La gimnàstica de la subtilesa

Com és ben sabut, cada llengua fa un conjunt de distincions particulars importants per a un grup d’éssers humans, categoritza la realitat d’una determinada manera. La qüestió té un gran interès antropològic, però… per a què ens serveix als parlants d’una llengua conèixer les distincions que fan unes altres llengües? Ens serveix per a alguna cosa més que per satisfer la curiositat?

No és estrany que, en ocasions, les paraules de les nostres llengües ens semblin insuficients o inadequades per a expressar allò que volem dir, que no encertem a trobar els mots justs. El fet pot ser el reflex d’un desbordament d’emocions (el de qui recull un premi, per exemple, i diu que ‘no té paraules’), però també pot evidenciar la limitació de qui no sap descriure les emocions o no coneix o entén prou bé allò de què vol parlar.  Per això ens preguntem: les distincions particulars de què són portadores les paraules d’unes altres llengües poden ajudar-nos a combatre la dificultat d’explorar allò que sentim o pensem i donar-nos un cop de mà, també, a l’hora d’expressar-ho? Aturem-nos, per exemple, en un àmbit semàntic en què no és estrany tenir dificultats per a ‘trobar les paraules’, el dels sentiments. Conèixer els matisos que aporten unes altres llengües quan s’han expressar els sentiments… ens pot ajudar a entendre’ns més bé i, de retruc, a expressar-nos també més bé?

Per exemple, qui no s’ha trobat desbordat per un enamorament? Conèixer matisos fins de sentit com els dels exemples següents, de llengües d’arreu del món, ens pot facilitar la comprensió del nostre estat. Primer exemple: el japonès té una expressió, koi no yokan, que es refereix al  ‘sentiment que experimentes quan ets a punt d’enamorar-te’. Segon exemple: la llengua yaghan (de la Terra del Foc) té un mot, mamihlapinatapei, que es refereix a una sensació subtil, delicada, vaga, la ‘incertesa compartida dels primers dies d’allò que pot ser un afer amorós o no’. Tercer exemple: el noruec té la paraula forelkset, que es refereix a ‘l‘eufòria indescriptible de quan comences a enamorar-te’. Quart exemple: el tagal té el mot kilig, que expressa un ‘sentiment amorós que se sent dins l’estómac’. Cinquè exemple: l’urdú té el mot naz, que indica ‘l’orgull i la seguretat de saber que ets estimat incondicionalment’ (espigolem aquests exemples de diverses obres d’Andrew Taylor i Ella Frances). Amb els matisos que ens aporten aquestes paraules la nostra concepció de l’enamorament s’eixampla, inevitablement. I gràcies a aquestes formes i a allò que signifiquen potser som una mica més lluny de la confusió i de la inefabilitat. Més a prop de nosaltres mateixos.

Conèixer les distincions particulars de la realitat que fan algunes altres llengües per mitjà dels seus mots ens entrena en la flexibilitat i en la subtilesa. Cada nova distinció que coneixem també ens ajuda a posar en quarantena els contorns d’allò que donem per segur i ens permet de no mantenir tancades les categories amb què observem i vivim la realitat. Les distincions particulars que fan les altres llengües ens ajuden a estar alerta contra el perill de la simplificació. I aquesta gimnàstica no és sobrera en absolut: un món complex com l’actual, que demana mirades subtils, sucumbeix massa sovint a discursos que liquiden la complexitat o que fan veure intencionadament que no existeix. I no hem d’oblidar que els discursos simplistes, que no entenen de matisos, arriben fàcilment a les masses, les mobilitzen i les poden acabar fanatitzant.

La incapacitat de distinció ens duu a tota mena de formes de barroeria intel·lectual, com ara les generalitzacions abusives. És per això que algú, instal·lat en la més absurda insensatesa o directament en la mala fe, es pot atrevir a dir que ‘els romanesos de Badalona són perillosos’, o, també sense matisos, que ‘els peruans que viuen a Catalunya són lladres d’autopista’. O es pot atrevir a dir que ‘tots els musulmans són terroristes’, o que ‘tots els mexicans són uns delinqüents’ i l’entrada d’aquests al país s’ha d’aturar amb un mur de formigó. Pensaria i s’expressaria així algú sorgit d’una generació de persones educada metòdicament per apreciar la rica fluctuació de conceptes i sentits que ens suggereixen els mots de les altres llengües?

Una de les activitats més apassionants de l’ésser humà és descobrir i proposar noves distincions, plantejar noves categories i replantejar les existents. I les llengües, si hi volem comptar, ens hi ajuden fantàsticament. Tornem al territori dels sentiments i emprenem ara una nova aventura de coneixença, en aquesta ocasió seguint un fil cronològic.  Escalem les branques de la nostra llengua cercant-hi allò que no és perceptible a ull nu i reordenem, des de les paraules, el nostre coneixement. Explorem, per exemple, la paraula i el concepte de la felicitat. Ho fem amb Ivonne Bordelois (Etimología de las pasiones). Doncs bé: en la paraula felicitat, remuntant l’arbre de l’origen de les paraules, arribem a l’arrel indoeuropea *dhe(i), estesa per tot el territori indoeuropeu, des de l’irlandès fins al sànscrit, que té el sentit bàsic ‘xuclar, mamar’, el qual apunta cap al sentit de l’experiència plaent de satisfacció del nen que ha mamat i, alhora, de la mare que l’ha nodrit. És a la llum d’aquesta reflexió lingüística que diverses paraules del català com femení, fertilitat, fecunditat, teta, fel·lació… troben un lloc nou dins els individus, deixen de ser elements inerts i inconnexos i recobren vida i s’agrupen en constel·lacions imprevistes de sentit.

Vet aquí, doncs, les llengües, proposant-nos divergències i convergències de sentits, convidant-nos a eixamplar i reagrupar categories, agitant el nostre pensament i recordant-nos que hem de mantenir activa la necessitat de discernir.

Voldria acabar aquest text amb un exemple. La llengua tshiluba, que es parla al sud de la República Democràtica del Congo, té una paraula curiosa, ilunga, d’aquelles que tradicionalment se sol dir que fan de mal traduir. Aquest mot designa la ‘persona capaç de perdonar un abús dues vegades, però mai de tolerar-lo una tercera vegada’. Curiós? Molt més que curiós. Perquè, qui pot restar indiferent quan coneix aquest sentit singular? Qui pot continuar entenent la tolerància exactament com ho feia abans de conèixer aquest mot? Tant si pensem, en la nostra cultura, que és bo parar l’altra galta, com si opinem amb radicalitat que cap agressió no pot quedar sense resposta, ilunga enriqueix el nostre concepte del capteniment humà davant una ofensa i ens obre les portes de la ment, de bat a bat, a continuar dubtant i coneixent. Per resistir tant com puguem a ser simples.

Enric Serra, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades