La geopolítica de la secessió catalana

El referèndum d’autodeterminació de Catalunya que es farà diumenge és un esdeveniment polític clau no només per a l’estat espanyol sinó també per al conjunt de la Unió Europea. Això també el converteix en un esdeveniment global, i les grans potències se’l miren per això d’una manera especialment interessada, amb l’esperança que un gir inesperat de la situació els pugui afavorir.

El referèndum té un abast geopolític limitat, d’entrada. Catalunya ha reafirmat el seu caràcter europeista i només des dels sectors més esquerrans i de manera minoritària es planteja la possibilitat que la república no formi part de la Unió Europea o, en tot cas, de l’Espai Econòmic Europeu per mitjà de l’EFTA. Malgrat això, és evident que el procés d’independència tensa la UE i crea una dificultat institucional que resulta particularment interessant a dos dels blocs que tenen comptes pendents amb Brussel·les, l’anglosfera (els Estats Units i el Regne Unit, sobretot) i Rússia. De més lluny, però amb interessos ben concrets, la Xina també observa amb molta atenció què passa, per si se li presenta una oportunitat inesperada.

La Unió Europea pot quedar molt afeblida
Una peça clau per entendre això que passa són els problemes que la Unió Europea pot tenir si Catalunya s’independitza i Espanya reacciona tan malament com ho fa ara.

Per una banda, la repressió ja és intolerable. Supera de llarg el que la Unió pot acceptar sense que se li giri en contra. L’escena del portaveu de la Comissió assetjat pels periodistes de Brussel·les comparant indignats els successos de Catalunya amb els de Turquia indignats i denunciant un ‘doble estàndard’ d’Europa pel que fa a les llibertats civils és un regal per a qualsevol país que pugui ser pressionat per la UE. Quant de temps trigarà Erdogan a fer servir aquests arguments que han fet servir els periodistes anglesos, alemanys, italians…? I quin problema de credibilitat no crearà això a Brussel·les? Que Rajoy ni tan sols s’atreveixi a anar a la cimera de Tallin n’és un bon indicador.

La Unió Europea, a més, té un problema més gran i molt important: ha de solucionar de manera ràpida la nova posició de Catalunya. Després de la proclamació de la independència, la inestabilitat institucional que es crearà dins la UE i el descontrol que generarà especialment en l’economia espanyola no es podran mantenir durant molt de temps. Europa haurà de prendre una decisió ràpidament. Tal com estan les coses, a més, haurà de ser una decisió que no agradarà gens a Espanya, perquè la UE no es pot permetre que Catalunya es quedi a fora. No s’ho pot permetre perquè perdre Londres i Barcelona en dos anys seria un cop molt greu a la seva credibilitat internacional i perquè les turbulències econòmiques que generaria una crisi d’aquesta dimensió serien enormes.

Tanmateix, per a Europa la solució no és pas senzilla. Els tractats no diuen què cal fer en el cas que una part d’un estat se separi. I, per tant, no hi ha cap camí legal que ho pugui indicar. La solució, en aquest sentit, només pot ser política, però això implicaria que o bé Catalunya es quedés fora de la UE o bé es ferís l’orgull d’Espanya i aquest país fos menystingut políticament amb l’acceptació del nou estat català. La decisió és molt complicada, especialment tenint en compte les ramificacions geopolítiques: qui espera l’error de Brussel·les?

L’anglosfera a la recerca d’un aliat clau en el continent
L’anglosfera és a la primera línia d’interès. Especialment l’aliança estratègica entre el Regne Unit i els Estats Units, reforçada pel Brèxit. A Brussel·les han pres bona nota de la comprensió amb què tant els Estats Units com el Regne Unit tracten Catalunya. Rajoy ho va sofrir en primera persona a Washington. Als Estats Units el reconeixement diplomàtic no depèn dels capricis del president. La potent maquinària del Departament d’Estat i el Congrés hi tenen molt a dir i, en aquest sentit, els tres posicionaments seguits del Departament d’Estat en el sentit de reconèixer el resultat del referèndum són més que significatius.

Mentrestant, el Regne Unit és un dels països més actius en la defensa oficial del dret de decidir dels catalans, sobretot al parlament. És evident que hi ha el tema de Gibraltar de fons i la voluntat de tornar les constants humiliacions espanyoles però el context geopolític també hi pesa molt. El Regne Unit ha de trobar una nova posició en el món, fora de la Unió Europea. La posició de fer de pont entre els Estats Units i la UE tenia lògica amb el Regne Unit dins la UE. Amb el Regne Unit fora de la UE, l’anglosfera ha d’aspirar a fer-se forta per ella mateixa i a atreure països cap a un espai que haurà de competir, com a mínim comercialment, amb la UE. L’oportunitat catalana, en aquest sentit, és molt atractiva. Un eix entre Londres i Barcelona ben connectat a l’altra banda de l’Atlàntic que atragués els països de l’EFTA, especialment Suïssa, que cada cop s’allunya més de la Unió, redibuixaria l’espai continental i crearia unes dificultats molt grans a Brussel·les, que deixaria de ser l’actor únic a escala europea.

Rússia sempre amatent a qualsevol dificultat europea
La competició amb l’angloesfera comença a preocupar Brussel·les, però sempre tenint en compte que, al final, només significaria una competició interna entre aliats. En canvi la hipòtesi que Catalunya s’acostés a Rússia o sobretot a la Xina si quedava fora de la UE després de la independència és un autèntic malson per als estrategues europeus.

