè la situació de rebel·lia oberta i declarada de les institucions poloneses (del Tribunal Constitucional mateix) no és equiparable, ara per ara, a la de l’estat espanyol.

Per això l’envit dels exiliats és de fer veure al TJUE que, tanmateix, ells sí que són perseguits pel fet de ser qui són, per una raó de pertinença a un grup polític o col·lectiu concret. La Comissió i Espanya afirmen que, si no hi ha aquesta disfunció general aparent del sistema judicial, no es pot procedir a avaluar un possible risc de vulneració de drets fonamentals d’un cas concret com el de Lluís Puig. Una de les jutgesses que formen part de la Gran Sala que decidirà sobre aquestes pre-judicials els va fer veure que aquest argument era aberrant, perquè significaria que la justícia no pot protegir els drets fonamentals d’una persona en concret en tots els estats on, suposadament i generalment, la justícia funciona amb normalitat.

La qüestió és si l’advocat general, primer, i el tribunal (sobretot) van més enllà i desenvolupen una doctrina pròpia per a deixar dit que en un estat on aparentment l’estat de dret funciona amb normalitat, però hi ha un grup de ciutadans per a qui no funciona –perquè és perseguit per motius polítics i ideològics–, la denegació de les euroordres és justificada.

Amb tot plegat s’hauria de poder respondre a la darrera pregunta de les pre-judicials enviades per Llarena, la setena, segurament la més decisiva. Llarena hi demana explícitament si podria tornar a enviar una euroordre contra Lluís Puig a Bèlgica, és a dir, si es pot tornar a formular una euroordre contra algú en el mateix estat on ja s’ha denegat en ferm. En el pitjor dels casos per als exiliats, el tribunal podria respondre que sí, que, en veient una possible actuació irregular per part de Bèlgica quan va denegar l’extradició, el Suprem espanyol la pot tornar a demanar.

Esperen, doncs, que digui la contrària: que les euroordres no es poden anar repetint de manera reiterada contra unes mateixes persones. Sobre aquesta qüestió, convé recordar que el magistrat del TJUE que serà ponent de la sentència, el danès Lars Bay Larsen (que és vice-president del tribunal), va deixar escrit recentment que Llarena era responsable d’un endarreriment excessiu en tot el procediment d’execució de les euroordres, per haver-les retirat i tornat a presentar a conveniència unes quantes vegades aquests darrers cinc anys. Ho deia en la resolució en què concedia preventivament a Puigdemont, Comín i Ponsatí la immunitat que havien perdut amb el suplicatori. A Llarena, doncs, ja el tenen clissat. La primera pista de com ho podria resoldre tot plegat el tribunal la donarà demà l’advocat general del TJUE.