19.09.2017 - 05:01
És ben conegut en els ambients tècnics i científics que els incendis forestals i el clima mediterrani van íntimament units, i que els primers han actuat i continuen actuant com una força evolutiva de primer ordre als ecosistemes terrestres. També sabem que aquesta veritat és ben difícil de comunicar a la societat, i que quan s’intenta explicar, s’entra fàcilment en una espiral de polititzacions dels missatges, descontextualitzant el coneixement científic, per posar-lo al servei de la polèmica i la interpretació esbiaixada o partidista. Aquesta desconnexió entre la ciència i la interpretació social rau en un bon grapat de tòpics assimilats per la ciutadania que, sense ser totalment infundats, condueixen fàcilment a conclusions incorrectes.
La gestió dels incendis forestals a tots els països al voltant de la Mediterrània a les darreres dècades s’ha caracteritzat per una millora substancial dels mitjans i tàctiques d’extinció del foc, la qual cosa ha permès reduir considerablement les superfícies cremades en alguns territoris, almenys temporalment. Però, l’opinió de molts experts és que el territori evoluciona cap a una etapa de grans incendis forestals, cada vegada més extensos i devastadors, i amb un risc creixent per a la població civil. El recent foc de Pedrógão Grande a Portugal, amb més de seixanta vides humanes perdudes, ha disparat totes les alarmes sobre un problema creixent, cap al qual les administracions públiques i els polítics que les dirigeixen a la majoria de països han girat el cap des de fa dècades. Per contra, s’han refugiat en les xifres de l’excel·lència de la reducció del nombre o la superfície dels incendis, resultants d’aquestes inversions en l’extinció, és a dir, en la curació en lloc de la prevenció –quan totes dues haurien d’abordar-se. És evident que, a mesura que es redueix la incidència del foc, el combustible natural dels nostres boscos i matollars continua creixent, i que al llarg de les darreres dècades no s’ha fet en absolut una inversió proporcional tractant de reduir el risc que això implica.
La solució és molt complexa, però fa ja més de tres dècades que els investigadors i els tècnics més especialitzats van proposar la necessitat de fer un tractament «quirúrgic» del combustible forestal, sense necessitat d’actuar en tot el territori, sinó només en punts crítics, als nodus on el foc pot incrementar fàcilment la seua velocitat i temperatura. Aquestes propostes de tractament selectiu de llocs concrets del territori comencen a gaudir de treballs acurats que permeten planificar els boscos del futur en base al coneixement d’aquests nodus; un exemple excel·lent, i potser un treball de referència per a les properes dècades és sense dubte la tesi doctoral de Raúl Quílez. Parlem d’una idea ben allunyada dels tòpics socials ancorats en el manteniment de boscos «nets», com els que només hi va haver quan es van repoblar les nostres muntanyes en la primera meitat del segle XX, sobre els deserts en què els nostres avantpassats van convertir la immensa majoria de la nostra geografia al llarg dels segles XVIII i XIX. Ara per ara, tornar a aquesta imatge, que fins i tot alguns atribueixen a un hipotètic i poc fonamentat equilibri amb les poblacions naturals de grans herbívors, és absolutament impossible.
Una part important del problema dels grans incendis forestals rau en el fet que gran part dels nostres boscos són el que anomenem «masses hipertenses», resultants de la uniformació de classes d’edat amb sobreabundància de peus arboris, que van deixar al nostre paisatge molts dels grans incendis de les dècades de 1970 a 1990. En molts casos aquestes masses actuen com a grans catalitzadors del foc, donant-li una gran estabilitat en superfícies enormes, que fa que les flames avancen i generen uniformement corrents convectives que retroalimenten i augmenten la capacitat destructiva i la velocitat dels fronts dels incendis. Les restes de l’incendi de Portugal, plasmades en centenars de fotografies, permeten veure densitats extremadament superiors a les recomanables, almenys per a zones forestals que envolten zones habitades, carreteres, etc. La major capacitat de creixement dels arbres –per la proximitat de l’Atlàntic– i una mal entesa tècnica al servei de la productivitat de fusta i cel·lulosa han fet un còctel perfecte per a focs que, amb altres paràmetres i causes, també podrien donar-se ací.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Emili Laguna.
