La gossa que va parir això

Res no ha canviat. I aquesta és la gran lliçó del 26-J. Semblen unes eleccions pensades i fetes per enviar als catalans un missatge ben clar: ‘No hi ha res a fer. Abandoneu tota esperança. Res a reformar.’ I això, lluny d’esdevenir una anestèsia, és una injecció d’energia i de futur magnífica. Cal dir que alguns dels abnegats defensors de les possibilitats reformadores impossibles ja han començat a entendre el missatge.

És cert que l’independentisme no ha fet un gran resultat en aquestes eleccions. No ha d’estranyar ningú, perquè, si hem de ser sincers, l’independentisme té ben poca cosa a oferir en unes eleccions per a escollir els governants d’Espanya. La radicalitat (en el sentit primer de la paraula) independentista portaria a no participar-hi, en aquestes eleccions. Hi ha raons de pes que han valgut per a anar-hi. Però és evident que no són el medi apropiat per a la proposta independentista, perquè la pregunta és: ‘Qui vols que governi l’estat espanyol?’

Ara, malgrat el mal resultat –lògic i previsible– de l’independentisme (encara més lògic i previsible per l’error enorme d’anar-hi dividit), el 26-J ha estat una gran notícia per al projecte del sobiranisme. La constatació de l’Espanya irreformable –ep, perquè democràticament no es vol reformar, i qui som nosaltres per a dir què ha de fer?– és un rètol verd que dóna pas i diu: ‘Feu la vostra, que aquí ja estem bé com estem.’

L’independentisme faria bé d’obrir portes i finestres ara per agafar aire i perquè hi entri sense retrets ni recances tothom qui hagi entès el rètol d’abans. I al setembre agafar l’empenta per a acabar de recórrer l’últim tram. Que perquè sigui l’últim ningú no ha de pensar que sigui el més fàcil ni el més curt. Això sí, per fer-lo convindria que s’acabés la broma de mal gust d’anar-se fent travetes tot el camí. A veure si un període una mica llarg sense eleccions hi pot ajudar. Això comptant que ara ningú no tingui temptacions d’anar a les urnes a veure si guanya tres o quatre diputats més, encara que això impliqui perdre la majoria massa dèbil que té ara l’independentisme.

Com deia abans, quatre anys més de Rajoy o de PP són un regal del cel per a l’independentisme. No pas per la teoria de ‘com pitjor, millor’, sinó perquè serviran per a constatar una diagnosi que l’independentisme ja va fer i que ara podrà fer un sector que encara confiava a aconseguir allò que el catalanisme fa més de cent anys que intenta sense cap resultat positiu. Han de servir per a acabar d’eixamplar la base social del sobiranisme. I això, més que no amb grans discursos paternalistes i condescendents –que acaben tenint l’efecte contrari–, s’obté amb demostració de fortalesa, de lideratge i de confiança. Algú que surti del marc mental ‘reformem Espanya’ no entrarà en el marc ‘fem la nostra’ si veu que això és una olla de grills (com ha estat des de fa mesos).

I és que l’escenari espanyol post-26-J és desolador. Qui n’ha sortit reforçat són els grans partits del règim. De l’antic règim. Els candidats a redemptors n’han sortit amb la cua entre cames. I allò que diem sovint: que ningú no dimiteix. Ja no parlo del Fernández Díaz aquell, que no se li pot pas exigir l’aplicació d’un codi ètic democràtic que no té. Potser la ‘nova política’ és qui més exemple hauria de donar, si vol ser creïble en un futur, i ensenyar el camí de la dimissió dels seus dirigents principals, que han pres una opció que els ha dut a perdre milions de vots.

El 26-J ens ha dit que el 2016 no és res més que un any que ve a continuació del 1978 i, tal com jo ho veig, del 1936. Vull dir que hi ha una continuïtat històrica. Que algun dia ha plogut i ens hem refrescat, però que gairebé sempre cau un sol de judici final. I que, vuitanta anys després, tal com deia Bertolt Brecht, ‘la gossa que va parir això encara està en zel’. Fem l’últim avís de ‘passatgers al tren’ i no tardem gaire més a marxar d’aquest desert d’esperança que és Espanya.

@PereCardus, periodista