01.04.2025 - 21:40
|
Actualització: 01.04.2025 - 21:45
Cinc mesos després, els efectes perniciosos de la barrancada per la gota freda sobre el teixit productiu valencià encara no es poden avaluar del tot. Moltes empreses esperen que el consorci d’assegurances els abone la indemnització que els hauria de permetre de reprendre l’activitat, però cada dia que passa és més complicat tornar a obrir. Hi ha centenars de treballadors en situació d’ERTO i no saben quan en sortiran, o si no en sortiran i acabaran a l’atur.
Aquest ha estat el cas dels prop de dos-cents operaris de la fàbrica Formica, a Albal (Horta Sud), ara propietat de la multinacional holandesa Broadview Holding. És la històrica empresa de laminats plàstics decoratius que va donar nom a una mena de material molt concret i molt popular, resistent i fàcil de netejar, que a partir dels anys seixanta del segle passat va començar a folrar milers i milers de cuines a casa nostra. Ara tancarà i la producció es traslladarà a uns altres països on la marca encara manté plantes actives.
Prop de tres metres d’aigua i fang
El 29 d’octubre, la fàbrica, que és en una zona inundable, va rebre de ple l’efecte de la barrancada i l’aigua va arribar als tres metres d’alçària. Els prop de noranta treballadors que eren a la fàbrica van passar la nit refugiats en la primera planta. La plantilla era de cent noranta. Els dies següents, tots, tret dels quinze que van fer tasques de neteja, van passar a situació d’ERTO, fins que fa unes setmanes la direcció de l’empresa els va comunicar que no tornaria a obrir.
David Garcia, president del comitè d’empresa, explica a VilaWeb que, fa sis anys, la direcció va començar a dir que havia entrat en pèrdues, però no han deixat mai de treballar, i fins i tot algunes temporades van fer torns dobles. “Fèiem la nostra feina com sempre. Però d’ençà que fa sis anys una empresa holandesa i italiana, propietaris d’Arpa, una marca de la competència, va comprar la marca Formica, és cert que sempre han estat parlant de les pèrdues.” La situació originada per la inundació ha estat el pretext perfecte per a tancar i traslladar la producció a unes altres plantes d’Europa. “És veritat que va entrar molta aigua a la fàbrica, però creiem que els ha anat molt bé. No sé què hauria passat si haguérem continuat vuit anys o nou anys, potser s’haurien inventat una altra cosa”, diu Garcia.
Entre els plans que la direcció ha comunicat al comitè d’empresa, hi ha l’obertura d’un centre logístic a Picassent (Horta Sud) per a distribuir el material que arribarà de les fàbriques de Finlàndia, Itàlia o França.
Una plantilla familiar i envellida
Les negociacions entre el comitè d’empresa i la propietat han arribat aquests dies a moments transcendentals. D’una banda, per a evitar tants acomiadaments com es puga, i, d’una altra, per a aconseguir les millors condicions possibles. En un principi, els propietaris volien acomiadar 154 treballadors, és a dir, gairebé tota la plantilla. Després es va passar a 120, i ara els sindicats lluiten per limitar-ho a 100. Una xifra encara no determinada d’operaris passarà a la planta logística de Picassent i entre trenta treballadors i trenta-cinc d’administració també conservaran el lloc de feina.
La plantilla de Formica és molt envellida. “Som una plantilla molt antiga, entre un 60% i un 70% tenim més de cinquanta anys. Jo en tinc cinquanta-dos i treballe ací d’ençà dels disset, i com jo, molts companys”, diu David Garcia.
Un altre hàndicap és que a la fàbrica treballen els dos membres d’una parella. Garcia recorda que, històricament, la fàbrica ha estat un lloc molt tradicional on qui entrava hi col·locava algun fill, o un germà. És el cas de Garcia mateix, el pare del qual també va treballar a Formica.
I, encara, una altra qüestió que fa més dur el tancament de Formica: més de la meitat dels treballadors viuen a Albal, Benetússer, el parc Alcosa, Catarroja, i són gent que han sofert danys materials a casa o que han perdut el cotxe. En aquests casos, l’empresa no ha tingut cap gest ni ha previst cap ajuda per als treballadors, cosa que sí que han fet unes altres empreses de la zona afectada.
D’aïllant per a motors a folrar les cuines
L’origen del laminatge plàstic i de la marca Formica es remunta al 1913, quan Daniel J. O’Conor va patentar un sistema per a produir aïllants laminats per a la Westinghouse, empresa on treballava. El gran esclat d’aquest material va començar després de la Segona Guerra Mundial. Als Estats Units, dels sis milions d’habitatges que es van construir entre el 1945 i el 1952, dos milions van emprar el laminatge de Formica a les cuines.
Ací va ser a partir dels anys seixanta i setanta quan els plàstics laminats van adquirir molta fama i notorietat per a les cuines. Aquells dissenys tan populars van canviar a mesura que canviaven les modes i els habitatges eren sotmesos a processos de renovació, i els laminatges de plàstic van passar a formar part de la vida quotidiana i de la decoració de tota mena d’ambients. Arquitectes com Oriol Bohigas van assessorar alguns dels seus catàlegs. Xavier Mariscal el va utilitzar en un hotel de Madrid.
El primer emplaçament al País Valencià va ser al carrer de la Conserva, a prop de l’avinguda del Port de València i, més endavant, als anys quaranta del segle passat, es va traslladar a una zona industrial de l’Horta Sud. D’ençà del 2012, quan va tancar la planta de Galdakao, al País Basc, tota la producció de l’estat espanyol es feia a Aldaia (Horta Sud). L’any 2019 la va comprar la multinacional Broadview Holding.
Actualment, a les instal·lacions de l’empresa l’activitat és mínima, i encara s’hi pot veure el rètol amb el logotip famós de la F i la llegenda dels cent anys. El centre de distribució que l’empresa diu que obrirà Picassent s’afegirà als de Madrid, Barcelona i Bilbao.
