12.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 12.06.2024 - 23:02
La rebel·lió dels jutges espanyols contra la llei d’amnistia ja ha començat. Amb total impunitat els jutges –que tenen l’únic condicionant laboral d’obeir la llei en tot moment– desobeeixen la llei. I no passarà res, ho sabem tots. L’amnistia no s’aplicarà sinó selectivament i a qui ells vulguen, de manera que es menystindrà el poder legislatiu i les regles més bàsiques de la democràcia. I qui jutjarà els jutges que desobeeixen la llei? Ningú. I qui els castigarà? Ningú.
Sobre el paper un jutge que desobeeix la llei pot ser jutjat i castigat. Però això a Espanya no passa pràcticament mai. O pitjor encara: quan passa els retrata i deixa més clar qui són. És significatiu que no hi haja xifres fàcils de trobar –i us assegure que m’he passat hores buscant-ne i demanant-ne– que ens diguen quants jutges han estat jutjats per haver comès delictes. En sabem algun cas anecdòtic, però poca cosa més.
Amb una excepció alliçonadora. L’Audiència espanyola és el cau de la bèstia. És el tribunal que ha violat més vegades i de manera més consistent tots els drets civils haguts i per haver. I en totes aquestes dècades sabeu quin és l’únic jutge d’aquest tribunal que ha estat inhabilitat després d’un judici, acusat de prevaricació? Baltasar Garzón. I sabeu per què? Oficialment, per haver autoritzat la intervenció de les comunicacions de la trama Gürtel –del PP, per tant– amb els seus advocats. En realitat, ho sap tothom, perquè havia anunciat que es proposava d’investigar els crims del franquisme. Entesos?
La gravetat de la situació és, per tant, enorme. La rebel·lió que han començat aquestes darreres hores els reductes més durs de l’estat espanyol és molt greu. Ho deia Lluís Llach l’altre dia en aquesta entrevista de VilaWeb: això és un colp d’estat. Ho deia Xavi Monge en aquesta altra entrevista: això és una guerra absoluta.
Colp d’estat i guerra absoluta que ens aporten, emperò, una lliçó política molt valuosa: el camí de la dependència, de la no-independència, no és practicable. Fi de la discussió. Tots aquests que diuen que ara la cosa no pot anar més enllà, que la independència ha d’esperar i que ja vindran temps millors val més que miren la realitat de cara. Esperar-se, dependre d’Espanya encara més anys, ja no és cap opció factible.
Perquè aquella antiga idea orteguiana de la conllevancia amb Catalunya, tot allò que no hi havia solució i el problema s’havia d’aguantar com fos, ja ho han superat al país veí. D’ençà del 3 d’octubre i el discurs del Borbó, la doctrina oficial i sancionada és destruir el catalanisme i Catalunya –no tan sols l’independentisme– coste què coste, al preu que siga i passant per damunt d’allò que siga. Que és això que fan els jutges avui, seguint aquelles ordres del monarca: aplicar la doctrina penal de l’enemic.
Recordeu, per a entendre-ho tot millor, el moment clau d’aquell discurs, el que va servir, ha servit i servirà en el futur per a justificar tota la repressió: “Eixes autoritats [la Generalitat, el govern, el parlament] d’una manera clara i rotunda s’han situat completament al marge del dret i de la democràcia.” Per quins cinc sous, doncs, una llei d’amnistia ha de canviar això?…
Contra aquest estat de coses, contra aquest estat a seques, tan sols hi ha l’opció de marxar. Perquè el dret intern espanyol impedeix i impedirà sempre que ens respecten com a col·lectiu humà, que ens reconeguen els mateixos drets que hauria de tenir tothom.
I això vol dir que hom pot anar-se’n, individualment, a Europa, per plantar cara a l’estat espanyol des de les jurisdiccions democràtiques i doblegar-lo. Com s’ha fet i s’ha fet magníficament bé. Però essent conscients que, per més victòries que s’obtinguen a fora, quan toque torna, el dret intern espanyol sempre es dreçarà com una barrera enorme. Ja ho veiem.
I, per tant, si els catalans volem viure en democràcia i no resignar-nos a viure condicionats, no ens resta sinó la via de l’eixida col·lectiva, la de la independència tan immediata com puga ser.
Que ningú no s’enganye: o ens n’anem o ens amenaçaran permanentment la persecució, la repressió sense límits, la mentida, l’espionatge constant i el dolor de la presó, de l’exili i dels colps de porra i els trets d’escopeter. I jo, supose que molts de vosaltres també, simplement no vull viure així.
PS1. En relació amb l’amnistia, avui Josep Casulleras ens explica una notícia tan curiosa com significativa: entre els primers a demanar d’acollir-se a l’amnistia hi ha un policia espanyol acusat de tortures.
PS2. Barcelona va sense rumb. Avui s’ha convocat un acte a Sarrià perquè l’ajuntament ha decidit de posar a votació el nom de la nova biblioteca del barri, tot i que la majoria dels veïns consideren que hauria d’honorar J. V. Foix. S’hi pot votar fins el 21 de juny, però aquesta vesprada poetes, actors i sobretot veïns reivindicaran la figura del poeta. Són ganes de crear polèmiques absurdes i problemes allà on no calen. Emma Granyer ho explica en aquest article.
PS3. Imagineu que un dia no existeix VilaWeb i penseu en totes les coses que no tindríeu. Per això necessitem que us en feu subscriptors, si encara no ho sou. Per tres euros la setmana ajudareu aquest diari a continuar viu i fareu que el puguen llegir amb accés obert i sense restriccions centenars de milers de persones, més d’un milió i mig el mes passat, per exemple.