El fet que Catalunya hagi rebutjat de manera consistent qualsevol relació enverinada, especialment amb Rússia, malgrat l’actuació de la UE, paradoxalment, tranquilitza molt Brussel·les. Però, a la capital europea, imaginar què passaria en el supòsit que Catalunya es veiés forçada a abandonar la UE per la intransigència espanyola i Rússia o la Xina n’intentessin treure profit causa un autèntic calfred.

Rússia, especialment, ja està en el punt de mira sobretot a causa de les interpretacions maquiavèliques que alguns mitjans han fet del paper de Julian Assange. Molts observadors, sense massa arguments, el relacionen amb el Kremlin. I una explicació simplista del seu interès evident pel cas català és que Putin hi està al darrere.

Això no és així, però és ben cert que Rússia ha evitat amb molta cura de posicionar-se sobre el tema català i també ho és que li interessa tot el que impliqui afeblir la Unió Europea. Rússia, a més, en cas que la Unió Europea no aclarís la situació d’una manera fàcil, tindria una oportunitat de maniobrar per tornar dues agressions importants: el cas del reconeixement diplomàtic per part d’occident de la independència de Kossove i el no reconeixement de l’annexió de Crimea. Si el cas de Catalunya no es resolgués ràpid, això seria un regal per al Kremlin, que de ben segur que ho aprofitaria. I si, a més, la repressió és evident, encara ho farà més, com de fet ja ho ha començat a fer Veneçuela.

I la Xina, amb la nova ruta de la seda esperant
Un possible interès rus en Catalunya preocupa Brussel·les, però encara ho fa més un possible interès xinès. En aquest cas, no preocupa tant el component, diguem-ne, ideològic, però l’amenaça comercial és molt més seriosa i important, tant que alguns observadors creuen que la UE mai no deixarà escapar Catalunya perquè els ports de Barcelona i Tarragona al servei de l’estratègia comercial xinesa serien el més gran problema que la UE podria trobar-se en els pròxims anys.

El govern xinès ha posat en marxa l’anomenada Nova Ruta de la Seda, un projecte extraordinàriament ambiciós que pretén fer una reconfiguració del comerç mundial al seu voltant, al voltant dels interessos de Beijing. Aquesta iniciativa està pensada per canviar l’estructura econòmica del món i ja té un enorme impacte a l’Àsia i a l’Àfrica.

De moment, l’impacte a Europa és limitat precisament pel paper de la Unió Europea. Així, la Xina només ha aconseguit fer entrar al projecte una part dels Balcans, molt especialment Sèrbia, i ha aconseguit algunes facilitats a Grècia, que estan molt allunyades d’allò que espera i necessita. Una Catalunya independent amb els ports de Barcelona i Tarragona fora de la UE seria, en aquest sentit, un caramel per a la boca dels xinesos que crearia un autèntic malson comercial a la Unió Europea.

La Mediterrània, el Marroc, Turquia…
La possibilitat que algun d’aquests tres blocs tregui profit del referèndum i doni problemes a la Unió Europea dificulta molt els moviments de Brussel·les i posa problemes seriosos a Espanya per la seva intransigència. Per això tothom descarta la tesi espanyola que Catalunya quedaria fora de la UE i es comença a parlar obertament del procés d’adhesió de la república catalana, un procés que seria expeditiu i fàcil perquè ja en forma part i només caldria negociar aspectes políticament molt visibles però, a la pràctica, molt marginals. L’absència de Rajoy a la cimera que la UE fa a Tallin a partir d’avui és molt significativa en aquest sentit.

Especialment perquè la incomoditat de la Unió Europea pel que fa a la repressió és intensa. Rajoy ha posat en marxa un moviment de repressió que és inacceptable per als socis majoritaris i els dirigents de la Unió Europea. Sobretot després de l’exemple escocès. A Brussel·les, aquests dies, tothom compara la relativa facilitat amb què es va resoldre el conflicte escocès i la complicació a què la repressió espanyola arrossega la Unió Europea.Amb un element afegit. Aquesta repressió obliga la UE a actuar si no vol perdre tota la seva credibilitat com a líder dels drets humans al món, una posició en què la diplomàcia europea treballa des de fa molt temps.

Especialment a la Mediterrània. A la Unió Europea li fan molt de mal les imatges de l’estat espanyol reprimint el dret de vot dels catalans, tancant webs i amenaçant diaris, emmanillant polítics per exercir les seves responsabilitats i perseguint batlles. No hi ha cap dubte que països com Turquia ho faran servir com els convingui per atacar la hipocresia europea cada vegada que Brussel·les protesti per la detenció de batlles kurds o el tancament de diaris a Istambul.

Així mateix, encara que en un nivell molt inferior, Brussel·les també està preocupada per les repercussions de la crisi catalana a la riba sud de la Mediterrània, particularment al Marroc, que podria pensar en treure’n profit, si veu que Espanya queda molt afeblida, i recol·locar les reivindicacions territorials sobre Ceuta i Melilla en l’escenari internacional.

Totes aquestes raons de pes mouen al debat a Brussel·les on, en veu baixa, tothom reconeix que no sap què acabarà passant però que acabi passant el que acabi passant caldrà trobar una solució molt ràpida que impedeixi noves turbulències per a una Unió Europea que ja en té massa.